FUTBOL

Pep Guardiola: Ser o no ser el Cruyff del Manchester City

El tècnic va posant el seu segell en una lliga salvatge i en un club que també el necessita per treure’s de sobre complexos històrics

Ser o no ser el Cruyff del Manchester City / C. BRUNSKILL / GETTY

És dia de partit a l’ Etihad Stadium i, a pocs metres de distància, el pub Mary D’s es va omplint d’aficionats del Manchester City. És un local amb molt ambient, cert aire vetust i zones ben espaiades: sobre una gran barra de fusta serveixen cervesa sense parar; rere les cambreres s’erigeix una mena de retaule que escenifica la conquesta de la lliga del 2012, la primera després de 44 anys de sequera. Entre totes les figures pintades destaca, imponent, amb posat hagiogràfic, el porter internacional anglès Joe Hart, l’ídol cedit aquest estiu al Torí perquè Pep Guardiola encaixés en la plantilla un porter com Claudio Bravo que li permetés tenir una bona sortida de joc amb la pilota als peus.

Prescindir de Hart va ser una decisió ben impopular, però l’afició del City no discuteix l’autoritat de Guardiola. Al contrari, el primer càntic que se sent durant el partit és el ja cèlebre “ We’ve got Guardiola ”[Tenim Guardiola] i la pancarta més grossa exhibida en l’últim matx contra el Swansea City també va estar dedicada al lideratge del tècnic. Prou ha carregat la premsa anglesa contra l’entrenador català quan han anat mal dades; prou s’han acarnissat els mitjans de comunicació quan el City entre principis de desembre i mitjans de gener va encaixar quatre derrotes en vuit partits de lliga i quan Bravo, justament Bravo, va encaixar 12 gols en 15 xuts dirigits entre pals.

Els aficionats del Manchester City se senten maltractats mediàticament. Mai no han sigut els guapos de Manchester. Sempre han sigut més patidors que guanyadors, ofuscats pels diables vermells que tenen de veïns, el Manchester United, el club més ric del món, el més llorejat del futbol anglès i l’autèntic “ media darling ”, com li diuen per aquí: el predilecte dels mitjans. Fa unes setmanes, per exemple, el tabloide The Sun parlava dels “569 milions de raons per les quals el City es mereix una bona pallissa”, en referència a la inversió feta en fitxatges des del 2008, quan el club va ser comprat pel consorci Abu Dhabi United Group.

‘Keep calm and carry on’

Davant aquesta hostilitat, molts aficionats del City admeten que fan seu el missatge original que va emetre durant la Segona Guerra Mundial el ministeri d’Informació del govern britànic a través d’una sèrie de pòsters destinats a aixecar la moral dels ciutadans en cas d’una invasió nazi: Keep calm and carry on [Mantingueu la calma i tireu endavant]. “A la merda les crítiques que vagin sortint als mitjans anglesos. Els fans no hi estem d’acord. He parlat amb molts blues de tota la vida i tots estem encantats amb la feina del Pep. Ens adonem que està introduint un nou estil de joc, i que amb això s’ha de tenir una mica de paciència, i en tenim!”, remarca Mark Aspinall, president de la penya oficial del Manchester City a Catalunya. “Veiem que, quan les coses han anat com vol Guardiola, tenim un equip com no n’hem vist cap altre vestit de blau cel, i també som prou intel·ligents per veure que algunes vegades l’equip ha jugat d’una manera increïblement positiva i creativa, tot i que el partit s’hagi perdut o empatat. Entenem que el projecte del Pep necessita temps i que està fent un equip nou i amb futur”, diu Aspinall, que freqüenta el Mary D’s sempre que pot.

No és estrany que en aquest pub ningú no tingui gaires ganes de parlar amb forans i molt menys si són periodistes. El local és un refugi on aïllar-se de la negativitat que envolta al City. Allà els fans saben que poden debatre de futbol d’igual a igual, amb passió, amb alguna crítica, però sense arrogàncies ni befes.

