Collserola, l'escapada verda del desconfinament

La serra barcelonina és plena de secrets, camins i rutes per perdre-s'hi durant unes hores

La carretera de les Aigües és la nova Rambla aquests dies: plena de corredors, excursionistes, gent passejant gossos i ciclistes que pugen de la ciutat per respirar una mica de natura i fer esport. Però Collserola és molt més que aquesta preciosa caminada tan a la vora del cel amb vistes al mar. La serra que dona oxigen a tota la zona metropolitana és una àrea plena de secrets, rutes i senders per perdre's-hi durant unes hores i obtenir aquella dosi de verd tan necessària després de les setmanes de confinament. Des del Parc Natural expliquen que, a banda de la carretera de les Aigües, altres punts calents d'accés a la natura són la vall de les Feixes, des de Cerdanyola, i la vall de Sant Medir, des de Sant Cugat. Aquests tres punts són els de més afluència a un parc que anualment rep cinc milions de visites, amb un percentatge de repetició del 60% d'usuaris que el visiten almenys un cop per setmana.

Queixes per la falta de distància social

Amb el desconfinament Collserola s'ha convertit en una mena de salvació. Des de l'inici progressiu de la desescalada, els ecosensors instal·lats al parc han detectat clarament que es "disparava moltíssim" el volum d'usuaris. Tanmateix, des del consorci del Parc Natural asseguren que el cap de setmana sempre hi ha hagut molts usuaris i el que detecten ara és que hi ha necessitat d'un "espai vital més marcat". Això ha dut a registrar un "increment de queixes relacionades amb moments d'inseguretat dels usuaris", especialment al voltant de les bicicletes (perquè van massa ràpid o apareixen de sobte pels camins), però també per la gran quantitat de gent i l'incompliment de mesures com la distància social. Alguns usuaris també s'han posat en contacte amb els responsables de la zona per proposar franges horàries per accedir-hi i fins i tot la segregació de camins, però la recomanació del consorci és seguir les indicacions de les autoritats sanitàries i, addicionalment, intentar no moure's per camins de menys de tres metres per mantenir les distàncies de seguretat, ja que el parc té més de 250 kilòmetres de camins de més de tres metres d'ampla, corresponents a la xarxa viària de prevenció d'incendis.

“Ara que heu vist com es recupera la natura, és el moment de respectar-la”

Patrimoni, fauna i flora

Amb una trintena d'itineraris senyalitzats al voltant de les àrees de lleure, i a falta de sumar-hi els camins de petit recorregut (PR) i de gran recorregut (GR), el parc acumula una gran riquesa patrimonial, històrica i natural, especialment destacada pel que fa a ermites, fonts, masies, barraques de vinya, poblats ibèrics i edificis modernistes, a banda de l'icònic castell del Papiol, així com una cova neolítica. Collserola també acull llegendes que parlen de les faves miraculoses en mans del pagès Medir, d'un drac que va tenyir de negre les tenebroses pissarres d'Olorda o del gegant Farell, que es va quedar adormit sobre la serra desprès de barallar-se amb el gegant del Pi. En matèria de fauna i flora, Collserola acull molt més que senglars, que conviuen amb 28 espècies de mamífers, 191 d'ocells, 17 de rèptils, 10 d'amfibis i 7 de peixos diferents. Quant a la flora, màquies, pinedes i alzinars són els protagonistes d'un paisatge plenament mediterrani.

Anar a peu i amb calma

Una de les millors maneres de conèixer el parc és a peu i amb calma, aturant-se, i no tant fent-ne un ús esportiu a mode d'infraestructura. Amb la falda tocant a nou municipis, cada localitat veïna té la seva pròpia Collserola, i les rutes resulten pràcticament infinites. El director general del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), Ton Barnils, afegeix: "I tant. Collserola és ple de sortides i voltes d'entre 1 i 3 hores. Jo fa anys que en faig i sempre hi descobreixo racons nous, vistes damunt la ciutat o la plana, plantes, boscos, edificis, barris, històries i llegendes". De zones que queden amagades i per descobrir, Barnils assegura que n'hi ha tantes per triar com corriols i camins té el parc. Està convençut que si els ciutadans coneguessin més la diversitat que amaga Collserola, "la gent en gaudiria més i se li obriria un món nou". A parer seu, aquest període de reclusió i d'aïllament està mostrant els avantatges, però també els límits, del món virtual, ja que "ens adonem de com necessitem el món físic, la terra, les muntanyes, els rius i el mar". Tot això es pot abraçar des de la serra barcelonina.

