La gran il·lusió
En una mostra d’intel·ligència col·lectiva, els pericos hem après a conformar-nos amb ben poc. Un gol a l’últim minut en un trist partit de Lliga, una remuntada èpica en Copa contra un equip de Segona, un petit disgust en forma d’empat contra els nostres veïns o l’habitual ratxa positiva que cada any permet allunyar-nos del descens i somniar breument en la UEFA; són fets que constitueixen el nostre catàleg d’il·lusions. Ara bé, la nostra capacitat per gaudir d’aquestes petites coses no ens fa perdre la lucidesa: sabem que són il·lusions filles d’una certa mediocritat. Tot i que sovint fem broma o bandera de l’ètica de la derrota, tontos no ho som: ens agrada guanyar i tenim avidesa de grans moments.
Ara mateix la nostra màxima il·lusió està concentrada en el partit de dimarts contra el València. Superar aquesta eliminatòria no és una il·lusió conformista. És una gran il·lusió. De fet, pot ser -a banda de l’inaugural contra el Liverpool- el primer partit per recordar d’un camp que ja té cinc anys. Això vaig pensar quan Undiano Mallenco va escriure un nou capítol en la història de la infàmia de les nostres visites a Mestalla. Aquest cop no va ser tan escandalós com els últims, però plovia sobre mullat. Fa anys que tots els nostres partits al camp del València acaben amb un escàndol arbitral. Per això, per justícia divina o per poètica, dimarts remuntarem.
Si superem l’eliminatòria estarem a quatre partits de jugar una final. Quinze anys després de la primera guanyada en l’època contemporània, la del murri Tamudo. Però també la de Sergio, que podria fer com Valverde: repetir com a entrenador el que va fer com a jugador. Una final, a més, que es va jugar a València: tot un senyal. I en el camí només ens podem trobar equips terrenals. Segurament millors que el nostre, però als quals, com es va veure dimecres, podem superar.
Hi ha motius per estar il·lusionats. Però el principal són les ganes d’estar-hi. I il·lusionar-se és un acte de valentia, perquè poses en risc la teva tranquil·litat. Sense il·lusió no hi ha frustració; però tampoc plena satisfacció. Jo per al partit de dimarts he decidit ser valent: estic disposat a endur-me un gran disgust, perquè em vull endur una gran alegria. Per això els meus fills aniran a dormir tard, per això arrossegaré els meus amics pericos escèptics i els regalaré les entrades que el club -en un nou encert- ofereix als socis a 5 euros. Per això goso animar i demanar a tots els pericos que facin el mateix: si dimarts som més de 30.000, garanteixo una gran nit.
