CICLISME

La gran espina clavada de Froome

El quatre cops vencedor del Tour insisteix a guanyar una Vuelta en què ha quedat segon tres vegades

No és gens habitual que un guanyador del Tour de França només participi a la Vuelta a Espanya ja amb els deures fets. La tercera i última gran volta de l’any, a finals de temporada, ha sigut coneguda durant anys entre diversos directors d’equip com “la recuperació del setembre”, i s’ha vist com la cursa on els grans ciclistes anaven només a rematar la temporada si havien fallat en algun dels seus objectius. I no fa falta dir que gairebé ningú ha guanyat el Tour i la Vuelta el mateix any.

Tan sols ho va fer el mite francès Jacques Anquetil l’any 1963, i això era quan la Vuelta se celebrava entre els mesos d’abril i maig i era la primera gran cursa de la temporada. És per això que resulta tan destacable la tossuderia de Chris Froome (Nairobi, Kènia, 1985) per participar i buscar la victòria a la cursa espanyola, que enguany ha liderat, de moment, en 12 etapes consecutives, des de la primera de muntanya, acabada a Andorra. “No és una obsessió, però sí una assignatura pendent”. Així la defineix el mateix ciclista britànic.

La història, a tocar

El gran dominador del Tour de França dels últims anys, amb quatre triomfs que el deixen a les portes de la història dels grans corredors de la història (Anquetil, Merckx, Hinault i Indurain en tenen cinc), no té cap motiu aparent per insistir amb la Vuelta, i ni tan sols el seu equip, el Team Sky, té cap interès comercial en especial amb Espanya com sí que té amb Itàlia. Però el britànic dignifica i augmenta el nivell d’una cursa que en els últims anys ha anat trobant la seva personalitat amb Froome com a protagonista clau.

“Sé que és una cosa que no s’ha fet mai (el doblet Tour-Vuelta) i és un repte que vull afrontar. El meu any estava encarat a això”, ha insistit Froome abans i durant la cursa que el va llançar a l’estrellat amb la segona posició l’any 2011, tot i treballar gairebé tota la cursa a favor de Bradley Wiggins, finalment tercer. En aquella ocasió va guanyar una gran etapa a Peña Cabarga, va ser segon a la contrarellotge i va perdre la general per tan sols 13 segons en favor de Juanjo Cobo. Froome acabava de superar una esquistosomosi (una malaltia contagiosa que afecta directament el rendiment de la sang) i el Team Sky no sabia si li renovaria el contracte.

En canvi, després d’aquella cursa, tenia ofertes de fins a 8 equips diferents. Va ser una cursa que li va canviar la vida: finalment va renovar amb l’equip britànic i l’any següent ja va demostrar ser l’escalador més fort del Tour, on va ser segon darrere del seu líder, Bradley Wiggins, a qui va haver d’esperar més d’una vegada. I la resta ja és història. Ara té 32 anys i ve de guanyar el seu Tour de França més difícil, però en una temporada en què també ha insistit des dels primers mesos que tenia una preparació encarada a arribar en forma a la Vuelta. I, realment, al Tour va anar de menys a més.

Guanyar etapa a etapa

“Podria arribar a dir que és la meva cursa preferida. M’agrada l’ambient, la manera agressiva com es corre, la passió amb què viu el país la cursa...”, explica un Froome molt més tranquil davant la premsa que al juliol. Ha participat a la Vuelta en cinc ocasions: el 2011 (amb el citat segon lloc), el 2012 (quart darrere de Contador, Valverde i el Purito), el 2014 (segon darrere de Contador), el 2015 (abandona per una caiguda) i el 2016, en què va ser segon darrere de Nairo Quintana, però guanyant dues etapes: va repetir al cim de Peña Cabarga i va dominar la contrarellotge de Calp.

Després del dia de descans d’avui, el britànic té una altra crono de 40 quilòmetres a Logronyo per acabar de sentenciar la cursa i afrontar amb més tranquil·litat les duríssimes arribades en altura a l’Angliru i la inèdita de Los Machucos, l’última setmana de cursa.

De moment, ja ha sumat una nova victòria d’etapa a Cumbre del Sol (la seva única victòria de l’any a banda de la general del Tour) i compta amb un equip més poderós que mai, demanat expressament després de deixar escapar la victòria l’any passat per un descuit tàctic camí d’Aramón Formigal. Una espina més que Froome és a punt de treure’s.

Més continguts de