VIDA REGALADA

El ‘pijo’ d’ahir

"Els diners (com la fama o la joventut), igual que arriben, se’n van. No hi ha res més entranyable que el pijo que va ser"

Els diners (com la fama o la joventut), igual que arriben, se’n van. No hi ha res més entranyable que el pijo que va ser, el pijo d’ahir.

El pijo a qui la ruïna familiar, o la pròpia, ha sorprès, ja sigui per una mala gestió o per no haver sigut prou hàbil per ensumar el canvi dels temps i ser al costat equivocat, és inspirador perquè és en la decadència on trobem l’original, l’essència.

Tal dia com avui, al passar per la cantonada de Mallorca amb rambla de Catalunya, sortint plegats de fer la copa al Belvedere, aquest àngel caigut aixecarà els ulls i et dirà com qui no vol la cosa: “Quina llàstima que aquesta porteria [porta doble i massissa de fusta tallada per la qual clarament hi podria passar un landó] estigui tancada, perquè, si no, t’ensenyaria el vestíbul, que és preciós, té quatre columnes de marbre rosa i capitells florits... Ho sé perquè aquest edifici el va construir el meu besavi [vol dir que el seu avantpassat, un cavaller de la Renaixença, va encarregar l’edifici, no que fos paleta]. Hi tenien, fins i tot, capella consagrada”.

D’altres t’expliquen que per Nadal “a casa les ties es canviaven les cortines i se’n posaven unes de vermelles rematades amb serrells daurats que es retiraven per la Candelera, igual com el pessebre, que tenia dos llacs amb aigua, i com una catifa que desplegaven, durant les festes, de punta a punta del passadís”.

La família del pijo que va ser va malvendre una finca el territori de la qual s’estenia per tres comarques (Berguedà, Ripollès i Cerdanya, posem per cas). Un dia de tempesta la barca va esclatar contra les voltes de Calella i aquella quilla estellada s’ha convertit en el dibuix del camper d’un escut imaginari. Vesteix una teba de Bel arrossinada i amb massa muscleres i unes Sebago que ja acumulen tres canvis de sola. Al seu pis de lloguer -de Nuñez i Navarro- hi ha encaixat, literalment, els mobles modernistes heretats, que hi queden com si dins d’una caravana hi posessis un hipopòtam, i al passadís hi ha penjat un retrat amb tocs simbolistes (fixa’t, si no, en el paó reial del fons) d’una dama que entre tuls vaporosos sosté amb una mà de dits inauditament finíssims una ombrel·la de seda. A la torre de Viladrau, aquella que els germans no es posen d’acord a l’hora de vendre-la, l’arrel d’un arbre, que el mateix besavi que va encarregar l’edifici del carrer Mallorca va portar de Cuba, ha esquerdat la pista de tenis (“ Es que yo, que ya sabes que me ha dado ahora por frontalizar, ya le dije a Muntsa que cuando en este tipo de cosas se deja opinar a cuñados y consortes varias nunca se avanza; fíjate, con lo mucho que todos necesitarían que se vendiera de una puñetera vez ese mamotreto, que están todos caninos ”). De platea, al quart pis. Les brides, seques, pengen al rebedor com a decoració.

-Què llegeixes?

- Mirall trencat.

-Altra vegada?

-Ja soc al final, al capítol 13: La rata.

Més continguts de