Pensant el Barça, Carabén
Vivim en un món accelerat que poques vegades ens permet aturar-nos i pensar sobre el sentit de tot plegat. És l’ara i aquí. A tots els nivells de la vida. També en el futbol. Importa el resultat de demà. El fitxatge d’aquest estiu. És l’ara i res. Davant d’aquest tobogan infinit, el Barça necessita aturar el temps i repensar-se.
Fa tot just una setmana, el polifacètic David Carabén –seria simplista dir-li cantant de Mishima– reflexionava als micròfons de RAC1 sobre el que pretén aconseguir per al 125è aniversari del club. Ell en serà el comissionat, liderarà un equip que haurà de donar sentit als actes de celebració, que haurien de culminar l’any 2025 en una festa al nou estadi. Creuem els dits.
Carabén insistia en la necessitat que el 125è aniversari no sigui només una festa. És una oportunitat meravellosa per repensar una institució que ha de reescriure qui vol ser durant els propers 50 anys. El Barça necessita relat. El club blaugrana navega desconcertat enmig d’un món global on teixir un equilibri entre la identitat i alhora ser competitiu, entre l’ordre i l’aventura, és cada vegada més difícil. Algú ha de fugir de la immediatesa i el soroll diari, dels paradisos de confeti i els focs artificials, per repensar el Barça i omplir aquest buit abismal.
Carabén posava de referència el que va significar el 75è aniversari. Aquell any es va estrenar el Cant del Barça, que recull a la perfecció la idiosincràsia culer, i Joan Miró va fer el cartell avantguardista que presideix les oficines d'Arístides Maillol. El "Més que un club" que va pregonar Narcís de Carreras el 68 es va consolidar durant aquells anys de la mà d’Agustí Montal. També Vázquez Montalbán havia significat un sentiment a través de l’icònic "Barça, Barça, Barça" a la revista Triunfo. Eren temps convulsos. El Barça va saber canalitzar el moment històric –finals del franquisme– per créixer socialment malgrat transitar per un llarg període ple de derrotes que alguns es pensaven que duraria per sempre. El club bategava perquè havia modelat una identitat pròpia.
Carabén coneix bé aquesta història. Porta el Barça a les venes des de ben petit, des del temps que els seus pares no celebraven res o ho celebraven tot. Quan era un marrec que escurava gins en festes de perruquins i ulleres de Groucho Marx va viure Cruyff de ben a prop i quan ja era un senyor va posar en valor la memòria històrica blaugrana gràcies al Recorda, míster. Ara li toca a ell treure aigua clara sobre quins han de ser els pilars sobre els quals s’ha d’edificar el futur i cantar l’amor feliç del nou Barça.
