La irregularitat en el tram final, un peatge massa car per a l'Espanyol

BarcelonaAbans d'encarar el partit contra l'Atlètic de Madrid que tancava el 2017, Quique Sánchez Flores va reconèixer que calia tornar a fer servir més "l'arma psicològica que la tècnica o la tàctica", en relació a partits com el del Las Palmas, en què l'Espanyol va acabar cedint un empat després d'una bona actuació a causa d'un tram final en què va tenir peus de fang. Si bé contra els madrilenys va semblar que tenien la lliçó ben apresa, davant el Llevant l'equip blanc-i-blau va tornar a relliscar i va cometre errors molt semblants als errors a què feia referència el tècnic madrileny, que va passar-se bona part de l'inici del curs passat insistint en un discurs en què posava més èmfasi en el cap que en les cames.

"Un dels grans encerts del Quique va ser acabar amb aquella espiral psicològica dels gols en els últims minuts. Si tornem altre cop a aquella por, és que poc o res hem avançat", explica l'ex blanc-i-blau Moisès Hurtado. Les xifres expliquen un dels grans problemes que pateix l'Espanyol: 36 dels 77 gols (un 46,7%) que ha rebut amb l'actual tècnic han arribat en l'última mitja hora de joc. 19 d'aquests, a més, han estat entre el minut 75 i el 90, la franja en què ha rebut més gols, seguida per la del 15 al 30 (18) i la del 60 al 75 (17). Encaixar en el tram final sol ser una llosa per als espanyolistes, que es troben amb un context advers i amb poc marge per reaccionar. L'Espanyol acostuma a entrar concentrat (només quatre gols entre el minut 0 i el 15, i set entre el 45 i el 60) en l'inici de cada període, però la seva principal llosa radica en el tram final. En 26 dels 60 partits amb Sánchez Flores s'han rebut gols en els últims 30 minuts.

Les sensacions que ofereix l'equip periquito a la gespa evidencien dues circumstàncies. D'entrada, que en tots dos cursos amb Sánchez Flores s'està experimentant una evolució positiva en el joc. Per contra, però, el seu conjunt segueix sent víctima dels seus propis errors en moments clau: la irregularitat col·lectiva en els minuts finals, sobretot, acaba repercutint en la irregularitat en els resultats. Dels 60 partits entre Lliga i Copa sota les ordres del tècnic madrileny, només en quatre ocasions l'Espanyol ha estat capaç d'enllaçar dues victòries seguides. I, en una d'aquestes, la ratxa va allargar-se fins a tres triomfs (contra el Granada, el Sevilla i el Màlaga). Aquest curs, només en una ocasió s'han encadenat dos triomfs: davant el Getafe i el Tenerife.

El fet de no aconseguir mantenir una línia més regular explica, en bona mesura, que l'equip, malgrat tenir una bona plantilla i fer diverses bones actuacions, no acabi d'aixecar el vol. Hi ha tres partits aquest curs que ho exemplifiquen a la perfecció: davant el València, l'Espanyol va completar un dels millors partits del curs, sotmetent l'aleshores segon a un setge de fins a 12 xuts amb dos pals inclosos. Els valencianistes, però, van resistir la pluja d'arribades i, quan van poder, no van perdonar. Un guió semblant va tenir el partit contra el Las Palmas: al descans, l'Espanyol manava amb àmplia superioritat en el joc i en el marcador (0-2), que podia haver estat encara més ampli si Moreno no hagués perdonat una clara assistència de David López –i ho tenia tot a favor per firmar el tercer en el seu compte personal–. Els canaris van acabar empatant, però encara podria haver estat pitjor si Pau López no hagués aturat el penal a Viera. Dos partits en què el joc va ser prou bo però en què la irregularitat en el tram final va fer que s'escapessin cinc punts que situarien l'Espanyol setè, a dos punts del sisè. I, contra el Llevant, tornem-hi: Sergio García i Darder van topar amb el pal; Naldo no va trobar porteria en un remat clar de cap, i Moreno va trobar-se, en l'afegit, amb una prodigiosa i providencial mà de Raúl Fernández. El Llevant no va perdonar, i va encarrilar l'eliminatòria. La progressió en el joc és evident, però les faltes de concentració puntuals segueixen sent un peatge molt car per a l'Espanyol.