L'Espanyol i la intel·ligència artificial

BarcelonaNo em fa gens de por la intel·ligència artificial: tot el contrari. Necessita regulació –ja s’hi està treballant– i és més part de les solucions que no pas dels problemes que com a societat tenim plantejats. El futbol no hauria de ser una excepció tot i que massa sovint i en massa temes ho és. I si parlem de l’Espanyol, encara més. Fa unes setmanes llegíem que el club havia arribat a un acord amb l’empresa d’Esteban Granero (per cert, un dels futbolistes més intel·ligents que hem tingut) per aplicar la IA a la direcció esportiva. La temptació de fer un acudit fàcil sobre la necessitat de buscar en les màquines el que no trobem en les persones és tan fàcil que m’abstindré de fer-la. 

Aquesta mateixa setmana la IA i l’Espanyol s’han tornat a trobar. Des d’aquest mecanisme s’ha fet un pronòstic de com quedarà la classificació de Segona divisió i, amb les dades actuals, el resultat és que l’Espanyol pujarà directe amb força punts de marge. Tant de bo. Però no m’ho crec. Perquè la IA treballa amb dades del passat i amb algoritmes que no tenen en compte les absurdes decisions que s’estan prenent. La més clara i fàcil: cessar l’entrenador. No crec que quedi cap perico que confiï en Ramis. Tot el club és un desastre. Però encara som a temps de resoldre el problema més urgent i important (l’ascens). Amb Ramis no pujarem. Perquè no hi ha evolució en el joc. Perquè ni les dades ni les sensacions són bones. Perquè fins i tot quan diu coses coherents ens fa enfadar. És molt possible que guanyem el Mirandés, però això només allargarà l’agonia. Perquè després anirem a Eibar i tornarem a fer un paperot. I així, sense prendre decisions i sense canviar de dinàmica, s’acabarà la temporada i seguirem a Segona. Això és el que pensem tots els pericos. I sovint, la intel·ligència col·lectiva encerta més que l'artificial.

Mentrestant, un prec. Dissabte animem l’equip. Encara que no s’ho mereixin. La nostra felicitat està en els seus peus. Hem de ser exigents (perquè no som un simple exequip de Primera com el Racing). Però una exigència positiva. Xiulant la llotja quan calgui. Però animant els que estan al camp. Perquè un dia, ells (tots: els jugadors, Ramis, Garagarza, Mao, Chen) marxaran. I nosaltres ens quedarem sols, tristos i amb la joguina trencada.