“Abans els jugadors eren més gamberros, ara són més nens”

BarcelonaDesprés de 40 temporades a l’Espanyol, José María Calzón és una de les poques persones que poden presumir d’haver-se passat pràcticament tota la vida servint els colors blanc-i-blaus. De fet, el seu vincle amb l’entitat va començar ara fa mig segle. Aquest entranyable asturià, estimat com pocs al club, recorda la seva trajectòria en una entitat en què tothom el busca, sigui per organitzar un desplaçament o un dinar, consultar el reglament, demanar-li loteria nadalenca o una samarreta firmada.

El seu primer vincle amb l’Espanyol va ser el 1969. Com va començar tot?

Aquell any treballava per a Wagonlit, una agència de viatges. L’Espanyol havia baixat a Segona i van venir perquè els organitzéssim els desplaçaments de tota la temporada. A partir del 1970, quan plegava de Wagonlit vaig començar a anar a treballar dues o tres hores a la tarda a les oficines del carrer Còrsega, 300. I ja al 1979 vaig deixar l’agència per incorporar-me a jornada completa al club. José Emilio Santamaría va ser qui em va demanar d'anar-hi. A més d’organitzar-los viatges, també els feia coses esportives, buscava estadístiques dels jugadors i feia alguns informes com ara de xutadors de penals. Tot era per escrit, res de vídeos com ara.

Ara és més fàcil organitzar els desplaçaments?

Sí, hi ha més facilitats i mitjans. Abans anàvem al nord amb vagó llit o autocar, perquè molts aeroports, com els de Bilbao, Sant Sebastià, Gijón, Oviedo i la Corunya estaven sovint tancats per boira o pluja. Els desplaçaments eren més llargs, havies de sortir divendres per arribar dissabte. Ara ja hi ha xàrters o l’AVE. Abans tardàvem 10 hores per anar a Madrid, ara dues i mitja. Sembla mentida, amb tot, que sent la millor lliga del món no tinguem una planificació d’horaris com a Anglaterra o fins i tot Mèxic. Vaig enviar correus a la Lliga però em van dir que “Espanya és Espanya”. Això ja no és un esport, és un negoci en què tothom vol guanyar diners, i s'afavoreix la televisió, que és la que en dona més. T’has d’adaptar als seus horaris.

Quin és el moment que més li agrada de ser delegat?

Que amena que ha sigut aquesta feina. La gent creu que viatjar és bonic, però esgota. I amb els nens aquests… Malgrat tot, la labor del dia a dia és bonica i entretinguda. No tots els delegats ho fan. Molts estan pendents de l’estadi, i deixen les feines burocràtiques a d'altres empleats. A mi mai m’ha agradat que em fessin res i he preferit fer-ho jo personalment, així estic més pendent de les sancions i més coses, i si m’equivoco és per un error meu.

Com és el dia a dia d’un delegat?

Mira com tinc la taula [plena de fulls i carpetes]. Ara espero que la Lliga ens digui els horaris per preparar els pròxims desplaçaments. Hi ha molts papers de la RFEF o de la FIFA, circulars i coses del TMS, on s’han d’inscriure els jugadors fitxats de fora. També cal estar pendent de si algun club et reclama el dret de solidaritat, que és el 5% del traspàs als clubs que han format el jugador. Sempre hi ha coses a fer, entre modificacions del reglament i sancions.

Amb Coutinho van haver de reclamar els diners al Barça?

Vam cobrar del Liverpool. Ho van acordar així amb el Barça. Hem cobrat força diners per ell. També per Eto’o, que tot i només haver estat sis mesos aquí, sempre que ha canviat de club hem cobrat. O per Mariano. Dels que més diners hem obtingut, Coutinho i Jonathan Soriano, sobretot quan va anar al Red Bull i a la Xina.

Ha patit gaire el 31 d’agost?

Sí, perquè n’hi ha hagut que me n'he anat a la una o les dues de la nit. Antigament, sense el TMS, on ho poses tot per ordinador, calia demanar un certificat de transferència internacional, i es feia per fax i a través de la RFEF. Podia tardar sis o set dies, i ara una o dues hores. Algun dia me n’havia anat de Montjuïc a les cinc del matí per acabar de tancar el contracte d’algun sud-americà. Amb Ciani ho teníem tot preparat i faltaven un o dos minuts per tancar el termini. Si no li donàvem la baixa, no podíem inscriure l’Álvaro.