Collserola "amb ascensor"

Expert en aquesta zona natural, Barnils proposa dos itineraris de menys de dues hores a ritme suau. "El primer l'anomeno Collserola amb ascensor, i és que ens enfilarem gairebé fins al capdamunt de la serra amb els ascensors exteriors que surten del carrer de la Mina de la ciutat, a Nou Barris", diu, i precisa que un cop a dalt la vista és extraordinària. D'allà es pot anar a la font de Canyelles, la font de Santa Eulàlia i el coll de la Ventosa: "El camí és ple de ginesta, tacat de groc, i t'hi trobes atzavares gegants que semblen pops". Si això és de pujada, de baixada la ruta segueix per can Masdéu, un espai ocupat i amb una gran quantitat d'horts.

El segon itinerari que recomana és un passeig fins a l'ermita de Sant Cebrià, més enllà dels blocs de pisos del barri de Montbau, a 30 minuts a peu del passeig de la Vall d'Hebron. "Aquesta esglesiola d'origen romànic enmig un bosc és un raconet de món. La família Fonts, que en té cura des de fa dècades, hi viu al costat. "Són encantadors i us n'explicaran la història", afegeix. Segons explica Barnils, diu la tradició que l'ermita va ser residència de sant Francesc d'Assís en el seu suposat viatge a Sant Jaume de Compostel·la, i de Sant Ignasi de Loiola de pas cap a Terra Santa.

Pantans, rapinyaires i estampes

Dins de la infinitud de Collserola, cal destacar també la passejada del pantà de Vallvidrera, obra d'Elies Rogent i inaugurat el 1864, que va ser construït per portar aigua potable a Sarrià a través del Mina Grott (el mític túnel d'un quilòmetre i mig que passa per sota de Collserola). Una altra travessa molt emblemàtica és que la va de Torre Baró al Tibidabo amb inici al coll de Roquetes a la parada Virrei Amat. En aquesta ruta d'una mica més de dues hores destaca el coll de l'Erola: és el punt més alt de la carretera de la Rabassada, que travessa la serra i passa del vessant barceloní als vessants obacs del Vallès. El nom d'aquest coll ha donat nom precisament a tota la serra. També dins d'aquest recorregut es passa pel turó de la Magarola, que acull la campanya anual d'observació i seguiment d'ocells rapinyaires. Ja amb més dificultat, una gran ruta és la GR 173 des de Can Canaletes, que s'endinsa en una de les zones més ben preservades del parc, on els camps i els boscos ofereixen estampes absolutament rurals malgrat la proximitat als grans nuclis urbans del seu entorn més proper. Tot un univers al qual només cal posar una mica d'imaginació.

El 'kit' bàsic

Per a sortir d'excursió amb èxit és imprescindible informar-se abans de sortir en llibres i guies. Barnils recomana portar sempre mapa i brúixola i, si convé, GPS: "No saber orientar-se és la manera més directa per perdre's". Aconsella també sortir de matí i no pas a la tarda, ja que si hi hagués complicacions es pot comptar amb la llum del sol. També recorda que cal dur un calçat que combini sola adequada i lleugeresa, una samarreta tèrmica, pantalons transpirables i una motxilleta amb la cantimplora plena (malgrat que a Collserola hi ha moltes fonts), un paravent que també ens servirà per a la pluja, un barret i crema solar. I un frontal per si, malgrat tot, es fes fosc: "Una bona manera de de no deixar-nos res és recordar els elements atmosfèrics que actuen damunt nostre: el vent, la pluja i el sol, i aleshores pensar què ens cal per a protegir-nos-en". Tanmateix, Barnils avisa que el risc zero a la muntanya no existeix: "Es tracta de conèixer l'entorn, adquirir la formació necessària i l'equipament pertinent".