Karima Berger: “L'islam necessita els seus orígens. Sol, no té cap sentit”

BARCELONASovint, la tendència a unificar anul·la les pluralitats, els detalls, les escletxes que oxigenen... L'amalgama –aquesta paraula que prové de l'àrab 'al-jamaà' (reunió)– no sempre encaixa amb la vida: l'ofega. Hi ha un desig de comunitat, cert i natural, però, quan aquest desig exclou, la comunitat esdevé presó. “La fe practicada en grup em resulta un obstacle lligat als records de Medea, la ciutat de la meva infància, rigorista i puritana, on un col·lectiu poderós governa l'islam millor que un clergat, com si fos el codi viari, què cal fer i què no, el lícit i l'il·lícit... Sí, ja ho sé, "resar en comunitat és millor que resar tot sol", diu el 'hadiz' [recomanacions atribuïdes al Profeta]. Però els únics banys comunitaris veritables són, per a mi, les festes, a la nit, plenes de cants i de danses, ja siguin els casaments, pel Ramadà o els concerts, com els de l'Institut del Món Àrab de París, on les dones no es resisteixen a ballar davant l'escenari”. Karima Berger (Algèria, 1952) trenca tabús, conscient que va sortir d'aquelles reunions uniformadores, sense espais per ser un mateix. Exiliada fins i tot de la seva terra. Algèria, al-Djazair, significa “illes”, però a poc a poc el país s'ha allunyat d'aquesta pluralitat per sotmetre's al “regne de l'U”, un imaginari on impera “el confinament, el monocrom”, malgrat que l'exili, l'obertura i l'Altre “formen part de l'ADN dels països del Mediterrani, també de la història del monoteisme”. “Algèria ha perdut i ha negat la seva diversitat, tot i que a poc a poc comença a reconèixer la pluralitat. Però queda molt per reconèixer...”

De llarga filiació

Berger va arribar a París l'any 1975 per estudis, i ja no abandonarà aquesta ciutat. Entre dues ribes, plena ella mateixa d'aquestes veus plurals que tant defensa, ha combinat la seva professió en una empresa de recursos humans amb la seva vocació d'escriptora, amb diverses novel·les i assajos en les tres últimes dècades. En aquests llibres les reflexions íntimes i la seva pròpia experiència mostren aquest periple interior i exterior, inesgotable, amarat sempre d'un islam místic i personal que, com no pot ser d'una altra manera, per a ella és també un model de pluralitat: “Per a Ibn Arabi –diu–, el mestre andalusí de la mística musulmana (1165-1240), els quatre rius del paradís que cita l'Alcorà corresponen als quatre Llibres (Torà, Salteri, Evangeli i Alcorà). A cadascun d'aquests llibres correspon una ciència espiritual pròpia: a la Torà i a Moisès pertanyen l'aigua i 'la ciència de la vida', al Salteri i a David pertanyen el vi i 'la ciència dels estats espirituals', a l'Evangeli i a Jesús la mel i 'la ciència de la revelació' i a l'Alcorà i a Mahoma la llet i 'la ciència dels secrets'. I encara sento amb més commoció pertànyer a aquesta llarga tradició que fa créixer la meva filiació espiritual de segles, de cels, de lloances i de boques que, abans de mi, ja anunciaven la temença o la joia. L'islam necessita els seus orígens: sol, no té cap sentit”, assegura.

Un islam que ella viu, però, amb esperit crític, patint –i gaudint– totes les paradoxes i complexitats d'aquest temps. Com quan, per exemple, explica una de les seves visites a la Gran Mesquita de París –detallat amb la seva característica bellesa literària al seu llibre més autobiogràfic, 'Éclats d'islam' (Albin Michel)–. D'allà en surt esgotada per un mur de separació absurd entre homes i dones i una devota, al seu costat, li critica una túnica massa curta i uns cabells rebels que s'escapen una mica del vel. “Potser demano massa a una pregària del divendres que, en primer lloc, és l'expressió d'una fe compartida en comú”, reflexiona Berger. “Des d'aquest punt de vista –afegeix–, no soc gaire religiosa, en el sentit d'una devoció al sol dogma religiós sota la forma col·lectiva. L'imperatiu personal i la meva proximitat íntima amb els textos i la lectura són la norma que em guia i em reenvia a tenir cura no només de la meva fe, sinó de la meva consciència. I aquesta no és ni innata ni garantida d'una vegada per totes, i accedir-hi és jihad, un esforç de sinceritat, una atenció a escoltar el que és diví en un mateix quan es fa silenci, a habitar la seva Presència. No es tracta, penso, de qüestionar el ritual de l'islam, però sí de preguntar-me, personalment, sobre el significat de viure'l des de dins”.

Llenguatge lliure

Els interrogants –eficaços antídots contra les veritats totalitzadores– envolten aquesta escriptora que, sense por, els aboca als textos i a les converses per compartir-los. Interrogants necessaris, com aquest: “S'imposa una qüestió per a les dones que escrivim en un context monoteista: quines figures dominen aquest instint de Déu en nosaltres? Desencantades, tretes de l'espai religiós, expulsades de la funció litúrgica, prohibides d'interpretació dels textos o manipulades per legitimar el caciquisme integrista... què significa aquest vincle diví? ¿Som les estrangeres d'un assumpte que només afecta els homes?”

Lectora assídua de l'Alcorà, que nodreix moltes de les seves reflexions des de petita, quan la seva àvia va ensenyar-n'hi els primers versicles, Karima Berger es declara també deutora d'una lectura que va canviar la seva vida: “La gravetat i la gràcia de Simone Weil em va portar a una mena d'estat de trànsit. Vaig veure que es podia parlar de Déu amb tota llibertat, sense submissió a un dogma determinat. Va ser l'inici d'una cerca, inconscient, però ara hi veig coherència i orientació, sobretot a través de l'escriptura de dones (a més de Weil, Emily Dickinson, Etty Hillesum, Rabi'a al-Adawiya...) que resen amb un llenguatge desvinculat dels lligams culturals o canònics, una llengua nua del que podem anomenar la intuïció de Déu. Un alè transmès, un llenguatge alliberat de qualsevol sentit ja ocupat, mastegat, dessecat, institucionalitzat. Totes elles m'acompanyen en els meus escrits i en l'acompliment desordenat i heterodox del meu corpus: vives, elles són aquí, en els seus llibres que habito i als quals, sovint, entro més còmoda que a les mesquites més boniques”.