Esports 20/06/2021

Tornar a néixer a la muntanya: el miracle de Marc Sellarés

Aquest 20 de juny fa un any que aquest alpinista va tornar al pas dels Gosolans, on la seva vida va canviar per sempre

6 min
El Marc Sellarés (de vermell) s'abraça al Ricard Balaguer al Pas dels Gosolans

De sobte, tot es va fer negre. Després de caure 200 metres muntanya avall, a més de 60 km/h, Marc Sellarés va perdre la consciència. De l'accident, i tot el que va passar després, ell no en recorda res. En canvi, l'Anna, la seva parella, i el Ricard, el GRAE que va coordinar el seu rescat, no ho oblidaran mai. "El 4 de gener del 2020 vaig quedar amb el Carles i l'Aitor per anar a escalar sobre gel. La nostra intenció era sortir per dalt de la canal i baixar per l'altre costat. El dia es va allargar, es va fer fosc i vam decidir canviar i baixar per un corriol, «que serà més fàcil», vam pensar. Jo hi havia passat cinquanta mil vegades, per allà, però aquell cop vaig patinar", relata el Marc.

La vida de l'Anna va canviar quan va despenjar el telèfon al Carles, cap a les deu de la nit d'aquell 4 de gener. "Em diu: «Anna, estàs sola? El Marc ha caigut i no el trobem». Em vaig marejar i vaig caure a terra de cop. El donava per mort. Feia dues hores que el buscaven, era negra nit... Jo ja l'enterrava", confessa. A partir d'allà, els records es difuminen. "Sé que la meva mare em va portar moltes bosses d'Ikea i les vaig omplir totes de vòmit en el trajecte fins a la muntanya. Jo li estava fent l'enterrament. Mirava al cel i pensava: «No pot ser que ja siguis allà dalt». No el parava de trucar. «Sé que m'estàs escoltant. No pararé de trucar-te fins que m'agafis el telèfon», deia".

Ella, però, no va ser la primera persona a assabentar-se que el Marc havia caigut muntanya avall en el pas dels Gosolans i no hi havia manera de trobar-lo. Ricard Balaguer, bomber del Grup de Suport d'Actuacions Especials (GRAE), va ser qui va rebre la comunicació d'alerta poc després de l'accident. El Carles, amb el cap fred després de veure relliscar el Marc, va fer el primer pas per salvar la vida del seu amic. "Era molt probable, tenint en compte la posició que teníem de caiguda, que el Marc estigués mort. Conec el pas dels Gosolans i, veient la zona, podia haver baixat molts metres muntanya avall. De seguida ens vam moure perquè, si havia quedat malferit, calia actuar ràpid", explica el GRAE, que havia estat transitant per aquella zona dies abans i era conscient de l'estat de la neu. "Quan rebo la trucada el meu cervell diu «Aquest noi ha mort», però paral·lelament tinc el pensament que, si està viu, està greu. Aquesta imatge és la que em va venir al cap quan el vaig veure".

Durant les dues hores que la parella de GRAE necessitava per arribar al lloc de l'accident, el Carles i l'Aitor no van parar de buscar el Marc, sense èxit. "Quan arribem, ens coordinem en dos equips de dos. Al cap de cinc minuts, troben el frontal del Marc i més endavant el piulet. En aquell moment, el Gerard, el meu company, traça una trajectòria intuïtiva que ens permet trobar el Marc enganxat a l'únic arbre que hi havia en tota la zona. Si hagués fet un pas més o un menys, hauria anat muntanya avall. Tenia el casc trinxat, un cop fort al cap i una inconsciència tremenda", recorda el Ricard, que es va encarregar de cavar una plataforma en el pendent per poder transportar-lo quan arribessin els reforços, mentre el Gerard intentava que el Marc reaccionés. Tot i que hi havia sobre la taula l'opció de fer un punt calent per passar la nit allà, la gravetat de la situació del Marc ho va descartar categòricament.

Marc Sellarés al pas dels Gosolans.

Un cop van haver arribat més efectius, era el moment de desenganxar-lo de l'arbre, amb màxima precaució, i baixar-lo de la muntanya. "Cinc GRAE, tots cordats a la llitera, van baixar el Marc fins a les furgonetes per evacuar-lo, però, un cop baix, no hi havia l'ambulància, ja que no podia arribar per les condiciones de neu. Vam acabar improvisant amb una de les furgonetes del GRAE i amb la llitera travessada. El que més ens preocupava era el control de l'oxigen. Jo crec que van subministrar-li fins a quatre ampolles d'oxigen durant una hora i escaig". Aquesta va ser una de les claus per salvar-li la vida.  

