Els primers rumors sobre la marxa de Joan a l'innombrable van coincidir en els mitjans amb una notícia que va passar desapercebuda entre la successió d'holocaustos quotidians: el descobriment per part de la policia brasilera d'una autèntica fàbrica d'espies russos al país, agents dobles d'elit, més coneguts com a “il·legals”, que construïen una vida perfectament normal durant anys fins que en algun moment eren activats per a alguna missió.
La casualitat no existeix. La juxtaposició de totes dues informacions no em va semblar només una curiosa coincidència, era un missatge. Alt i clar.
Vaig començar a imaginar. Vaig imaginar la presentació de Joan, els somriures forçats, els entrenaments, els primers partits, les parades sorprenents, la trucada de la selecció, Ter Stegen reconeixent la derrota, més parades impossibles, l'abraçada de Laporta, el Camp Nou corejant el seu nom, el penal aturat ni més ni menys que a Mbappé en la final del Mundial que ens lliurarà el segon títol. Després la capitania, el braçalet llegendari, que Joan es guanyarà a força de miracles. I el seu somriure transparent, i la seva naturalitat com a certesa, com a confirmació: és dels nostres, ja és dels nostres.
Vaig imaginar tot això com la preparació imprescindible i perfectament professional per al dia assenyalat. Final de la Champions. Per primera vegada, el Reial Madrid i l'innombrable es troben en el lloc en el qual mai van voler trobar-se.
Imagino (posats a imaginar, m'imagino el que em dona la gana) un partit dens i profund, intens fins a la fatiga, amb un Madrid desfermat que no és capaç de trobar la mínima escletxa en una porta segellada com una tomba egípcia pel mag dels mags, que com si tot fos un tràmit, vola d'aquí cap allà desviant míssils terra-aire amb l'eficàcia de la Cúpula de Ferro.
Imagino que un Lamine Yamal una mica menys jove que el que coneixem, en una arrencada de geni i de ball de TikTok, s'inventa un gol que no existeix en els llibres coneguts ni en els llibres per conèixer i posa l'un a zero en un marcador on aquest zero sembla l'única certitud a la qual un món confós pot agafar-se, perquè el món sap que aquest zero és propietat privada de Joan Garcia i ho continuarà sent fins al Dia del Judici Final, o la deflagració nuclear definitiva, o el xoc amb el meteorit, sigui el que sigui el que faci impacte abans.
Fins que al minut 97, a segons del xiulet final, de la victòria definitiva i la derrota irrevocable, l'innombrable concedeix un córner absurd a un Madrid ferit en el més interior de les seves interioritats. Modric, que continua jugant als 50 perquè no hi ha hagut forma humana de trobar-li un substitut mínimament funcional, es disposa a xutar-lo. Al món no existeix ni la mínima inquietud, perquè sota els pals del portal de la Glòria hi ha Joan.
El croat immortal continua tenint bon peu, la bola vola fins al lloc indicat, emergeixen l'altura i la gallardia de Huijsen, el nou Sergio Ramos, que connecta un cop de cap raonable però insuficient que es dirigeix a les mans de granit del sant de Sallent.
Aquest és just el moment que l'agent doble ha estat esperant des de fa tants anys. Tot l'esforç de la impostura permanent, d'aquesta vida artificial viscuda amb una autenticitat bastarda i irreprotxable, l'agonia de ser el que no ets fins i tot en la respiració, fins i tot en l'evacuació d'aigües menors i majors, fins i tot en les llàgrimes, es justifica en aquest instant sagrat. Joan, aturat en l'aire, repassa la seva vida en una successió centellejant d'imatges fins al moment inequívoc del petó a l'escut el dia en què ens va salvar de les flames eternes.
Les seves mans es dobleguen en un gest grotesc fet de mantega i de venjança. I el gol puja al marcador i provoca una pròrroga que no fa falta que us descrigui.
Això, òbviament no passarà. És només l'alleujament d'un home ferit. La professionalitat de Joan és irreprotxable. Els seus sentiments no poden passar per davant del seu ofici. Són només imaginacions meves. No?
Toni Segarra és publicista