Ha estat a punt de patir algun cas com el de Txérixev?

No. El 2011 hi va haver un cas complicat en què vam estar a punt d’incomplir la normativa, però per un error de la RFEF, que va rectificar. Hi havia Pochettino a la banqueta. Al juliol van treure una modificació del reglament que canviava l’edat límit dels jugadors que podien compaginar filial i primer equip, de 23 a 22 anys. A molts clubs ens afectaven cinc o sis jugadors, i en el primer partit hi va haver dubtes. Nosaltres teníem els dos Cristian, Alfonso i Gómez, que no haurien pogut jugar en els dos equips.

Es deu saber el reglament a la perfecció.

Sí, me’l sé bastant bé. Hi canvien coses, però te l’has de saber. Abans era una mica més complex, ara donen més facilitats. Molts delegats d’altres clubs em truquen per consultar-me sobre l’alineació de jugadors i possibles sancions, sobretot amb els del filial. La reglamentació és força completa. No es protesta fins que et toca la sanció. D’inici, tots ja saben els càstigs que hi ha.

El VAR li ha simplificat la feina?

A mi el VAR no m’agrada. Hi continua havent problemàtiques. Continua portant els mateixos problemes, amb la diferència que abans només hi havia un dolent si s’equivocava. Ara hi ha l’àrbitre, l’àrbitre del VAR i el VAR. Jo només l’hauria aplicat per als gols fantasma. Però cal reconèixer que totes les coses al principi tenen errors i es van corregint amb el temps. El dia del derbi, els nostres jugadors van estar esperant si era gol o no al mig del camp. De moment, tal com està, a mi no em convenç. A banda, ens han tret una mica la pugna, els comentaris.

Al club li diuen 'abuelo'. L’Espanyol continua sent un club familiar?

Em diuen així perquè soc el més gran i tinc nets. Antigament era més familiar. Ara els clubs s’han fet empreses i hi ha un moviment de diners molt important. Els clubs només es preocupen pels diners. Abans era més l'esport que els diners. Vivien de les entrades venudes, i ara han d’anar a buscar ingressos per la roba i la televisió. A Còrsega érem 12 empleats, a Sarrià uns 20 i ara uns 80. Això va canviant la familiaritat del club. No sento nostàlgia, els temps van evolucionant. Però no només en el futbol, sinó també en el bàsquet i més esports. Tots busquen diners per subsistir.

Pràcticament no s’ha perdut cap partit en 40 anys. Li deu agradar molt la professió.

A la UEFA crec que dec ser l’única persona que, des de l’any 1975, quan vam començar a anar-hi, no m’he perdut cap partit. Només em vaig perdre els dos de l’eliminatòria del 2000 contra el Porto per un infart. He estat en tots. M’he empassat tota la història europea de l’Espanyol. Aquest any em vaig perdre un derbi per un casament al Montseny de la filla d’una neboda. Era el primer dia que no anava a un partit per un casament.

L’entrada de Chen era una solució necessària?

Estàvem en una situació molt dolenta. Si no hagués sigut per Chen, no sé on seríem ara mateix. Creia que amb la venda de Sarrià se solucionarien els problemes econòmics però no. Vam tornar a caure en l’error d’acumular deutes, que van acabar sent insostenibles. Prefereixo que l’Espanyol estigui en mans estrangeres que no pas que desaparegui. Però com que és un club de futbol, és més complicat. Sense el component social, Hisenda no li hauria permès a l’Espanyol i a molts altres clubs arribar a tenir tants deutes. El futbol aquí ho pot fer tot.

Amb què es queda dels tres camps on ha treballat: Sarrià, Montjuïc i Cornellà?

