Coreografia i paisatge

De la mateixa manera que el paisatge és un fet cultural, dinàmic i canviant, la dansa és una experiència humana interactiva i oberta, estretament lligada a la consciència.

Per parlar avui de dansa cal fer referència a tot el que forma part dels processos de creació de les imatges que ens fem del món en què vivim. Alguns elements que integren aquesta capacitat imaginativa són el temps del cos i de la vida, la natura, el clima, el paisatge i les alteracions que provenen de l’ambient, així com els universos simbòlics, la massa infinita de fluxos d’informació i les connexions amb els objectes, tots diferents, de les realitats també plurals. Tots condicionen les apreciacions que ens fem dels llocs i fan emergir les afectivitats que ens originen els paisatges quotidians.

Gràcies al fet d’interactuar amb el paisatge des d’una visió en la qual el nostre cos és una entitat ambiental, amb peculiaritats orgàniques que influeixen en el medi on està situat, la dansa dibuixa l’espai, reprodueix i fa visible el significat velat que guarden els llocs. L’acte creatiu fa que els contextos es transformin i es propiciïn, així, noves narratives territorials.

No obstant això, ens ha d’interessar el que no és tan evident en la percepció del paisatge, i hem d’adoptar una visió holística i entendre que aquest aprenentatge és fruit d’una immersió multisensorial, com a cos viu que som, en estat de present perpetu.

Gaudir de paisatges agradables, harmònics i no degradats és un dret, i el fet d’incorporar-hi el cos, els sentits i l’expressió artística reforça la identificació amb l’entorn, ajuda a la creació de significats compartits i possibilita l’aparició de nous valors; d’aquesta manera s’amplia la nostra sensibilitat paisatgística.

Més continguts de