París Saint-Germain, l’altre Elisi de Nicolas Sarkozy

ParísDiumenge passat Nicolas Sarkozy va regalar-se un doble bany de masses per culminar la setmana en què va oficialitzar la seva intenció de tornar a la política. L’expresident francès va escollir els seus ambients predilectes: primer, un plató de televisió i, per postres, el camp del París Saint-Germain. Després de l’entrevista en prime time a la cadena France 2, on va desplegar l’arsenal retòric per justificar el seu retorn i espolsar-se tota pregunta incòmoda, va afanyar-se per arribar a temps al Parc dels Prínceps, on el PSG s’enfrontava a l’Olympique de Lió a les nou del vespre.

En arribar a tribuna, va seguir el ritual habitual potser amb més intensitat que altres vegades. Al capdavall, torna a estar en campanya, encara que de moment només sigui per presidir la UMP. Selfies, encaixades de mans, salutacions, agraïments... com a casa. L’ex cap d’estat torna a enfilar el camí cap a l’Elisi, que el 2017 podria canviar d’inquilí. Amb el compte enrere ja en marxa, cada cop que Sarkozy ocupa el seu seient de tribuna ressonen els rumors que fa temps que alimenten l’estadi parisenc: si torna a perdre les eleccions, aquest polític hiperactiu es plantejaria presidir el club d’Ibrahimovic i Cavani.

Segons el setmanari L’Express, això hauria confessat Sarkozy al seu fill Louis l’any passat. Sigui real o tan sols una història més per alimentar el mite al voltant del personatge, ell mateix accepta que no li fa falta un càrrec per fer i desfer en les decisions del club. “Els periodistes em demanen sovint si vull ser president del PSG”, deia fa uns mesos, també segons el setmanari. “Només els cal venir al Parc dels Prínceps -seguia-. El Nasser [Al-Khelaïfi, president del club] em posa sistemàticament al seu costat, just al costat del president de l’altre equip”, hauria subratllat Sarkozy. Al-Khelaïfi, el multimilionari qatarià que controla el club fa tres anys, no sembla preocupat per perdre el seu càrrec. “Seria una posició massa petita per a ell!”, deia fa dues setmanes a la ràdio Europe 1.

La influència de Sarkozy sobre el club era evident quan era a l’Elisi i no ha disminuït des que va perdre la presidència de França fa dos anys. En el llibre Le PSG, le Qatar et l’argent (Ed. du Moment, 2013), els periodistes Gilles Verdez i Arnaud Hermant asseguren que l’aleshores president va tenir un paper clau per aconseguir que els qatarians compressin el club el 2011. Sarkozy “va posar oli a les rodes” en les negociacions, diu una persona pròxima a la compra. Tot i que l’expresident sempre ho ha negat, això explicaria que l’aleshores ministra d’Esports, Chantal Jouanno, assegurés que gairebé perd la seva cartera per haver criticat que el club acabés en mans de l’emirat.

Política i futbol han anat sempre molt lligades en els despatxos del petit Napoleó de la França moderna. Els periodistes Bruno Jeudy i Karim Nedjari detallen aquest binomi a Sarkozy côté vestiaires (Plon, 2009), que va portar l’expresident a oferir el ministeri de la Diversitat a Lilian Thuram el 2008, proposta que l’antic defensa dels blaus va rebutjar. No sembla una casualitat que un dels primers convidats a l’Elisi quan Sarkozy s’hi va estrenar el 2007 fos Alain Cayzac, l’aleshores president del club, per comentar els fitxatges previstos. Ja fora de l’Elisi s’ha seguit comportant com si dirigís el club, suggerint l’any passat fitxar Dani Alves o situar Arsène Wenger en lloc de Carlo Ancelotti, abans que l’entrenador canviés el PSG pel Reial Madrid.

Demà Sarkozy tornarà al camp per assistir al partit contra el Barça, i també en aquest cas la política i el futbol es confondran a l’estadi. El primer ministre, Manuel Valls, és seguidor de l’equip català, una afició que aquest francès nascut al barri d’Horta arrossega des de petit, i és d’esperar que també es deixi veure per tribuna. Serà la primera vegada que els dos antics ministres de l’Interior coincidiran des que Sarkozy ha tornat a l’arena política. Valls, contingut i seriós, promet sempre no perdre les formes si els seus marquen a París ni quan sona la música de l’himne del Barça, composta per Manuel Valls Gorina, cosí del pare de l’actual cap de govern. Sarkozy, excepcionalment i només pel que fa al seu fanatisme futbolístic, no fa promeses.