El dia que el Polyccio va dir-se: "Molt bé, tio, ja ho has aconseguit"

GranollersAGranollers no estan gaire acostumats a celebrar campionats del món. De fet, ahir va ser el primer. Per això tot plegat va tenir tocs d'improvisació i alguns moments caòtics. Però més que un defecte es va convertir en una virtut. Perquè la celebració va ser més pura, més sentida, més emotiva. Amb un descapotable n'hi va haver prou per passejar els ídols locals i amb una tarima i un micròfon, prou per enaltir les masses. "És espectacular. És com una festa major!", reconeixien des de l'Ajuntament.

Unes cinc mil persones van saltar al carrer per felicitar Pol Espargaró, flamant guanyador de Moto2. "Encara no és conscient del que ha aconseguit. Amb el temps se n'adonarà. És la culminació d'un somni", explicava el seu germà Aleix, que ahir també va ser a la rua i va rebre tots els honors com a campió de la subcategoria CRT, tot i que va cedir gairebé tot el protagonisme al seu germà petit, a qui va fer un petó emocionat quan el Pol li va assegurar que sense el seu suport "el títol hauria sigut impossible".

Tot es va començar a gestar el divendres. El Pol tenia opcions reals de ser campió i entre l'Ajuntament i els Espargarins (el club de fans del pilot) van dissenyar el dispositiu. El triomf a Motegi, a la matinada, va donar llum verda a la festa.

Mentre a Granollers els familiars obrien ampolles de cava, al Japó començava la festa, que continuava a milers de metres d'altitud en l'avió de tornada. "No vam poder-ho celebrar al circuit perquè havíem d'anar ràpid cap a l'aeroport", s'excusava per justificar que no deixessin "dormir gaire" als ocupants del vol.

Acabats d'aterrar al Prat, la festa es traslladava cap a la seva localitat natal. La rua començava al voltant de les sis de la tarda al Palau d'Esports i finalitzava a la plaça de la Porxada. Entremig, temps per parlar amb els periodistes, rebre la felicitació individual dels veïns de Granollers, fer una rua ensordidora fins a la casa gran, complir amb el protocol davant l'alcalde, sortir al balcó i acabar davant l'Ajuntament presentant tots els membres de l'equip i encenent una traca com a fi de festa. Als motoristes que l'acompanyaven a la rua els era igual cremar l'embragatge o sobreescalfar el motor. I als veïns tant els feia el soroll, l'olor de goma socarrada o tenir problemes per anar d'una banda a l'altra. Ahir tothom estava content, un dels veïns més estimats era campió del món.

"No volia arribar a València pendent del títol. Volia poder gaudir de la meva última cursa a Moto2", explicava el Polyccio amb aquell somriure optimista que sempre llueix. Ahir, a més a més, era una expressió d'orgull. "Quan vaig travessar la meta em van venir tot d'imatges, del que havia corregut, de tota la temporada... Va ser treure'm una llosa molt gran de sobre. Vaig pensar: «Molt bé, tio, ja ho has aconseguit»", deia, embriagat d'emoció.