15/02/2022

Tristesa, sorpresa i indignació

2 min
Pancarta a l'RCDE Stadium abans del derbi entre Espanyol i Barça

L’Espanyol pot treure les conclusions positives que vulgui del derbi i totes seran certes. La comunió de tots els pericos, el trencament de la mala ratxa del 2022, la (re)confirmació de dos jugadors excelsos (RDT i Darder), l’enamorament definitiu d’un nano del planter que –amb el 21 a l’esquena– ens va representar a tots, l’argument de veure el rival penjant pilotes a l’olla i celebrant un empat com si fos la Champions (el compromís amb el sistema és innegociable i només els mediocres celebren els empats, deien en una de les seves innombrables contradiccions) i la confirmació que el derbi ha tornat. Però res de tot això em consola. Quan ja ho teníem a tocar –i tot i saber que els sis minuts haurien acabat sent vuit per donar una última oportunitat a l’equip dels seus amors de preadolescent– va arribar una nova errada defensiva i vam deixar escapar la victòria. El sentiment és d’immensa tristesa. Les imatges se’ns repeteixen com un malson. Aquesta temporada hem desaprofitat dues oportunitats de fer feliços els nens pericos a les escoles de pensament esportiu únic (valgui el doble oxímoron). Com diria Bryce Echenique, hem fet pena a la tristesa.

L’Espanyol és un supervivent. Un club mediocre i desgraciat. Hem perdut la guerra. Per demèrits propis i per un context advers. És per això que em causa tanta sorpresa l’energia que hi dedica el poder del nostre país, Catalunya, per acabar-nos de rematar. No som res. Però no en tenen prou: volen que no siguem. La campanya contra el club iniciada per la presidència de la Generalitat i les “exclusives” en forma de filtracions durant la setmana així ho demostren. Segurament som l’únic club del món amb tots els poders polítics i mediàtics del seu país en contra. Trobo que s’hi esforcen massa: no cal que ens matin. Ja morirem sols.

Però, mentrestant, som el segon club de Catalunya i un dels dos únics de Primera Divisió. Tan català com el primer. Perquè de català, o se n’és o no se n’és. En una societat democràtica i laica no hi ha graus de pertinença. I diumenge, en l’enfrontament entre dos equips catalans, la ràdio pública del nostre país –la meva ràdio– anava a favor d’un d’ells. A favor com a línia editorial, no a conseqüència de les passions dels seus excel·lents professionals que, si la línia fos una altra, s’hi adaptarien. És indignant que, en un partit entre equips catalans, els gols d’un se celebrin amb tot d'os ben llargues i els dels altres es narrin amb una curta i solitària o . No és normal. Ens fa pitjors a tots. M’indigno sense enfadar-me. Però tampoc no m'hi resigno.