El pitjor partit de l'any
Els humans tendim a fer de la necessitat virtut perquè no ens queda cap altre remei. Així, un cop es va confirmar el descens de l’Espanyol a Segona, vam buscar tot d’avantatges d’aquella òbvia desgràcia. Avantatges que no naixien del tot de la sinceritat, tal com va quedar palès en la felicitat que ens va donar recuperar el nostre lloc al món. Ara bé, un dels grans beneficis de viure a l’infern és estalviar-se els partits contra el Reial Madrid i el Barcelona. Especialment els que juguem com a locals. Són partits que a molts pericos ens fan una mandra immensa. Tanta, que molts prefereixen quedar-se a casa. Jo mateix, sense anar més lluny, encara no he decidit si diumenge aniré al Prat a seure a la meva localitat o miraré el partit de reüll des del sofà.
L’amor per un club de futbol és una de les màximes expressions d’irracionalitat. Però és molt més absurd i irracional l’odi (esportiu, que afegiria de manera hipòcrita Joan Gaspart) cap a altres equips. I si aquest odi (esportiu) el tens cap a uns equips molt superiors al teu, la irracionalitat i la sensació d’absurd són màximes.
El fet de compartir màxim rival amb el Reial Madrid no em genera cap simpatia cap als blancs. De fet, només la llunyania i la tradició el situen en el segon lloc dels meus enemics (esportius). Aquesta setmana serem reines per un dia als TN de TV3 i al programa nocturn d’Esport 3, i deixarem de ser tractats com si encara fóssim a Segona. I no en tant que equip català sinó en tant que equip que diumenge juga contra el rival del Barça. L’excepcionalitat del tractament que rebrem aquesta setmana és una de les grans molèsties d’aquest partit, però no l’única. També hi ha les afirmacions contrafactuals i adolescents que diuen que contra el Barça sempre puntuem, mentre que contra el Madrid ens deixem guanyar. Contrafactuals perquè les dades així ho diuen i perquè el motiu pel qual tant culers com merengues gairebé sempre ens guanyen és perquè tenen més bons jugadors. Què més voldríem que poder deixar-nos guanyar!
Finalment, em fa molta mandra anar diumenge al camp perquè sé que acabaré discutint amb algun seguidor del Madrid amb qui em tocarà conviure durant el partit. Ells només poden veure el seu equip en directe un cop l’any. Molts no han trepitjat mai el Bernabéu. Però es comporten amb l’arrogància de qui és un assidu de la seva famosa llotja. I el pitjor de tot: volen ser amics meus. I miri, no. Jo vull que el Madrid perdi sempre excepte dos cops l’any. I si m’ho pregunteu aquesta setmana, us diré que fins i tot aquells dos cops també vull que perdi.