Al Mary D’s hi entren dos policies per fer una ronda de control, però tothom disfruta tranquil del dia de partit. El pub té un pati per a fumadors amb les parets adornades de samarretes antigues del City. I a la sala més gran del recinte hi ha una petita fregidoria. L’olor de cervesa, quètxup i greixos escalfats impregnen l’atmosfera. S’hi veu nens petits, també joves fornits que acostumen a acompanyar l’equip arreu; hi ha cares ben amables i rialleres i algunes de més inquietants. Alguns miren de reüll, d’altres simplement miren un partit televisat que projecten les múltiples pantalles de la sala. Un home amb un tatuatge de l’escut del club al coll està abstret. Es recolza sobre un dels diversos bidons en què hi ha inscrits noms d’antigues llegendes del City i que serveixen de taula. Estan situades al voltant de la superfície central de la sala convertida en una mena de discoteca. Del sostre pengen dues boles enormes per fer els típics jocs de llum i un discjòquei fa sonar música britànica i hits relacionats amb el Manchester City. Abans d’entrar al local, al forà l’adverteixen que vagi amb compte de no trepitjar el gegantí escut del club que hi ha a la sala, però amb l’eufòria del triomf a l’últim minut contra el Swansea (2-1) diversos aficionats ballen amb lleugeresa sobre l’emblema citizen.

Ancorats en el patiment

No és tan ferotge com la pinten, l’afició del City. Qui vagi a l’ Etihad Stadium comprovarà de seguida la circumspecció dels fans locals. És com si no acabessin de creure’s tot el potencial del club des que el presideix el membre de la família reial dels Emirats Àrabs Khaldoon Al Mubarak, amb el suport del cap executiu, Ferran Soriano, i la direcció esportiva de Txiki Begiristain. És com si visquessin ancorats en el patiment d’èpoques en què lluitaven per la mera supervivència. El City té un passat d’alts i baixos: va guanyar un títol europeu (Recopa del 1970) i va acabar jugant a Tercera (1996).

Treure’s del damunt tots aquests complexos, i a sobre a pocs quilòmetres d’ Old Trafford, és una feinada que requereix generacions o, com a mínim, de cicles virtuosos i triomfants. El City treballa per fer-se respectar, dins i fora del camp. A nivell federatiu i arbitral, el club té encara poc pes i veu com l’equip de Pep Guardiola és el més sancionat de la Premier League tot i ser el que més possessió de pilota té durant els partits. A nivell mediàtic, no es pot treure l’etiqueta de “nou-ric”, com si fos l’únic en una lliga que admet oligarques i magnats com a propietaris de clubs.

“L’Etihad és encara un estadi poruc, però ara juguem com un equip valent, com un equip gran”, analitzen des de la luxosa Academy de futbol del City. Les instal·lacions esportives són excepcionals, de les millors del món. Guardiola sap que pot demanar la lluna, però entén que no es tracta d’això, sinó de pencar i pencar, d’anar aportant no només un estil de joc sinó caràcter a un equip que estava en línia descendent els últims dos anys i que és dels més veterans de la Premier League.

El City necessita autoestima i espera d’alguna manera que Guardiola es converteixi en el seu Johan Cruyff, en una figura que, més enllà de posar el seu segell futbolístic i incentivar el planter, trenqui tots els complexos, com els que tenia el Barça respecte al Reial Madrid abans de l’arribada del tècnic holandès.

Tant Guardiola com el club, però, saben que per implantar a Manchester el llegat del pare futbolístic de l’avui tècnic citizen caldrien molts anys. Els dirigents de l’entitat assumeixen que és massa aviat per parlar d’allargar el contracte de l’entrenador català, que expira el 2019, i no l’hi han plantejat ni formalment ni informal. Tampoc no cal, asseguren. Pep entén que el projecte és de més de tres anys, però ara ja té prou feina a revitalitzar un equip que ha sigut tremendament castigat per la falta d’encert a les dues àrees.

