MOTOR

Daytona, les altres 24 Hores famoses

Fernando Alonso, Dani Juncadella i Antonio García participen en la prova de Florida
JOSEP LLUÍS MERLOS
JOSEP LLUÍS MERLOS Periodista, com en Tintín, però tinc pendent anar a la Lluna

De totes les curses de resistència per a cotxes, la més famosa és la de les 24 Hores de Le Mans, una competició que des de fa uns anys torna a estar de moda, com ho demostren els gairebé quatre-cents mil espectadors que hi van anar l’any passat. Amb aquest mateix format també se’n disputen d’altres en llocs com Spa-Francorchamps, Nurburgring o Dubai. El Circuit de Barcelona-Catalunya acull una cursa també d’un dia de durada des de fa gairebé dues dècades, però amb un perfil més popular. El 1999 hi va córrer Fernando Alonso amb el seu amic Antonio García, quan encara no tenia ni carnet de conduir, i va pilotar un modest Hyundai Accent (juntament amb el periodista Pere Fermí Flores i el fisioterapeuta Salvi Delmuns), de manera que aquella ha sigut l’única vegada que l’asturià ha participat en una prova de tan llarga durada, a més de les dues edicions de les 24 Hores de Kàrting que ha corregut a Dubai.

Aquest cap de setmana el pilot de McLaren i García correran les 24 Hores de Daytona, la segona prova d’aquestes característiques amb més prestigi. Ho faran en equips diferents, i al circuit de Florida també hi seran els catalans Daniel Juncadella i Miquel Molina. La prova es disputa al Daytona International Speedway, un oval amb una part interior més recargolada, de gairebé sis quilòmetres de recorregut, amb capacitat per a més de cent mil espectadors, tots asseguts, construït el 1959.

Abans de la creació d’aquest recinte, l’automobilisme de competició ja va tenir força activitat en aquesta zona dels EUA. El 1903, tres anys abans del naixement de la cursa francesa, sobre la sorra de la platja de Daytona ja s’hi buscava superar diversos rècords de velocitat, abans que aquests intents es traslladessin al llac salat de Bonneville, a Utah.

Després de la Gran Depressió americana es van tornar a fer curses per a stock cars que utilitzaven part de la platja i de la carretera A1A, i després de la Guerra Mundial, a mitjans dels anys cinquanta, el naixement de la Nascar va impulsar la construcció d’aquest recinte permanent. De fet, la Daytona 500 és la prova reina del calendari anual. Abans de la primera edició de les 24 Hores de Daytona, en aquest oval s’hi van fer curses de resistència més curtes. Primer de tres hores (1962), després de dos mil quilòmetres (1964) i finalment d’un dia sencer (1966). Als anys setanta la prova va patir per la crisi mundial del petroli: el 1972 només va durar sis hores, el 1974 no es va fer, i el 1973 la van haver d’aturar unes hores quan van comprovar que alguns cotxes tenien problemes per culpa d’una benzina adulterada amb aigua.

Durant uns anys aquesta competició va ser l’escenari de la continuació de les batalles més èpiques que Ford i Ferrari mantenien a Le Mans, i més tard el lloc on Porsche va obtenir algunes de les seves victòries més llegendàries.

L’edició d’aquest any, amb cinquanta equips participants, compta amb pilots de vint-i-cinc nacionalitats diferents. Entre ells hi ha diversos guanyadors d’edicions anteriors, però també altres de capaços de guanyar a Le Mans, Sebring, la Indycar, la Nascar, les 500 Milles d’Indianapolis, i curses i Mundials de F1, com Fernando Alonso. Els grans favorits per a la victòria aquest any són els Cadillac, que pertanyen a la categoria Dpi, dins la divisió dels prototips, amb vint cotxes inscrits.

Alonso també corre amb un prototip, però a la categoria LMP2, amb l’equip United Autosports. El seu cotxe és un Ligier. Per al pilot espanyol aquest repte és diferent del que va assumir l’any passat a Indianapolis. Aquí sap que ho té malament per guanyar, ja que el seu cotxe no és dels més ràpids. El seu objectiu és preparar una hipotètica participació a Le Mans al juny, probablement amb Toyota. L’asturià tindrà com a companys els anglesos Lando Norris -en qui molts veuen el nou Lewis Hamilton- i Phil Hanson.

Les opcions dels pilots catalans

En canvi, Dani Juncadella -que participa en una cursa americana per segona vegada, primera a Daytona- pot tenir moltes opcions. El barceloní correrà amb un Oreca, també de la categoria LMP2, acompanyat del canadenc Lance Stroll -pilot de l’equip Williams de F1-, el suec Felix Rosenqvist -un dels homes més ràpids de la Fórmula-e-, i l’holandès Robin Frijns -campió de les World Series-. Aquesta formació és una de les més equilibrades, i estarà gestionada per l’equip DCR Jota, propietat de l’actor Jackie Chan, que l’any passat van estar a punt de guanyar a Le Mans.

Les possibilitats de Juncadella passen per la distribució del balance of performance, que són els pesos amb què es llastren els cotxes per igualar el nivell de competitivitat a partir dels temps que facin en els últims entrenaments. El pilot de Lloret de Mar Miquel Molina també s’estrena a Daytona. Ho farà amb un Ferrari 488 GT3 de l’equip Risi Competizione, a la categoria GTD, amb uns companys més aviat fluixets.

Antonio García, en canvi, és un veterà d’aquesta cursa. L’ha fet deu vegades, de les quals n’ha guanyat dues. Aquest madrileny esportivament format a Catalunya és un dels grans favorits per a la victòria a la categoria GTLM. Va amb un Corvette de l’equip Chevrolet, acompanyat de pilots amb molt prestigi com el danès Jan Magnussen -expilot de F1 que ja sap què és guanyar aquí- i l’alemany Mike Rockenfeller -campió del DTM.

Daytona es caracteritza perquè el temps de vegades és desagradable -amb molta boira-, perquè la cursa inclou moltes hores de conducció nocturna i perquè no s’acostuma a decidir fins a les dues últimes hores.

Més continguts de