Seda, flors i serrells: la màgia dels mantons de Manila

Avui se celebra a la plaça de l’Església d’Ulldecona el Ball de Mantons, que aplegarà 300 parelles

No subestimeu mai el poder d’un mantó de Manila. Això ja ho sabia l’Enriqueta Ferré, una dona soltera d’Ulldecona que vivia amb la seva criada en una casa modernista que l’arquitecte Cèsar Martinell va construir per als seus pares a la plaça de l’Església. Quan Enriqueta la Feligresa se n’anava al Gran Teatre del Liceu de Barcelona sempre lluïa el seu mantó de Manila. I n’estava tan orgullosa que durant la funció el deixava penjat a la tribuna. Diuen que era el més bonic del poble. Però en un poble com Ulldecona, amb una tradició tan arrelada de mantons de Manila, es fa realment difícil decidir quin és el més bonic de tots.

Demà aquest serà el gran tema de conversa, perquè aquesta nit se celebra a la plaça de l’Església el tradicional Ball de Mantons, un dels plats forts del programa de festes. “Si normalment hi participen més de 200 parelles, aquest any, que són les Quinquennals, és probable que s’arribi a les 300”, sosté Dolors Serra, estudiosa de les tradicions locals. Una oportunitat única per contemplar una desfilada de mantons de Manila excepcionals. “Se’n veuran d’antics i de nous, alguns brodats a mà, d’altres brodats a màquina. N’hi ha que surten cada any i n’hi ha que només surten per les Quinquennals”, continua la Dolors. Però és la seva mare, la Teresa Mateu, qui precisa: “Sigui com sigui, se’n quedaran més a casa dels que sortiran”.

I és que tenir un mantó de Manila, o dos, o tres, o quatre, o més, també és una tradició molt falduda (ulldeconenca). “Jo he sigut pagesa tota la vida. Vaig aprendre a brodar amb les monges carmelites i, quan tenia una estoneta, feia mantons. Tant per a mi com per a dones que me’ls encarregaven. Ha sigut una obsessió. Són les joies que he regalat a les meves filles i als meus nets”, confessa la Teresa. I aquesta nit, com ja fa una pila d’anys, la seva filla Dolors sortirà a ballar. Potser es posarà el mantó que ha heretat de la seva mare, potser el que va comprar-se fa anys en un antiquari de Barcelona, on els provinents d’Ulldecona estan especialment valorats.

Els més apreciats

Així ho confirma la Carmina Pairet, copropietària de L’Arca, un establiment del Barri Gòtic especialitzat en antiguitats tèxtils. “Sense dubte els més apreciats són els que estan brodats a mà i tenen flors grosses”. Com a especialista en mantons de Manila, també li agrada explicar-ne la història. Així que rebobinem fins al segle XVII, quan Espanya era un imperi que arribava fins a les Filipines. “Manila, la capital, era el punt de partida de moltes rutes comercials, entre elles la que feia el galió d’Acapulco carregat de porcellanes i teixits exquisits. Es desembarcaven en aquesta ciutat mexicana, creuaven tot el país i tornaven a embarcar-se al port de Veracruz amb destí a Sevilla i Cadis”, afirma. Així s’explica, en gran part, l’arribada a la península dels mantons de Manila.

Però encara hem de rebobinar una mica més. Tot i dir-se de Manila, els mantons no eren originaris de les Filipines, sinó d’una regió del sud de la Xina, país on es va descobrir la seda. “Per això els primers mantons estaven brodats amb motius orientals: ocells, bambú, ratpenats... i fins i tot figures humanes amb indumentària tradicional xinesa. A poc a poc, però, es va anar imposant el gust occidental pels motius florals i el color. Els serrells també van ser una aportació espanyola i els millors es continuen fent a Cantillana, un poble de Sevilla”, precisa. Els mantons van inspirar escriptors com Benito Pérez Galdós, que els lloava a Fortunata y Jacinta (1886), i pintors com Picasso, Matisse, Zuloaga i, sobretot, Ramon Casas. “Qui no recorda els històrics cartells que va fer per a Anís del Mono? S’associa molt al folklore espanyol, però el mantó de Manila també forma part de la cultura catalana”, exclama la Carmina, vilanovina i devota del Ball de Mantons que s’hi celebra per Carnaval.

A totes les poblacions catalanes on es fan balls de mantons, aquesta peça sol portar-se caiguda sobre les espatlles i oberta al pit o bé nuada. Res a veure amb els mantons típics del ball d’Ulldecona -i de la veïna Alcanar-, tancats al pit i profusament brodats amb flors grans. Per a una balladora vestir-se és una litúrgia que pot durar fins a dues hores i que la fotògrafa taiwanesa Noa Wu acaba de documentar. “També m’interessava mostrar el procés que hi ha abans que les balladores arribin a la plaça”, explica. Una selecció de les seves imatges es pot veure en una exposició a la placeta del carrer Ramon Llull durant aquesta setmana.

Quadrar el mantó

A l’hora de vestir una balladora, però, la clau és “quadrar” el mantó. “Quan el plegues en forma de triangle i el poses sobre les espatlles la part davantera l’has de tancar amb agulles de cap i el dibuix ha de quadrar a la perfecció. Per això el brodat ha de ser simètric. Això és el més important”, explica la Maria Teresa Vidal, que porta tres dècades confeccionant mantons brodats a màquina en un taller de Sevilla, majoritàriament per a clientela d’Ulldecona. “El meu és un producte comercial, però també és artesà. Ofereixo una carta de colors i motius florals i la clienta se’l pot fer al seu gust”, explica.

Tot i crear models originals, a vegades també li demanen replicar mantons antics. “Són peces delicades que ja no poden sortir a la plaça, ni tan sols els pots clavar les agulles perquè la seda s’obre”, afirma. De fet, això de replicar no és nou i forma part del procés de creació de les modes. “La família de la meva sogra va emigrar a San Francisco. Als anys vint van tornar a Ulldecona i d’allà van portar dos mantons de Manila negres amb flors grans. Recordo que ella em va explicar que les monges carmelites li van demanar els mantons a la seva mare per copiar-ne el dibuix. Hi ha fotografies antigues que documenten que abans es brodaven amb flors més menudes, però, esclar, els gustos canvien”.

La Maria Teresa ja fa molts anys que no balla, però aquesta tarda ajudarà a vestir cinc balladores, entre elles algunes que estrenaran mantons seus. Diu que ha perdut el compte de tots els que ha fet, però segurament superen el centenar. I és que la tradició a Ulldecona segueix ben viva. Tant, que durant el dia desenes de cadires buides resseguiran el recorregut del Ball de Mantons. Les més sol·licitades són les de la plaça de l’Església, on se situa la banda municipal, que toca el repertori de jotes. Si Enriqueta la Feligresa encara visqués no baixaria a la plaça. Ella es posaria el seu preciós mantó de Manila, obriria les finestres del primer pis per fer entrar la música i ballaria tota sola al menjador de casa. O això diuen que feia.

Més continguts de