Anatomia d'una anomalia

Els pericos estem de celebració. 125 anys no són poca cosa. Són molts anys i és, a més a més, un número que, com tots els rodons, obliga a reflexionar. Sobre el passat i sobre el futur. Sobre qui som i sobre com ens veuen. Tot i la temptació de centrar-me només en el moment actual de felicitat –una temptació especialment intensa en el context del meu autoimposat silenci–, la commemoració obliga a una mirada que intenti anar més enllà de la (no) tan capritxosa piloteta.

Tothom pensa que és diferent. De fet, tothom és diferent. Però la singularitat de l’Espanyol rau en la seva existència. És singular perquè existeix i existeix perquè és singular. En termes filosòfics diríem que és ontològicament diferent. I això sovint és dur. Gairebé sempre pesat. Però sobretot és satisfactori. Perquè en la nostra diferència hi ha un punt de distinció. Perquè els vincles són més intensos. Cadascun dels pericos és imprescindible.

L’Espanyol és el nostre millor amic amb problemes, un amic al qual no podem fallar. Quan a la vida ens trobem un altre perico ho celebrem amb la complicitat de les minories, amb el privilegi dels escollits. A Catalunya, a cap culer se l’identifica per ser “el culer” ni fins i tot a cap del Reial Madrid se l’identifica per ser seguidor d’aquest club. En canvi, i tots els pericos en podem donar fe, a nosaltres se’ns recorda i se’ns identifica com a pericos. Som l’alteritat.

Ser una minoria orgullosa i rebel és esgotador. I per als nens i nenes pericos, motiu de disgust. Però també és molt emocionant. Un nen amb la samarreta blanc-i-blava pel carrer rebrà un gest d’ànim cada vint minuts. Perquè veure’l ens commou i perquè pensem que necessitarà aquests ànims. Un nen amb una altra samarreta no els rebrà. No li cal, a ningú li fa una especial gràcia: és la samarreta que porten tots els nens.

La nostra història té, com totes, clarobscurs. Però la història l’escriuen els guanyadors i nosaltres fa anys que vam perdre. Avui toca celebrar i, per tant, no es tracta de fer una competició de medalles al dictador. En tot cas, no formem part del relat hegemònic. Som una anomalia minoritària. I, a sobre, una minoria a la qual no cal respectar perquè, finalment, el futbol no és tan important. Malgrat tot, no ens resignem. I encara menys ara: celebrem els 125 anys en posicions europees, amb un president que ens enamora i una festa quinzenal a Cornellà-El Prat que no es viu en cap altre estadi del país.