A Sarrià no oblidem que s’hi va disputar un Mundial. Això sempre em quedarà gravat. Podem presumir que els millors equips, Itàlia, el Brasil i l'Argentina, fossin a Sarrià. No només per l’ambient i l’espectacle preciós que feien els brasilers; era un espectacle a tot Barcelona, amb brasilers ballant. Era una meravella. Sarrià era una bombonera i, per poca gent que hi anés, sempre es veia ple. Era molt cridaner això. És el primer camp on vaig treballar i del qual tinc el record més bo. Montjuïc, tot i les queixes de la gent, de la pista, sempre en penso el mateix: allà hem guanyat dues Copes del Rei i hem arribat a una final de la UEFA, que la vam perdre a fora. I després d’estar llogats a Montjuïc, on sempre hi havia pegues, ara tenim un camp molt bonic, un dels millors que hi ha. Crec que en visibilitat és el millor d’Espanya. I és una cosa del club. És un orgull tenir alguna cosa nostra. L’Ajuntament de Barcelona no va saber portar el tema de Montjuïc perquè ens ho acabéssim quedant. Van anar molt a la seva i això els va perjudicar. Ara a Montjuïc no hi ha res. Ja s'ho faran.

Com és el tracte amb Chen?

Molt bo, amb l’inconvenient que no ens entenem per l’idioma i necessitem el Mao. El públic es pensa que per haver comprat el club ja té l’obligació de posar-hi 100 milions cada any, però no saben que la Lliga no ho permet. Ell hi ha invertit i sap que tindrà pocs beneficis. Més aviat la broma li costarà diners. N'estem molt contents, prou diners ha posat per treure el club d’on era. Li hem d’estar agraïts.

Com és la seva relació amb els jugadors i els entrenadors?

Són 40 anys tractant la gent, hi ha familiaritat i em puc permetre el luxe de renyar-los afectuosament per cridar-los l’atenció. Acostumen a fer cas. Abans eren més gamberros, ara són més nens. També és cert que no hi havia tantes distraccions com ara. Als viatges amb autocar jugàvem a cartes o parxís i ara, si no escolten música, miren una pel·lícula o juguen amb la consola. A l’època de Santamaría feien gamberrades a l’hotel, com ara agafar un extintor i introduir l’escuma per sota la porta, obligant qui era a dins a sortir-ne perquè s’ofegava. O tirar la roba a la banyera. Abans es deixaven les claus posades fora de la porta, i l’entrenador passava a la nit a espiar què feien i a vigilar que tots fossin a la seva habitació. Però això donava peu al fet que alguns fessin gamberrades per passar l’estona. Amb els entrenadors he tingut amistat amb tots, alguns encara em truquen. Amb els que més, Paco Flores, que viu aquí i ens veiem molt; Javi Clemente, que és estrany si no ens veiem un cop al mes, i sobretot Santamaría. M’agafen afecte, i jo a ells.

Valverde li volia treure la cervesa dels àpats?

Era molt rígid amb les begudes. Volia que els que fóssim a taula, dels que no participàvem en els partits, no consumíssim ni vi ni cervesa. Però a mi m’agrada molt la cervesa, i algun cop m’havia amagat rere alguna columna i bevia. Em veia, venia cap a mi i em renyava. Ja em va acabar donant per impossible. És un deu Valverde. Santamaría i Clemente deixaven beure vi. Abans hi havia una ampolla per taula de quatre i s’acabaven. Juande Ramos no deixava beure Coca-cola durant els àpats, però abans sí. Són manies dels entrenadors. Sergio González anava sempre amb la mateixa roba, i quan guanyava repetia la del partit anterior. Maguregui em deia que ens poséssim la camisa blava o l’altra. A Santamaría li agradava agafar ell el braçal de capità, que aleshores era una cinta d’esparadrap. La buscava i la posava ell personalment al capità. Un dia se’m va acudir a mi donar-li l’esparadrap, el va agafar i el va llençar, per anar a buscar-lo ell com feia sempre. És com els jugadors, que tenen manies quan surten a la gespa. Novoa, si havíem guanyat en algun camp, estava recordant sempre en quin hotel havíem anat, per on havíem passejat, on ens havíem entrenat, i ho volia repetir tot exacte. Són així. Rubi també és rígid amb l’alcohol. Si el deixen, i això li vaig dir a Chen, sí que em sembla un entrenador de projecte, però li han de portar jugadors. Un projecte amb aquesta mateixa plantilla, l’any vinent no farà més bona temporada que aquesta.

Ara els jugadors van més a la seva?

