Raúl Rodríguez: un futbolista diferent
Marxa un futbolista important, tot i que en l’apartat esportiu el seu pas per l’Espanyol ha sigut irregular i no deixa grans moments per al record. Posats a trobar-ne un, em quedo amb els cinc minuts finals de l’últim derbi a Cornellà que no hem perdut. En el partit de gener del 2012, Raúl va ser el protagonista: al minut 86 va fer la centrada amb la qual Álvaro Vázquez va fer el gol de l’empat. I en temps afegit va desviar amb el braç un xut de Pedro que anava a gol. Precisament aquella mà ens va descobrir que es tractava d’un futbolista diferent. No per la seva habilitat com a porter, sinó perquè quan va ser preguntat per la jugada no va recórrer als tòpics: “Sí, ha sigut mà, però jo no sóc l’àrbitre”. No hauríem d’anar gaire lluny per recordar un gol amb la mà que podia donar un títol en què l’autor -en ser preguntat- es va fer l’orni.
Raúl Rodríguez no recorre als tòpics, s’explica bé, pensa abans de parlar. I curiosament això, en el món del futbol, et converteix en sospitós. Té interessos culturals i, encara més greu, llegeix. I no només Els ponts de Madison. Si després falla una pilota, l’explicació és clara: això li passa per llegir.
Però llegir, pensar i vicis semblants tenen un altre efecte secundari encara pitjor: permeten tenir criteri i opinió argumentada sobre el món. I això també costa de pair. Raúl Rodríguez va ser el primer futbolista d’elit -en actiu- que es va manifestar a favor del dret a decidir. Però el més interessant de l’entrevista va ser la definició i la defensa que va fer de l’Espanyol com a espai de diversitat. La gran màgia del club, deia, és que a la identitat perica no se li suposa cap altra identitat. I això ens fa més lliures, més oberts.
Raúl inicia una aventura a Houston. Dimecres es va acomiadar en roda de premsa. Sense que els mitjans li fessin gaire cas, però deixant testimoni de la seva personalitat. És algú estimat al vestidor: hi van anar gairebé tots els companys. Va justificar per què Houston i no qualsevol ciutat espanyola -per aprendre, per esperit d’aventura-. Va emocionar-se sense llàgrimes. Va deixar alguna perla (“no es pot abraçar una institució”, “les institucions són les seves persones”). I com a dia per recordar, va assenyalar el dia abans: quan des de la graderia va estar animant els seus -ja aleshores- excompanys.
Espero que algun dia torni al club. Ell, de nou fugint dels tòpics, no ens afalagar amb cap promesa en aquest sentit. Però no podem desaprofitar ni aquesta intel·ligència ni aquesta bondat. Fins aviat, Raúl.
