“Papa, m’he fet de l’Espanyol”

BarcelonaAlgú va dir que es podia canviar de casa, de cotxe i de parella però mai d’equip de futbol. Anava errat. L’amor per un club no sempre és infinit i hi ha casos de gent que li ha fet el salt… amb l’altre equip de la ciutat. Passa poques vegades, i la majoria de cops és per deixar el club petit i donar suport al més gran. Tot i que sempre hi ha excepcions.

“Vaig veure que el Barça guanyava amb molta facilitat, que comprava jugadors molt bons i per això aixecava títols. Així que vaig voler buscar un altre equip que hagués de lluitar més per guanyar. I aquest va ser l’Espanyol”, explica Xavi Hita, un barceloní de 18 anys que està acabant els estudis de batxillerat. La seva experiència és similar a la d’Òscar Gómez, amic seu d’institut. “Ara gaudeixo molt més de les victòries. Perquè són més lluitades”, comenta aquest jove estudiant de 16 anys.

La transició

“Si vaig començar a ser del Barça és perquè a l’escola tothom ho era. És el que sentia, no hi havia opció”, recorda Esteban López. La situació va canviar a l’edat d’infantil, quan va anar a jugar dues temporades al futbol base blanc-i-blau. “Només van ser dos anys però vaig poder conèixer el club. I el més important, em van donar un carnet de soci i podia anar al camp”. Hi anava amb el seu avi, periquito de cor, que el va acompanyar en la transició.

La família de Joan Martínez estava dividida entre periquitos i culers, però ell era més pròxim a la banda blaugrana. “Fins que un dia vaig conèixer una noia, la que avui és la meva millor amiga, i era de l’Espanyol. Amb ella vaig començar a anar a veure els partits i…”

Aquesta amiga, però, no és pas la seva dona. El Joan està casat amb una culer de cap a peus. Tenen un fill, d’un any i mig, i es barallen per aconseguir que la criatura es decanti per un dels dos bàndols, diu entre rialles.

“Era el tram final de Ronaldinho -recorda l’Òscar-. El Barça començava a perdre i jo estava enamoradíssim d’una noia que era de l’Espanyol. Em va servir d’excusa”, revela. No són parella, només amics, però confraternitzen amb el futbol.

Anar contra corrent

“Som una minoria, és cert, però molt marcada i molt diferent”, opina Joan Martínez. L’experiència d’aquest comercial de 39 anys li permet pronunciar la frase amb majestuositat, ja que viu a cavall de Madrid i València. “La gent es pensa que pel fet de ser català sóc del Barça. I quan saben que no, llavors fan la deducció inversa: no ets del Barça per tant no et consideres català. I això no és així, ni de bon tros!”

Tant el Joan com la resta saben que viuen contra corrent, però se senten còmodes en aquesta meravellosa minoria, tal com va definir-se el mateix club blanc-i-blau en una campanya publicitària. “Em sembla una campanya brutal -diu el Joan-. A Barcelona, de cada deu persones només una és de l’Espanyol. I gràcies. És més fàcil fer-se del Barça o del Madrid. Però nosaltres ho vivim d’una manera especial. He anat a les finals de Copa i la sensació d’aixecar aquell títol és espectacular. Un culer, per tenir aquesta sensació, per trempar, necessita un 2 a 6 al Bernabéu o aixecar una Champions”.

Després vénen les passions, les converses de cafè i els partits que es veuen conjuntament entre amics. “Discutir amb els culers és impossible. Són massa i sempre tens les de perdre”, lamenta l’Òscar. “A mi m’agrada discrepar, anar en contra de tothom”, remata l’Esteban amb un somriure. “Tinc sort que a classe i al cau n’hi ha quatre o cinc que som de l’Espanyol”, afegeix el Xavi. Tots quatre viuen l’espanyolisme a la seva manera. Però cap, absolutament cap, es penedeix d’haver decidit deixar d’animar Goliat per aliar-se amb David.