Sí. Aleshores els àpats podien durar cinc o sis hores. Ara quan arriben a les postres n’hi ha algun que ja no hi és. S’ha perdut una mica la pinya fora del camp, abans alguns grups de jugadors quan sortien de l’entrenament a Montjuïc anaven a fer el vermut o a prendre una cervesa, i el dia de descans anaven a casa d’algun a fer una costellada. A casa meva van venir dos cops. Ara és molt difícil. Sempre he trobat bon ambient, però ara conviuen menys. Hi pot haver grupets, però abans la pinya era d’onze, dotze o tota la plantilla. Abans no hi havia tanta professionalitat. Fins al 1983, amb Xabier Azkargorta, aquí no vam tenir preparador físic. Ara hi ha nutricionistes, metges, fisioterapeutes, recuperadors, analistes… tanta gent com jugadors. Abans, quan un es casava, convidava tothom, encara que potser molts no hi anirien pel fet d’estar de vacances. Però era bonic perquè ens reuníem, fèiem una col·lecta i li fèiem algun regal bonic. Ara n’hi ha que es casen i ni te n’assabentes perquè no t’ho diuen, i això dels regals s’ha perdut.

Quins han sigut els seus jugadors preferits?

A qui més he admirat sempre ha sigut José María, el més carismàtic per la manera de jugar. Li tenia un gran afecte perquè era un gran home Chus Glaría, i també per la manera de defensar. Tamudo ha sigut el referent de davanter, el que més resultats ens ha donat.

I el més despistat?

Només n’hem tingut un, Thievy. Era un desastre. Va pagar més de 30.000 euros en multes. No he vist cap persona més despistada. Una mica com Dembélé. A Thievy li podies dir el que volguessis, que et deia que sí i l’endemà feia el que volia. Li trucàvem i tot. A Dembélé el van defensar i l’endemà va arribar tard. Són així i no els canvies. A nosaltres, però, ens anava de conya, perquè fèiem uns grans dinars amb els diners de les seves multes… llàstima que no tinguéssim algun Thievy més [somriu].

Algun cop ha pensat en deixar la feina de delegat?

Sí. Passa que després de 40 anys hi estàs acostumat, tens una vida feta aquí. Els dies que no hi ha partit em quedo sol. El meu fill ara fa de delegat fora de casa, per un problema físic. I soc a casa i no sé què fer. Estàs acostumat a una vida fora i, si no anem al poble, si soc a casa vinc aquí al camp a fer coses. Ja és la rutina de sempre. És que no sé fer una altra cosa. I ara encara que tinc un net que juga a rugbi i el vaig a veure. I els altres pares també em diuen 'abuelo' allà, i amb ells m’ho passo molt bé, és un esport totalment diferent el rugbi. Ara als desplaçaments no hi vaig, m’ho prenc amb més calma: a la tarda ja no és allò de plegar a les 22, si puc me¡n vaig a les 17 o 18 i vaig a buscar els nens. Intento anar rebaixant, a veure si em vaig adaptant a deixar-ho totalment, que depèn de la salut, del cap. Cal tenir molta memòria, si en perdo ho hauré de deixar. De moment anem bé.

Alguns anys va cuinar vostè el dinar de Nadal.

Els anys en què el club anava malament no es va fer dinar de Nadal. Amb el Jaume Martínez vam demanar ajuda a alguns coneguts i vam fer un dinar de carn d’olla. Des de Vilafranca ens regalaven la carn, la meva germana les gambes... També trèiem torrons. Nosaltres cuinàvem l’escudella i ens sortia bona, sí. Amb Chen el club ha tornat a fer dinar de Nadal, i aquest any s’ha fet una cosa bonica, un àpat amb els jugadors dels primers equips masculí i femení i els empleats, que van poder fer-s’hi fotos i parlar-hi.

L’espina clavada és veure guanyar un títol europeu?

Hem jugat dues finals, i té nassos haver-les perdut als penals. A l’Europa League es podria fer alguna cosa, però cal tenir una bona plantilla de 22 jugadors. La gent parla d’anar a Europa però és perillós si no tens una gran plantilla. Cansa molt jugar dijous i diumenge. Ja ho he viscut pràcticament tot, però espero poder veure l’Espanyol guanyar algun títol europeu abans de morir-me.