El petit entre els clubs més grans
El Sant Pere i Sant Pau lluita contra equips professionals a la Superlliga masculina de voleibol
Parlar d’esport a Tarragona és parlar del seu club de futbol, el Nàstic; del CBT, l’ADT i el TGN en bàsquet, i esclar, del club voleibol Sant Pere i Sant Pau. I és que únicament aquest club pot presumir ara mateix de competir a la màxima categoria en l’àmbit nacional, la Superlliga, tot i que encara no ha aconseguit cap victòria aquesta temporada.
L’SPSP, com és conegut, sempre ha sigut un referent esportiu que ha abanderat Tarragona arreu del territori espanyol i fins i tot en l’àmbit europeu, quan l’any 2000 l’equip va obtenir el bitllet per a les competicions europees. Aquesta bona fama l’ha assolida gràcies a anys i anys de feina de moltes persones d’ençà que el club va néixer en una escola de barri com a simple activitat extraescolar. Un dels grans culpables és l’actual president, Alfonso Periáñez.
L’Alfonso, a banda de ser-ne el president, és l’ànima del vòlei Sant Pere i Sant Pau, aquella figura que tothom busca a les grades del pavelló municipal tarda a tarda. Hi coneix tothom, els més de 150 nens que formen el club, els seus pares, els treballadors, els periodistes que venen a cobrir l’equip... no se li escapa cap detall. Assegut a les grades, l’Alfonso observa tots els entrenaments que es fan al pavelló simultàniament. “Serà molt bo en pocs anys, segur”, apunta d’un jugador del primer equip. “Els fa fer aquests exercicis perquè aprenguin a tirar-se a terra sense por”, ens indica d’un exercici que practiquen els més menuts. Tranquil, però amb les idees ben fermes, l’Alfonso té clar que la feina de base del club tindrà la seva recompensa de nou a la llarga, tot i que amb el primer equip és conscient que enguany toca patir.
La tasca de l’Alfonso es complementa amb la incansable feina diària de dos germans macedonis que el 2002 van posar rumb a Tarragona per créixer professionalment. Vlado i Alex Stevovski (40 i 41 anys) van néixer a Probistip i en són l’entrenador i el gerent, però també jugadors del primer equip.
Vladimir Bogoevski, un dels millors jugadors de vòlei de la història de l’antiga Iugoslàvia, va fer possible la seva arribada quan competien amb el Rabotnicki, i a partir d’aquí la història del Sant Pere i Sant Pau i els macedonis ja no s’ha trencat. Bogoevski, macedoni com els germans Stevovski, havia arribat a Catalunya feia anys, perquè va jugar al Bombers de Barcelona, entre d’altres clubs. I amb la secció del Reial Madrid. A més, va entrenar el club tarragoní, lligam que va obrir la porta d’aquest doble fitxatge que va canviar la vida dels germans. Per a ells, el club ho és tot i mai no s’han imaginat lluny de Tarragona, tot i rebre durant la seva carrera ofertes d’altres clubs de més entitat.
El Vlado ens confessa que tots dos tenen ganes d’abandonar el rol de jugador. “Aquest any volíem ajudar l’equip des de fora, però amb la plantilla tan jove que tenim a la Superlliga i la impossibilitat de fitxar ningú intentem aportar-los la nostra experiència”. El primer equip lluita amb els millors però des del vessant amateur, sense jugadors que cobrin i entrenant-se després de les jornades laborals i formatives.
“Tots els altres equips són professionals, s’entrenen matí i tarda, i cobren, mentre que els nostres jugadors han hagut de pagar fins i tot per ser aquí amb nosaltres”, assegura. El Vlado i l’Alex mantenen la il·lusió intacta tot i saber que la temporada serà durà i que la primera victòria potser encara tardarà a arribar.
“Sense la implicació i el compromís d’aquests jugadors, això seria impossible, renuncien a moltes coses i els ho hem d’agrair”, ens explica posant els ulls en l’escalfament del seu equip. “Seré aquí fins que vegi que no m’hi volen o molesti”, somriu el Vlado. I és que la història entre Macedònia i Tarragona durà sempre el segell Stevovski.
