ENTRE AMICS

Els uneix l’escriptura i l’edició, i sobretot la vida que gira al voltant d’un plat de sushi o d’un bon vi

Iolanda Batallé, editora

De petita, l’editora Iolanda Batallé era de pujar als arbres. “Era una mica Pippi Långstrump”, reconeix. Al parc, amb fulles entre els cabells, corria cap als altres nens i nenes i els abraçava i els feia petons. No els coneixia de res. “N’hi havia que m’hostiaven, però la meva vida és una mica això: soc molt carinyosa, hi ha persones que m’ho retornen i n’hi ha que em foten hòsties”. L’escriptor Josep Lluís Badal, autor d’ Els llibres d’A, és dels primers, “dels que t’abracen”.

A ell el va abraçar abans de conèixer-lo. Va abraçar les seves paraules, tranquil·les i sòlides. Badal es va presentar al premi Folch i Torres, i Batallé en va rebre el manuscrit. “De vegades t’enamores primer del text i després de la persona. No sempre passa, però amb el Josep Lluís va passar”. Durant el primer dinar entre l’editora i l’escriptor, Batallé assegura que va plorar. “No recordo quin va ser el moment exacte, però vaig acabar emocionadíssima. De l’emoció de la vida i de la joia de viure, suposo. No m’havia passat mai, i durant un temps, en Badal va ser «l’escriptor que em feia plorar»”.

Una dècada després de conèixer-se, la literatura encara els uneix, però ara l’amistat va molt més enllà. “Ens uneix molt parlar de tot i de res, de la vida. Ens uneix l’escriptura i l’edició, però per damunt de tot ens uneix la vida”, afirma. Una vida que normalment gira al voltant d’un plat de sushi, un bon vi o una ampolla de whisky. “Sovint també pugem a Vallvidrera, caminem i observem la ciutat”, diu. Tots dos comparteixen el gust per les coses senzilles: “les pedres i els arbres”, però també la truita de patates i la salsa de tomàquet. “Ell fa una de les millors salses de tomàquet que he tastat mai”, assegura. Encara que no es vegin, quan l’editora llegeix un text de Badal, d’alguna manera sent que segueix conversant amb ell. Ell li parla, i ella li respon, normalment en forma de guixots i signes d’exclamació. “Soc una editora de les antigues, no puc marcar a la pantalla. Quan llegeixo guixo molt, ja ho feia de petita”. Ho fa fins i tot amb els llibres que no ha d’editar: “Soc molt expressiva, hi poso «M’encanta», «Això no!», o «M’avorreixo!» Hi ha llibres que tenen més línies subratllades que no subratllades”, confessa. Li va passar, per exemple, amb l’obra Deliri d’amor, d’Alda Merini (traduïda per Meritxell Cucurella-Jorba). “Cada vegada que llegeixo un llibre que m’ha recomanat en Badal, i aquest ho és, sento que d’alguna manera converso amb ell. És una cosa molt senzilla, però molt de veritat”, conclou l’editora. Una cosa molt senzilla i de veritat, com la literatura, o com l’impuls d’una nena que abraçava desconeguts, potser perquè no tenia por de viure.

Més continguts de