Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Un gran documental

Avui fa una setmana, el canal BeIN LaLiga va estrenar un documental sobre l’Espanyol dirigit per Aitor Lagunas. Una hora de gran televisió. Suposo que no hi deu haver cap seguidor blanc-i-blau que no l’hagi vist. I si, estimat lector perico, estàs llegint aquestes ratlles i no l’has vist, abandona’m ara mateix i abraona’t sobre la pantalla per veure’l. Però no és d’ús exclusiu per a pericos. Jofre Llombart -gens sospitós- va tuitejar dissabte que, tot i ser “culer fins al moll de l’os”, s’havia quedat enganxat a “l’excel·lent reportatge” sobre l’Espanyol. El nostre “producte” -l’Espanyol- ens interessa des de la irracionalitat de l’amor. Però si és de qualitat, si ho fem bé, pot interessar al marge de la passió.

La reacció dels aficionats blanc-i-blaus a les xarxes confirma que som agraïts i que ens conformem amb poc. El reportatge és molt bo. Ara bé, que la paraula més repetida fos “ gràcies” denota una certa moral d’esclau. Com que no hi estem acostumats som especialment agraïts. I això està bé. Però potser hauríem de viure amb més normalitat el fet de ser ben tractats. Sembla que pensem que no hi tenim dret. I el tenim tot.

De la història més llunyana només es recorda, de la mà de l’imprescindible Jordi Puyaltó, la fundació per part d’universitaris catalans, l’origen del nom -per oposició als estrangers- i l’honor d’haver marcat el primer gol de la història de la Lliga. De la història recent, els moments estan molt ben triats: Leverkusen, enderrocament de Sarrià, el dolç exili a Montjuïc, la Copa del murri, el gol de Coro, Glasgow, el nou estadi, la mort de Dani Jarque. I amb Chen, un punt i a part que dona nom al documental.

Les paraules de Chen, de Quique, dels meus grans golejadors ( Marañón i Tamudo) i de Moisés expliquen bé el passat i el futur del club. Però jo em quedo amb Alberto Fernández Díaz i Gabriel Rufián reivindicant la diversitat del club (és, subratllen, l’únic lloc de Catalunya on conviuen l’estelada i l’espanyola); amb Quique Iglesias dient que l’enderrocament de Sarrià va ser l’últim penal de Leverkusen; amb l’optimisme de Josep M. Piera i del seu soci Toni Segarra (gran descobriment!) reivindicant, ells que són pericos dels d’abans, la conversió del club pijo en el club canalla, perifèric, obrer; amb Enric González explicant que la immensitat del Barça ens fa petits, però també forts i indestructibles; amb la confessió de Josep Ramoneda, que pateix més amb una hipotètica gran victòria que no pas amb l’habitual derrota. Som la força d’un sentiment, però també la força d’una intel·ligència.

Històries de superació esportiva

Etiquetes

Més continguts de

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT