El llibre blanc per ensenyar valors a l’esport

BarcelonaPortem tota la vida repetint que l’esport transmet valors, però no ens hem parat mai a comprovar si és cert i, en el cas que ho sigui, com els transmet. “Aquesta és la meva feina: el nostre observatori va néixer amb l’objectiu de veure si és cert que l’esport transmet valors. Posem en qüestió que aquesta frase sigui certa i ens proposem què cal perquè realment sigui així”, explica Roser Fernández, directora de l’Institut Sociològic Internacional de l’Esport (ISSO), una entitat que comparteix grup amb el Consell de l’Esport Escolar de Barcelona.

Per conèixer la gènesi d’aquest projecte cal viatjar al Chicago dels anys 80, on va néixer una metodologia pionera. El professor Don Hellison va anar veient que treballar l’esport d’una determinada manera tenia una interacció social positiva i afavoria que hi hagués menys conflictivitat entre els nois criats al carrer. Un grup d’acadèmics de la Universitat de València, liderats per Amparo Escartí i Carmina Pascual, van sistematitzar, uns anys després, tots aquests estudis. El resultat va ser un llibre amb el Programa de Responsabilitat Personal i Social (PRPS).

“Nosaltres buscàvem si hi havia algun mètode per transmetre valors, habilitats i capacitats per anar per la vida. La nostra idea era recuperar les proves pilot que es van fer i tornar-les a posar al carrer, contrastant-les amb les problemàtiques de cada context”, diu Fernández. El resultat és un innovador manual per aplicar el PRPS.

“Es diu molt que l’esport transmet valors, però quan busques el com molt poques entitats tenen un mètode. Nosaltres no parlem de valors, parlem d’habilitats específiques i perseguim el desenvolupament positiu, que implica resiliència, empatia, autoestima i saber resoldre conflictes. Aquest programa resumeix com aconseguir això de manera efectiva”, sintetitza Fernández.

Una cosa és omplir-se la boca amb la transmissió de valors, i una altra, sistematitzar-ho. “Hi ha molta gent que amb ganes i esforç no acaba de trobar la manera. El PRPS és el programa que encaixa millor amb el que nosaltres volem. Quan treballes amb molts nens, molts entrenadors i molts llocs és difícil homogeneïtzar el mètode sense entrar en distorsions culturals. És un programa molt clar i molt fàcil de reproduir. El que nosaltres fem per fugir d’un encotillament acadèmic és dotar-lo de contingut concret en cada context en què treballem”, explica la directora de l’ISSO. A més de Barcelona, aquesta metodologia ja s’està aplicant amb èxit a Mèxic, el Perú, Etiòpia o l’Argentina.

Els passos a seguir són molt clars. “Els components clau del programa són nou estratègies generals, cinc nivells de responsabilitat que permeten que el nen vagi naturalitzant aquests comportaments i una estructura de sessió de tres parts. L’adaptació a cada context és el que anem resolent de manera personalitzada, ja que les problemàtiques no són les mateixes en un barri de Mèxic que en un de Barcelona”, reconeix Fernández.

“Els entrenadors no necessiten formació prèvia, però nosaltres fem una formació teòrico-pràctica en el programa i intentem treballar molt que vegin l’esport com una eina pedagògica i no com un objectiu. Després fem un seguiment d’un any. Passat aquest període, els entrenadors es transformen en implementadors i l’esport passa a ser una excusa perfecta per treballar altres coses”, diu.

L’èxit de l’aplicació d’aquest programa ha sigut tan gran que ha tingut efectes col·laterals. “Hem crescut, però hem frenat alguns projectes perquè és important tenir la capacitat de fer un bon seguiment. Intentem agilitzar els processos de seguiment amb les possibilitats que la tecnologia ens ofereix”, conclou.