La independència i el futbol
Des del punt de vista futbolístic sembla que el fet que Catalunya esdevingui un "nou estat d'Europa" només tindria una conseqüència òbvia, el reconeixement oficial de les seleccions, i una gran incògnita: quina lliga jugarien els equips catalans d'elit. Tradueixo: quina lliga jugaria el Barça. L'espai que ha ocupat aquesta segona qüestió les últimes setmanes és excessiu si pretenem que ens prenguin seriosament. En qualsevol cas, crec que només hi ha una resposta possible: la lliga catalana. De la mateixa manera que, per citar dos estats en què sovint ens emmirallem, els equips holandesos competeixen en la seva lliga o els danesos en la seva, els catalans hauríem d'organitzar la nostra competició. Perquè els exemples d'equips que juguen lligues estrangeres com Mònaco i Andorra no ens serveixen. I la lliga europea encara està lluny i dubto que el procés sobiranista català tingui tanta força per accelerar-la. A més, aquesta lliga continental inevitablement conviurà amb les competicions nacionals. En el nostre cas, i si es compleix un desig independentista que sembla majoritari, la catalana.
Ara bé, el gran valor de la independència seria la normalització del país. El poeta nacional seria el més gran dels poetes i no el que tingués més passió patriòtica i més versos convertibles en eslògans. El mateix passaria amb actors, escriptors i comunicadors. La bandera ja no serviria per amagar febleses i mediocritat. En el moment que fóssim un país normal ja no tindríem cap excusa per continuar comportant-nos com si no ho fóssim. Recuperaríem sense complexos Josep Pla i donaríem el Premi Nacional de Cultura a Enrique Vila-Matas.
Una de les grans anormalitats de Catalunya és el Barça. Aquí no toca posar en qüestió el paper que ara té (ho he fet sovint). Donem-lo per bo. Però a un estat independent no li caldria l'exèrcit simbòlic montalbanià. No tindria sentit que un dels seus clubs fos "més que un club". Sense un Reial Madrid contra el qual existir, la identitat barcelonista seria una altra. En termes freudians, un es reconeix a través de la mirada de l'altre. I pel Barça, d' altre només n'hi ha un. I és un club que si som independents no jugarà la nostra lliga.
El Barça, a mitjà termini, esdevindria un Ajax. Tots plegats, culers i no culers, descansaríem. Seria l'equip català més important, però no l'únic. Guanyaria la majoria de lligues, però no totes. I la disminució del seu pes simbòlic i la pèrdua relativa de dimensió serien el motor de noves militàncies i rivalitats. Per això, una Catalunya independent esdevindria més sana i més plural des d'una perspectiva futbolística. Quan algú digués que és del Sabadell, ningú li contestaria allò de "Si, ja, però ¿i de primer equip?" I quan algú es confessés perico ningú li preguntaria: "Per què?" Vull creure que seríem un país menys pesat, un país on el futbol no obriria els telenotícies.
I l'Espanyol? En una Catalunya independent seríem, durant força temps, el segon equip del país. Des d'aquí m'arriben les veus que criden "Amb aquest nom?" Doncs sí, és el que tenim de naixement. De la mateixa manera que uns diuen "Camp Nou" a un camp que sembla que cau de vell o diem que tirem de la cadena en acabar quan premem un botó. És allò que ens va ensenyar Saussure sobre el significat i el significant.
Ara bé, a l'Espanyol hauríem d'estar atents. És evident que tenim una minoria sorollosa que no acceptaria la independència amb esportivitat. Cornellà-El Prat no hauria de convertir-se en el reducte dels que tinguessin necessitat de rojigualdas . Ara n'hi ha alguna (menys de les que diuen els que no han trepitjat mai el camp). Com d'estelades. Forma part de l'estranya singularitat del país i del club. Però si fóssim un país normal, les guerres de banderes perdrien sentit. Inclús al camp de l'Espanyol. Quina tranquil·litat.
