Ser l’amant: "Tenia molt clar que no deixaria la seva dona”

Barcelona“Des del principi tenia molt clar que ell estava casat, que ens estimàvem, però que no deixaria la seva dona”, afirma l’Alba, que durant dos anys va ser l’amant del seu cap. “Hi havia una data de caducitat. En aquell moment jo tenia vint-i-pocs anys i una feina que ens feia viatjar pel món, molt excitant, i la nostra relació estava en un entorn màgic i poc realista. Si haguéssim estat junts ens hauríem trobat amb un divorci, fills pel mig, la rutina… L’atmosfera de llibertat i aventura hauria baixat de cop i no hauria funcionat”.

L'antropòloga Bruna Álvarez explica que dins la nostra estructura, l’amant és la figura que està fora d’aquest sistema relacional socialment acceptat. Fa referència a una persona, normalment una dona, que té relacions amb el pater familias fora del matrimoni. Quan parlem d’amant donem per validat un sistema de relacions de parella i familiars heterosexuals, monògams i estables. “L’ésser humà no és monògam per naturalesa”, assegura Álvarez. “No és res per naturalesa, sinó que està construït en societat i depèn de com cada cultura organitza aquest sistema”. Hi ha cultures com la de la comunitat Moso, al sud-oest de la Xina, on separen la sexualitat de la reproducció. “En la nostra cultura, en canvi, la figura femenina ha sigut construïda des de la reproducció i la maternitat, en completa contraposició al desig sexual. La burgesia del segle XIX amb la moral victoriana va limitar la sexualitat de la dona a un sol home per garantir la legitimitat dels fills i la transmissió patrimonial”.

El sistema de creences entorn de l’amant el col·loca com una figura de conflicte i traïció que amenaça la unitat familiar, que trenca l'ordre establert, que viu un amor apassionat fora de la norma i encarna desig. Segons afirma la psicòloga Dolors Liria, "habitualment qualsevol relació en què un dona i rep de forma desequilibrada pot crear malestar". "No és que els amants comparteixin una sèrie de característiques, sinó que les comparteixen amb totes aquelles persones que volen una cosa i no són correspostos o tractats de manera equitativa. Això pot passar també amb la mateixa parella”.

És el cas de l'Ariadna, de vint anys, que va ser l'amant d'una dona més gran que, tot i estimar-la, no estava disposada a arriscar-ho tot. “Jo sabia on m’estava ficant, però un cop dins em vaig sentir atrapada i no sabia com sortir-ne. Tot i saber com són les coses la posició de ser l'altre fa que hi hagi una petita escletxa d’esperança que algun dia la situació canviï. És complicat tancar la història perquè mai realment hi ha hagut una història. És un final obert”, recorda.

No m’escriguis a partir de les vuit

De la mateixa manera que amb la parella es crea un llenguatge propi, amb l’amant s'estableixen una sèrie de codis. “Als missatges de WhatsApp em proposava anar a fer un cafè o una cervesa, mai em deia «queda't a dormir»", explica el Pau, que durant mig any va ser l'amant d’un noi cubà que estava compromès al seu país. “Per escrit no va quedar mai”. Mesos més tard va marxar a Cuba per casar-se amb la noia que l’estava esperant. “Em va dir que a Barcelona, amb mi, s’acomiadava de la seva llibertat”. Tot i saber que aquest noi mai l’escolliria, va accedir a mantenir una relació en secret. “Ser l’amant és ser el plat preferit: no el menges cada dia, només en ocasions especials. Un plat de verdura el pots menjar cada dia, però l’hamburguesa amb patates t’acabaria afartant. Jo sabia que com a amant era el seu plat preferit i, per tant, mai podria formar part del seu dia a dia”, diu. Actualment no sap res d’ell. 

