Itàlia li pispa a Espanya els elogis pel bon futbol

BarcelonaExplica Andrea Pirlo a la seva biografia que, després d’un Barça-Milan al Camp Nou, Pep Guardiola el va cridar al seu despatx, el va convidar a beure vi i li va proposar que fitxés pel Barça. Però Pirlo, que llavors era feliç al Milan, ho va rebutjar amablement, no sense abans valorar el vi, una de les seves passions. De fet, produeix el seu propi vi a prop de Brescia, on va néixer. Als 35 anys, Pirlo va oferir una exhibició de joc a Manaus en el partit entre Itàlia i Anglaterra. Els italians van superar els anglesos per 2-1 en un partit memorable per la proposta valenta dels dos equips i, de passada, l’equip de Prandelli va deixar clar que val molt, que ha fet miques els manuals d’estil del catenaccio.

Contra Anglaterra, un equip jove, elèctric i vertical, Itàlia va voler la pilota. La va cuidar i acaronar, protegint-la i fent-la rodar per la gespa d’aquest estadi aixecat al mig de la selva amazònica, a Manaus. En una ciutat sense equip de futbol professional. Malgrat la humitat, Itàlia i Anglaterra van voler atacar i el resultat va ser un duel magnífic, d’estils contraposats. La rauxa anglesa, amb el ball descarat de Sturridge per celebrar el seu gol com a símbol, va lluitar contra l’elegància d’una Itàlia que va establir un nou rècord de percentatge d’encert en la passada en un Mundial. Des que es conserven estadístiques d’aquest aspecte (Mundial del 1966), mai un equip havia passat tan bé l’esfèrica. Ni l’Holanda de Cruyff, ni l’Espanya de Del Bosque. Ho va fer l’equip italià, amb una efectivitat del 92,2%. “El clima no hi ha ajudat, però s’ha jugat bé. S’ha defensat bé la idea de joc. Tenir una idea és clau”, va defensar Prandelli. Itàlia va intentar fer 650 passades (una mica menys que Espanya i Xile en els seus primers partits al Mundial), però amb més encert que els altres equips: 588 passades bones, per les 575 d’Espanya contra una Holanda que va fer cinc gols, però 354 passades.

En un Mundial amb una mitjana golejadora alta, Itàlia és de moment l’únic equip amb possessió alta de pilota que se’n surt. Malgrat haver patit baixes com la de Montolivo, Prandelli no va renunciar al seu estil. Va situar De Rossi per davant d’una defensa amb problemes, ja que Chiellini va ser situat de lateral i el jove Darmian va debutar en un Mundial a l’altra banda. A més, va deixar de centrals Barzagli i l’argentí amb passaport italià Paletta, que fa tot just dos mesos que ha debutat amb la selecció.

L’elegància de Pirlo

De Rossi, passant l’escombra, també va ser essencial per crear joc, ja que va fer 108 passades amb un 90% d’encert. Però Pirlo va ser la clau. Va fer 110 passades amb un encert d’un 96%, i va marcar l’estil, va trobar solucions i va deixar moments memorables. En el primer gol, es va inventar una assistència sense tocar la pilota. El geni de Brescia va deixar passar la pilota entre les cames, enganyant la defensa anglesa i deixant espai per xutar a Marchisio, autor del gol. I en l’últim minut del partit va enviar al travesser una falta que va xutar amb un efecte increïble. Malgrat que els aficionats van escollir Balotelli, autor del segon gol italià, com el millor jugador del partit, els anglesos van mirar cap a una altra banda. “Veure jugar Pirlo és un plaer estètic. Sempre té solucions i enmig de la calor de la selva va saber mantenir el cap fred. Els pots pressionar com vulguis, però ell sempre té clar què fer amb la pilota, on té els companys. I si el tapes molt, alliberes altres homes perillosos”, va dir Gary Lineker després de la derrota anglesa. Homes com Verratti i Candreva van ser fonamentals a l’hora de controlar el partit.

Tostao, campió del món el 1970 amb el Brasil i ara columnista, explicava: “El 1970 vam derrotar Itàlia a la final. Nosaltres només teníem al cap fer gols i ells no podien ni fer espai per als seus dos jugadors bons en atac. Si jugava Rivera, no jugava Mazzola. I ara, Itàlia juga un estil més brasiler que nosaltres mateixos... al nostre Mundial. Va ser un regal per als ulls veure un equip intentant jugar d’aquesta manera”. Itàlia, de fet, va jugar contra els anglesos amb els espectadors brasilers corejant cadascuna de les 588 passades amb què van construir un monument, en forma de partit, al mig de la selva.