"Quan rebo la trucada del Carles en què diu que l'han trobat, pregunto: «Està viu?» I ell em diu: «Respon». Per a mi va ser... Mai havia celebrat tant un gol [riu]. Vaig començar a pensar que ja estava, que estaria un parell de dies a l'hospital. Ens van fer anar a l'Hospital de Puigcerdà per la gravetat de les ferides del Marc. Quan vaig veure la cara de l'Aitor i del Carles, em va caure el món a sobre. Tots dos estaven destrossats i em van abraçar i em van dir: «Ho sento molt». El Marc era un politraumatisme de cap a peus, però ells se centraven en el seu cap. Tenia un traumatisme cranioencefàlic molt greu i això se'ls escapava de les mans. L'havien de tornar a traslladar en helicòpter urgent a la Mútua de Terrassa", recorda l'Anna, que va perdre la noció de l'espai i el temps fins que el va veure quan el traslladaven des de l'helicòpter. "Estava enganxat a moltes màquines. Ens van notificar que anava directe a l'UCI. Era com un vegetal i ens van dir que estaria més d'un mes en un coma induït".

La força del Marc, "mai vista"

El temps es va parar. Els dies passaven però el Marc no es despertava. Cada dia la mateixa rutina. "Ens llevàvem a les cinc del matí i anàvem cap a l'hospital. A les 7.30 hores el podíem entrar a veure fins a les nou. Després fins a quarts d'una havíem d'estar allà esperant perquè no podíem pujar i baixar. A les deu i escaig de la nit tornàvem cap a casa. Em vaig aprimar 8 quilos..." Aquell infern va durar 10 dies. "Va venir el metge i ens va dir: «El Marc se'ns vol despertar». Vaig tenir un moment d'eufòria però en realitat tenia molta por. No sabia què ens podíem trobar", relata amb els ulls vidriosos l'Anna.

"Quan es va despertar jo vaig ser la primera a entrar a l'habitació. La infermera li va preguntar: "Qui és ella?" Ell se'm va quedar mirant, se li van il·luminar els ulls i va dir: «La Marta». Jo no m'ho podia creure, no sabia qui era. Em vaig girar i vaig començar a plorar. Va ser quan als familiars ens van preparar perquè tinguéssim present que no se sabia com li respondria el cap", se sincera l'Anna. Lluny d'acabar-se, el malson va començar. El Marc no era el de sempre. Després del fort cop al cap, els coàguls es van anar desinflant molt a poc a poc, les nou costelles que es va trencar també anaven solidificant-se, mentre la resta d'ossos trencats i ferides s'anaven curant, però la recuperació del seu cervell anava molt lenta. Va començar a recordar els seus familiars, però el Marc no sabia res. "Era com ensenyar coses a un nen petit. Es feia caca i pipí a sobre, va aprendre a caminar, a mantenir l'equilibri... Tot de nou i en molt poc temps". Una setmana abans que es decretés el confinament pel covid, el Marc va rebre l'alta.

Marc Sellarés i Ricard Balaguer al pas dels Gosolans.

La rehabilitació va passar a ser el dia a dia de l'Anna. "Ens van dir que havia d'anar intern a la Guttmann i la logopeda ens va dir que es recuperaria al 100%. Deia que amb els anys que tenia d'experiència no havia vist mai una força de voluntat tan bèstia com la que tenia ell. Va arribar el covid i a mi em va agafar amb una persona a casa que no era la persona amb qui jo portava 14 anys. El confinament va ser un drama, i tota la rehabilitació que havia de fer a la Guttmann l'havien de fer des de casa. Em necessitava tota l'estona perquè ell s'atabalava", recorda l'Anna, que ara mira enrere i se'n fa creus de tot el que van viure. Les primeres setmanes a l'hospital i la complicada rehabilitació a casa van tornar-lo a la vida, i millor que mai. Amb cap seqüela o cicatriu, el 20 de juny del 2020 va tornar al lloc de l'accident amb els seus. "No hi vaig pujar escalant, anava amb el braç enguixat. Em moria de ganes de pujar allà dalt".

La vida els ha canviat per sempre. El Marc va deixar la seva feina d'arquitecte i ara se centra en "fer allò que el fa feliç de debò". L'Anna també ho té clar: "Aquest accident ens ha unit molt. No t'adones de com estimes algú realment fins que no l'estàs a punt de perdre o el perds. Vivim en un dia a dia frenètic, en un estrès constant per la feina. Vaig relativitzar-ho tot. Abans plegava tard perquè havia de fer coses i ara no, ara me'n vull anar a casa, obrir-me una cervesa i estar amb el Marc. Ara ho aprofitem tot. El fet de dir cada dia «T'estimo» a la persona que tens al costat no té preu".

stats