Els codis de l'Alba i el seu cap eren menys restringits. "Era molt temerari", explica. "Passàvem tot el dia junts al despatx, ens trucàvem, ens enviaven SMS i correus electrònics. Ell també tenia un correu fantasma i ens escrivíem per allà”. L'Ariadna explica que anar a restaurants lluny dels seus barris o canviar el nom del contacte eren altres maneres que tenien per amagar la relació. "Ella m’enviava missatges quan entrava a casa o estava amb la seva dona i jo ja entenia que implícitament el que m’estava dient és que allà s’acabava la conversa i que, si de cas, ja em tornaria a contactar", diu mentre remarca la importància del telèfon mòbil en la relació.

Sovint quan la situació es prolonga en el temps l’amant queda en una posició d’espera, a l’ombra, on s’ha de conformar amb els moments robats. “Sabia quina era la jerarquia. Hi havia una ambivalència: jo no volia que deixés la seva dona i a la vegada em produïa malestar amagar-me”, afirma l’Alba. L’amant és la punta d’un triangle amorós que pot tenir la funció d’unir o dividir la parella oficial. “Jo tenia el meu temps i l’havia d’aprofitar al màxim perquè ella vivia la seva vida i jo no en formava part”, diu l’Ariadna. “Però m’ho havia d’empassar sola perquè tampoc era ningú per muntar un escàndol o reclamar res”, conclou. Després del sexe, les confessions i la passió a altes hores de la matinada, què passa després?  

Secret trencat

Hi ha diversos desenllaços possibles: la persona casada escull l’amant o, per contra, escull la parella. S’abandona l’amant? O és l’amant qui marxa pel seu propi peu? “Una infidelitat és la precursora d’una possible decisió de separació, però també un revulsiu per retrobar l'equilibri dins la relació”, afirma la psicòloga Dolors Liria. 

L’Alba no va poder tallar la relació amb el seu cap fins que va conèixer un altre home, que mesos més tard es convertiria en el seu marit. “Allò em va permetre canviar el focus i vam mudar-nos als Estats Units”. En aquella relació clandestina ja no només els separava una dona, casa i fills, sinó també l’oceà Atlàntic. La distància física va venir acompanyada d’una distància emocional amb la persona que havia sigut el seu amant durant dos anys i això va permetre a l’Alba començar de nou. Es van acabar els correus fantasma, les habitacions d’hotel i les mirades còmplices, però sobretot, i això és el que més la va alleugerir, es va acabar l’espera. “Quan vaig marxar ell es va posar gelós perquè sentia que havia fet tard. Recordo que un dissabte a la tarda em va trucar per dir-m’ho. Jo estava passejant i em vaig posar a cridar com una boja pels carrers de Nova York: «Però que volies? Que t'estigués esperant tota la vida?» En aquella conversa els dos estàvem devastats, però enteníem l’altre”. Mirant enrere, diu que està contenta d’haver pres la decisió de marxar. “Vam prevenir un desastre i un fracàs”.

L’antropòloga Bruna Álvarez explica que, tot i que se suposa que estem en una societat monògama, el nombre de persones solteres augmenta i, per tant, solteres amb diferents parelles sexuals que no es formalitzen. Les relacions romàntiques i sexoafectives s’han qüestionat al llarg de la història, ja el moviment anarquista dels anys trenta defensava la idea de l’amor lliure i anava en contra de considerar la parella com una propietat, sinó com un amant a qui esculls constantment per compartir moments sense la necessitat d’un contracte institucionalitzat. Actualment, estan sortint noves formes que qüestionen la perspectiva relacional imperant i el cas de les trielles, parelles de tres persones, és un exemple. 

L’Alba afirma que amb els anys ha canviat la perspectiva. “Ara prefereixo practicar la no-monogàmia. Fins aleshores sempre ho havia viscut com una falta meva de compromís, de no respecte cap als altres. Practicar aquest model relacional ha sigut la gran revelació perquè amb transparència i sinceritat, acords i respecte fa que la infidelitat no sigui necessària”.