El romanticisme caní de lliscar per la neu

BarcelonaLa sensació de fred, les onades de vent i una llum tènue. La muntanya, de nit, és més muntanya. El múixer s’aïlla i viu una soledat especial, com un repte de beguda energètica de masses, que venen dosis d’adrenalina úniques. El silenci del paisatge és subjectiu. Ell es mou en una atmosfera d’indicacions monitoritzades pel so de l’esforç dels gossos i del trineu lliscant per la neu. “L’experiència és genial. Jo des de petit he jugat a tenis, més endavant vaig descobrir les motos i vaig acabar participant al campionat d’Espanya de motocròs i enduro i anys després vaig fer triatlons. He fet de tot i el trineu ha estat el que més m’ha omplert”, explica Kiko Vallespí a l’ARA. El campió de múixing i els seus 14 anys de vivències -i títols- seran un dels atractius de la primera edició de la Snow Race by Gos Àrtic que se celebra la setmana vinent i que arrenca demà amb el lliurament de dorsals i el control veterinari.

La competició, que se centra en el Pirineu de Lleida, entre les estacions de Baqueira Beret i Port Ainé, neix per reactivar l’esperit Pirena i l’escola que va crear més d’una dècada enrere a l’esport català. L’afició aplaudia la seva espectacularitat i el fenomen animal. És una suma complexa. El responsable del trineu ha de fer d’atleta i de líder de grup, assumint una direcció esportiva simbòlica i un sistema de coaching caní, per la força. “Jo soc entrenador nacional de tenis i d’atletisme i treballo de mestre de primària. Sempre he dit que extrapolo aquests coneixements al meu esport. Planifiques la temporada en funció dels objectius que tens. Les càrregues d’entrenament no sempre són iguals. Potser fas descans actiu, com a l’estiu, o acceleres una mica. Jo estic condicionat perquè visc a les Terres de l’Ebre. La neu ens queda bastant lluny”, diu Vallespí.

Les seves responsabilitats marquen tots els timings. El despertador sona ben d’hora. A partir d’aquí entra la tàctica, defensant el motlle d’esportista romàntic, deixant en evidència l’hipotètic mèrit d’un futbolista que juga amb les mitgetes a l’alçada dels turmells, com als anys 80. “Jo matino sempre. M’aixeco a les 4 per entrenar-me i a les 9 marxo a la feina. A l’estiu, a l’inici de la temporada, vaig amb una bicicleta i els gossos van corrents sols al costat, o darrere. Ells no han de carregar res, però fan exercici cardiovascular. Aquesta llibertat els encanta. Comencem amb sessions de 7 quilòmetres fins a uns 20. Aquí fem treball amb el quad. Els lligo com si fos un trineu perquè facin potència, com si anessis al gimnàs a fer múscul. És un augment progressiu”, comenta. La definició del mètode és mil·limètrica.

Compaginar aquest full de ruta i permetre’s el luxe de viure, sense aspiracions d’esportista folklòric, implica un joc de malabars obligatori. No hi ha més opció: “Quan ets pare de família vius l’esport des de la premissa que els teus fills són la prioritat. Perdono hores de son per poder-ho fer tot. És una negociació constant amb la meva dona. Ella se sacrifica molt perquè jo pugui fer aquesta vida. Ha de ser una cosa de dos, els dos cedim i els dos donem corda. Les tardes són sempre per als meus fills. Els entreno a tenis i haig d’estar per ells, peti qui peti”, admet.

L’hàndicap és apuntalar l’equilibri quan el debat parteix des del component emocional. El múixing respon a un estil de vida, amb pros i contres. Vallespí se’l va trobar pel carrer. “Un dia vaig sortir amb la bicicleta i em vaig trobar un husky abandonat. El vaig recollir i vaig començar a fer canicròs amb ell. Em va canviar la vida. Vaig adoptar-lo quan portava un any amb la meva dona. Si hagués estat al revés, que hagués recollit l’animal un any abans de coneixe-la, possiblement ara estaria fent de mestre en un poblet del Pirineu i dedicant-me 100% a l’esport”.