TRIATLÓ

Judith Corachán: "Més que la necessitat de nedar, teníem necessitat de reinventar-nos"

Acabava d’aterrar de Nova Zelanda i se sentia pletòrica. Havia aconseguit la plaça per competir a Kona, el campionat mundial de triatló de llarga distància que se celebra a Hawaii, la fita per excel·lència dels triatletes. Però el que no sabia Judith Corachán era que, quan posés el peu a terra a Barcelona, començaria un període de confinament que la tindria aturada a casa. Sense poder entrenar-se. O potser no?

Has improvisat una piscina al garatge que t’ha fet viral en pocs dies.

Sí, fa uns dies que no paro d’atendre trucades! S’agraeix, ha sigut un boom que no m’esperava.

¿Ha sigut un recurs per les circumstàncies o ja t’ho havies plantejat prèviament?

Vinc de la natació i alguna vegada havíem utilitzat això d’enganxar-nos a la cintura per fer entrenament de resistència. Sé de gent que per dificultat d’anar a la piscina fa contracorrent a casa seva amb tècniques semblants. Però mai m’ho havia plantejat fins ara. El meu marit, que també és triatleta i que el que pitjor porta és la natació, em va dir que havíem d’inventar alguna cosa. Al principi hi era reticent, pensava que era un embolic. Posa’t a mirar piscines, a mirar cordes, on posem l’invent... Això que està passant ens ha trastocat a tots. Més que la necessitat de nedar, teníem necessitat de reinventar-nos, d’ocupar la ment, i ha sigut un repte. Nedo més per l’orgull d’haver-ho fet que per nedar pròpiament.

Com ha anat el procés?

Un dia el meu marit va tornar de treballar i em va dir que havia comprat la cinta. Ens vam posar a mirar la piscina. Necessitàvem que fes uns tres metres i que tingués almenys 80 o 90 centímetres de profunditat, per la braçada. Al final, la vam comprar per Wallapop.

És una mica una metàfora del que està passant aquests dies: compartir el que tens i que pot fer falta a algú.

Doncs sí! A més, va resultar que aquell noi també era triatleta. Quan li vam dir qui érem, em va ubicar. Vam connectar-hi.

I com és això de nedar lligada de peus i al garatge?

És molt diferent de la natació a la piscina, òbviament. L’espai que tenim és molt limitat, la corda l’hem de tensar moltíssim. Ens queden els peus penjant, no podem nedar gaire estona seguida perquè se’ns carrega la zona lumbar. Hi estem uns 15 o 20 minuts al dia o cada dos dies, per mantenir el contacte amb l’aigua.

Hi ha hagut moltes reaccions, imagino.

Moltíssima gent, professionals i amateurs, m’han contactat aquests dies. Tenien interès per saber on ho havia comprat tot, em preguntaven consells per la corda, per la mida de la piscina. Som un exemple que potser anima la gent a provar-ho. Potser penses: “No em posaré això per només quinze dies, però si la situació s’allarga…” He vist altres triatletes i nedadores que han fet coses semblants, no soc l’única boja que ho intenta!

Però no es convertirà en rutina, oi?

Espero que això no duri gaire, si no acabaré de la piscina fins als nassos! Hem hagut de deixar el cotxe al carrer per fer-hi lloc i ens passem molta estona fregant després! No és còmode per aprofitar-la gaire més temps que el que toca ara.

"No podem nedar gaire estona seguida perquè se’ns carrega la zona lumbar però ens ajuda a mantenir el contacte amb l’aigua"

Judith Corachán Triatleta

Estàs fent bicicleta amb corró i tens cinta per córrer. T’ha alterat gaire els plans el confinament?

Després de l’Ironman de Nova Zelanda em tocava una setmana suau per recuperar-me. Però ara estava fent volums molt importants i volia aprofitar el pic de forma. Teníem totes les curses importants aviat i això ho ha canviat totalment. No ens passarem ara tres o quatre hores al corró. No es pot gaire més que fer manteniment. He canviat la programació.

També t’està tocant fer-ho com a entrenadora.

Sí. A banda de triatleta, també faig d’entrenadora personal i els meus esportistes estan tenint moltes dificultats per entrenar-se diàriament. La majoria tenen com a molt l’opció de fer bicicleta a casa, però tampoc tots. La primera cosa és que puguin mantenir-se i que no perdin la motivació. Estem fent planificacions individualitzades a les seves necessitats, hi ha gent que està corrent per casa, qui té escales les aprofita i fa treball d’escales. Els envio vídeos, fem un parell o tres de classes online, per al treball de força o de core [nucli, en anglès; es refereix a grups musculars centrals: abdominals, lumbars, glutis i part superior de les cames, sobretot]... És molt difícil que no tirin la tovallola amb totes les curses anul·lades.

Potser és una derivada positiva de tot plegat? Aquest punt extra d’estar en contacte amb els teus esportistes?

Normalment ja hi soc molt a sobre, ja els enviava rutines setmanals i teníem molta comunicació, tot i que és cert que potser durant la setmana abans no parlàvem i ara ens estem veient per vídeoconferència i amb les classes dirigides. Hi ha més comunicació, sí.

Què passarà amb Kona, ara?

El meu gran objectiu era competir a Hawaii el 10 d’octubre i totes les curses fins al juny s’han anul·lat. El repte era i és arribar bé a Hawaii, però no sabem res i tot és incert.

El camí no serà, ni de bon tros, com l’has somiat durant tants mesos...

Quan vaig tornar de Nova Zelanda estava molt contenta per una banda. Havia aconseguit l’ slot i ja visualitzava com em prepararia fins a l’octubre. Estic contenta per aquesta part, perquè el que era a les meves mans ja ho tenia. Però l’altra cara és que no sé si es podrà fer amb normalitat el Mundial.

Què n’aprendrem, de tot això?

Crec que tots estem recapacitant molt. A mi m’està ajudant a saber què vull i què no vull. Ens està unint més a tots, a no ser tan egoistes, a saber quines són les coses importants.