RECORDS 'RANDOM'

L’adeu del Cobi

Va ser el nostre gos durant 15 anys. S’adormia sempre mossegant-se la punta de la llengua. Tenia el cos rodanxó

El va trobar el meu pare un estiu, perdut en un camí de canyes. Sol, espantat, brut. El va agafar i el va dur a casa. Jo i els meus germans vam cridar d’alegria quan el vam veure arribar amb aquell cadell, una boleta de pèl que acollia la convenció anual de puces i paparres. “No tinc menjar de gos”, va dir la meva mare. I aquell primer dia va menjar les sobres del dinar: un plat d’estofat. Vam seure a pensar un nom. Era el 1990 i estàvem bojos per la pel·lícula de Tim Burton, Batman. Però només es va dir Batman durant una hora. La mama es queixava perquè no ho sabia pronunciar, i és cert, li deia Bamtan. Així que el va batejar de nou: Cobi. Maleïda febre preolímpica.

Va ser el nostre gos durant 15 anys. S’adormia sempre mossegant-se la punta de la llengua. Tenia el cos rodanxó. Les potes de darrere força més llargues que les de davant. Si l’hi demanaves, et portava la pilota. Mai va donar la pota. Ni seia quan l’hi ordenaves. Menjava primer la carn i després el pinso. Em va destrossar la meva Barbie preferida. I dues cadires del menjador. Quan estava adormit, m’encantava acostar-m’hi i ensumar-lo: feia olor de terra humida. Era una fragància dolça, amb un punt picant. La mama deia que era “pudor de gos”. A mi, en canvi, em reconfortava.

En aquests 15 anys va patir epilèpsia, reuma i càncer de fetge. Havíem de dur sempre a sobre un pastiller ple fins dalt, tant si anàvem a fer un volt pel parc com si fèiem la Ruta del Bakalao . Per a sorpresa de tots, cap d’aquestes malalties el va matar. Va morir l’estiu del 2005; un cop de calor li va provocar una embòlia.

Recordo el papa agafant-lo suaument per dur-lo al veterinari. L’havíem de sacrificar. Tots ploràvem. El vaig abraçar i vaig sentir per última vegada la seva olor. Feia olor de terra humida. De companyia. D’incondicionalitat. De joc. De calidesa. De lloc conegut. Feia olor de bons records.

Més continguts de