¿És sostenible el futbol?
El Barça està hipotecant el seu futur per poder sobreviure. Ven patrimoni per no tancar l’exercici amb pèrdues milionàries. I no és una qüestió d’ara. El tancament de l’estadi pel covid i la política de fitxatges de Bartomeu van situar el club en un escenari funest, però des del 2017 el Barça –llavors la marca futbolística més potent del món– salvava els comptes gràcies a la venda de jugadors. Ingressos extraordinaris ficats amb calçador com si fossin ordinaris. Si aquella temporada no hagués venut Neymar, el club que havia guanyat dos anys abans la Champions hauria tancat l’any amb pèrdues. I després, esclar, van venir les operacions d’enginyeria comptable dels Cillessen i companyia. El tema ve de lluny.
Però és que el Madrid, l’altra gran marca global, està obrint noves vies d’ingressos, allunyades del futbol, perquè els números no surtin en vermell. Que si un negoci de pàrquings, que si la restauració... I les palanques tampoc són exclusives de Laporta. Florentino, amb menys soroll que a Barcelona, també n’ha fet ús, apuntant-se avui ingressos de demà.
Plantejo la pregunta intuint que marques tan potents mundialment són transatlàntics imbatibles si estan en mans de bons gestors. Laporta ens ho haurà de demostrar en la pròxima assemblea. I més si són certes totes les promeses que ens han fet sobre els ingressos futurs del nou Santiago Bernabéu i el futur Espai Barça.
En tot cas, mirant el canvi que ha experimentat el futbol en l’última dècada, potser cal reformular la pregunta inicial: ¿És sostenible el futbol actual per als equips espanyols? La transformació de la Premier League, amb l’entrada de capitals estrangers, juntament amb la potència del mercat televisiu britànic, posa el Barça i el Madrid en una situació complicada. Segons l’últim estudi Deloitte Football Money League, 11 dels 20 clubs que més ingressen són anglesos. Si no optes per un via diferencial (la Masia), més competència vol dir pagar més. Per tant, més despeses i més necessitat de trobar nous ingressos sota les pedres. On és el límit?
Les limitacions del fair play haurien d’evitar que els clubs se situessin al llindar del precipici, però tots hem vist com feta la llei, feta la trampa. Mentre es moguin xifres desorbitades per un material tan poc tangible, tan eteri, com són els futbolistes, que s’enduen entre un 50% i un 70% de tots els pressupostos, i es paguin més de 100 milions per jugadors que poden ser una ruïna per múltiples factors –Hazard, Dembéle, Coutinho–, tot penja d’un fil. Hi haurà grandíssims gestors que sostindran el club –per eixugar deute avui dia–, però al mínim constipat tornaran les pèrdues, que costaran anys de recuperar, i potser algun dia...
