Trobar una sortida gràcies al triatló

BarcelonaNedar, pedalar i córrer. Els preparen per fer triatlons, però sobretot per aconseguir l’objectiu més ambiciós: superar els problemes que tenen. Des del 2012, l’associació sense ànim de lucre Superacció ha ajudat més de 800 nois i noies a partir dels 12 anys en risc d’exclusió social. Alguns són immigrants amb dificultats per integrar-se, altres són catalans que han sigut víctimes de bullying, que tenen dificultats d’aprenentatge, de comunicació o de relació amb el seu entorn familiar o escolar. Arriben de diferents organismes i dels serveis socials i hi passen un mínim de dos anys. A través de l’esport, concretament dels tres que formen el triatló, busquen potenciar valors com l’autoestima o el treball en equip, superar el fracàs i millorar la comunicació. “Volíem crear un projecte tan pedagògic com educatiu que no es feia enlloc”, explica l’ideòleg d’aquesta iniciativa, l’educador i aficionat al triatló Zouhair Zammouri.

Coordinen durant l’any joves a qui volen donar eines que puguin aplicar fora de Superacció. “El triatló és molt exigent, però no tant per l’exigència física, sinó per la mental”, exposa el Zouhair, que utilitza l’esport per treballar diferents situacions que poden servir-los al llarg de la vida: “En alguna de les tres modalitats hauran d’afrontar el fracàs o bé l’èxit de saber-se millor que els altres. En algun moment també hauran de saber esperar un company”. S’entrenen en grups de 15 i, malgrat que duguin a terme esports eminentment individuals, la principal força del projecte rau en el col·lectiu. “Molts cops l’error és individual, però el grup hi té una part important de responsabilitat. Si jo he esclatat, què has fet tu perquè jo no esclatés?”, exemplifica el coordinador, que posa gran èmfasi en l’ajuda mútua entre ells com una de les claus del projecte que poden exportar a les seves vides: “Dins d’un grup arribaràs més lluny que no pas si vas sol”.

Sentir-se units

“El que valoren més és la unió del grup. És un espai on, malgrat les seves diferències, tots se senten iguals i on poden alliberar energia i estar amb els companys, sentir-se còmodes, expressar-se, escoltar i ser escoltats. Un espai per sortir millor del que estaven”, complementa l’Andrea, una de les educadores d’un grup on també hi ha psicòlegs. Entre tots, fan avaluacions i seguiment individual de cadascun dels joves.

“Venen a passar-s’ho bé, no a competir, que a molts no els agrada”, puntualitza el Zouhair, que deixa clar que no s’entrenen per assolir cap objectiu físic com podria ser una cursa. N’hi ha alguns, això sí, de més competitius, i que sí que han arribat a participar en proves com la Titan Desert. L’entrenament, en aquest cas, és mental: “Treballem les emocions, compartir diferents estats i entendre’ls per millorar-los”, afegeix el coordinador, que celebra la rapidesa amb què els joves experimenten un canvi d’estat mental pocs dies després d’entrar a Superacció. Veuen les seves limitacions i capacitats, i també els impulsen a seguir hàbits saludables, com deixar de fumar: “Si fan dues voltes i treuen el fetge per la boca, molts deixaran de fumar. És molt difícil que ho deixin si abans no han entès per què han de deixar-ho”. Aprendre a moure’s per la ciutat també els serà fonamental per relacionar-se: “És clau que surtin de la seva zona, sovint tòxica, i es relacionin amb altres entorns. Alguns s’atabalaven molt quan entraven al metro, ja que no havien sortit del seu barri”.

Superacció els vol dotar de recursos. “Els ajudem a trobar una sortida, ja que quan acaba el camí amb nosaltres en comença un de molt més llarg. Són joves amb molt de camí per fer”. Gràcies a la seva feina amb diferents entitats, els faciliten l’entrada a noves formacions i al món laboral. Alguns han acabat treballant a la mateixa organització, altres han trobat en l’esport un camp per treballar de forma normalitzada. Superacció els dona una petita gran empenta per ser part d’una societat en la qual no trobaven el seu lloc.