El Mundial busca un nou rei

BarcelonaEn un esport, detectar una icona de masses rodona, capaç d'imposar-se en les comparacions, és difícil. Que si Messi-Cristiano, Lebron James-Stephen Curry o Federer-Nadal. El punt de partida sempre condiciona el raonament. En l'handbol també passa. El 40x20 ha centrat des de fa 15 anys aquest exercici en Nikola Karabatic. Debatre sobre si el francès és el millor del món, ja no de la història (que també), és tan esgotador com recurrent. La tasca d'hemeroteca, obviant els habituals vídeos de 'highlights', presenta pocs jugadors que dominin tantes facetes del joc. La plasticitat o el canell mengen a part. L'handbol ha evolucionat fins al punt de prescindir dels especialistes.

Ara compta el pastís sencer. El que era suficient fa dècada, ara es queda a mig camí. Un central defensiu que no pot superar el mig del camp botant la pilota, per sòlid que sigui, queda assenyalat. La nova formació obliga a ser eficient a les dues bandes de la pista. D'esportistes bons n'hi ha molts. A l'altura de Karabatic, per suma de característiques, pocs. El Mundial d'Alemanya i Dinamarca arrenca avui reobrint el càsting, inèdit, a les millors seleccions de l'elit. El campionat ofereix el tro simbòlic de l'exjugador del Barça, de baixa per una lesió al peu esquerre.

El tractament quirúrgic de la lesió farà que es perdi la primera gran cita amb la selecció de França absoluta des del seu debut. Va estrenar-se el 2002, en la preparació per al Mundial del 2003. Des de llavors no ha caigut de cap llista i ha acumulat dos bronzes i quatre ors mundials; dos bronzes i tres ors continentals, i una plata i dos títols olímpics. El Campionat del Món que va decidir-se al Sant Jordi (2013) va ser l'única relliscada dels seus 'les experts'. Era el tram complicat de l'escàndol de les apostes que el va deixar fora del Montpeller i sense competir durant la prèvia del torneig que va organitzar Espanya.

Si ell no està bé, França tampoc. Karabatic és un pilar fonamental del millor equip de sempre. "Bé, no, la situació no és alarmant. Ja hem substituït el Niko de tant en tant", assegura el director tècnic de la Federació Francesa, Philippe Bana. La seva és una defensa del projecte, per davant dels noms. És que li toca fer, de cara a la galeria i a una part de l'afició que només ha conegut èxits dels francesos. Els vigents campions busquen un nou protagonista, com el Mundial.

No serà el torneig del primera línia del PSG, ni el del nou reglament, dels atacs amb superioritat numèrica de 7 jugadors de pista. Ni de l'aparició estel·lar d'un equip capaç de trencar esquemes, com ho va fer la Qatar de Valero Rivera. Els al·licients extraesportius són pocs més enllà de veure competir el combinat de Corea Unificada, amb internacionals de Corea del Sud i la del Nord, refermant l'aposta als Jocs Olímpics d'Hivern de Pyeongchang. El joc haurà de buscar noves distraccions.

Espanya i la seva primera línia

Que França sigui una mica menys França (també sense Daniel Narcisse i Thierry Omeyer), la de la generació de les estrelles al pit, obre la terna de candidats al títol. La composició del calendari dificulta l'evolució dels equips entre gener i gener de cada any, sempre amb competició oficial. Ser precís en les decisions és clau. Suècia, Alemanya, Dinamarca i Espanya viuen –o han viscut– una regeneració que les ha d'obligar a estar entre els semifinalistes. La vigent campiona d'Europa ho tindrà una mica més difícil.

El grup B, amb Croàcia, Macedònia i Islàndia (el Japó i Bahrain de ventafocs), l'obligaran a vorejar l'excel·lència d'entrada. Jordi Ribera ha de fer funcionar les seves peces des del primer partit. L'estatal sempre ha sigut un equip de creixement. En aquesta edició, per la confecció del quadre, és un risc massa gran. La plantilla és molt semblant a la que se va fer amb el tro continental ara fa un any. La rotació als extrems, sense Valero Rivera i Balaguer, és la gran novetat.

El blaugrana Aleix Gómez i Aitor Ariño, consolidat a la rotació, faran tàndem amb Ángel Fernández i Ferran Solé. Els dubtes tornen a centrar-se en la primera línia, la de sempre (Entrerríos, Cañellas, Gurbindo i Sarmiento). El planter espanyol fa difícil que el seleccionador mogui la banqueta. Ian Terrafeta, Arnau García o Marc Cañellas encara no estan al nivell d'un Mundial. Hauran d'esperar el seu torn. Tampoc Dani Dujshebaev, que seguirà sumant experiència des de la pista per agafar poc a poc el testimoni dels titularíssims. Si la defensa i la porteria estan bé (aquí sempre amb Gonzalo Pérez de Vargas i Rodrigo Corrales), els mals d'Espanya són més passadors.