Si bé els mandataris del City destaquen que el treball de Guardiola és excel·lent, que l’equip juga molt millor que la temporada passada i que la falta de contundència en defensa i en atac són part del procés, el mateix Guardiola no sempre ha acabat tan satisfet del balanç dels partits.

"Aquí has de controlar la segona pilota i esperar la decisió de l’àrbitre. Si no, no pots sobreviure-hi. La majoria de cops els jugadors estan més temps amb la pilota en l’aire que no pas a terra."

Josep Guardiola Entrenador

Autoexigent fins a l’extrem, el tècnic català ha hagut d’aprendre a conviure amb una situació absolutament nova per a ell. I amb una cultura de futbol radicalment diferent. Un equip de Guardiola mai no havia estat a 12 punts del liderat, ni havia caigut de les posicions de Champions, ni havia perdut tants partits ni havia encaixat tants gols ni n’havia marcat tan pocs a aquestes altures de l’any. El tècnic va haver de fer un reset per deixar de lluitar contra si mateix, contra el Pep Guardiola del Barça, contra el Pep Guardiola del Bayern. Calia jugar d’una manera diferent, perquè el seu City té d’entrada altres característiques i és bo sobretot quan pot córrer amb espais oberts.

El de Santpedor, acostumat a dominar qualsevol situació, patia per controlar la tipologia de partits de la Premier League. “Aquí has de controlar la segona pilota i esperar la decisió de l’àrbitre. Si no, no pots sobreviure-hi. La majoria de cops els jugadors estan més temps amb la pilota en l’aire que no pas a terra. I amb aquesta mena de pilotes hi ha més incertesa. Ens hem d’adaptar a això i a la influència de la pilota aturada”, va dir en roda de premsa.

Xoc de mentalitats

Guardiola també ha assumit públicament “errors”. “A vegades les meves idees no són bones, perquè encara estic coneixent els jugadors i adaptant-m’hi. A vegades tinc una idea, per exemple jugar amb tres en defensa o amb un jugador d’una manera determinada, i no funciona. Quan passa no em queixo dels futbolistes, perquè veig com s’entrenen i sé com pateixen”, va dir. El tècnic català venia d’un Bayern que exhibia una variabilitat tàctica excel·lent després de treballar-hi tres anys. La mentalitat bavaresa, a més, és totalment la contrària que la de la massa social del City. Mentre que el públic de l ’Allianz Arena presumeix de poder, el de l’Etihad Stadium encara tem el pitjor i s’encongeix quan els marcadors estan ajustats. Els mateixos jugadors del City també han tingut importants caigudes d’autoestima ( Claudio Bravo, Kolarov, Stones...) quan l’espèndid començament de deu triomfs consecutius en partits oficials es va acabar.

"A vegades tinc una idea, per exemple jugar amb tres en defensa o amb un jugador d’una manera determinada, i no funciona. Quan passa no em queixo dels futbolistes, perquè veig com s’entrenen i sé com pateixen"

Josep Guardiola Entrenador

Però Guardiola ha tornat a tocar la tecla bona per estabilitzar l’equip i recuperar els jugadors. Ara assumeix divertit el que li van explicar del futbol anglès: “Aquí si guanyes 2-0 quan falten tres minuts has de comptar que sempre tindràs un córner en contra. Si el salves, guanyes el partit. Si no, encara pot passar de tot”. La Premier League vol ser considerada la millor del món i lluiria com una mostra de la seva competitivitat que l’entrenador que ha sumat set lligues de les vuit disputades en la seva carrera s’estavelli d’entrada precisament contra el bressol del futbol.

El ritme de competició és salvatge, els rivals són excel·lents i l’entorn mediàtic és molt agressiu. “ Keep calm and carry on ”, consignen al pub Mary D’s. Guardiola assumeix que aquestes adversitats l’estan convertint en millor entrenador. Mentre accepta aquest desafiament, al tècnic se li planteja una qüestió universal que ja va ser extraordinàriament formulada a l’Anglaterra shakespeariana. To be or not to be. En el seu cas, ser o no ser el Cruyff del City.

Més continguts de