A la caça de l’aurora

Barcelona“De cop es va obrir el cel i la teníem allà ballant. És un espectacle visual com cap altre, un enamorament a primera vista”. Així recorda el fotògraf Quim Dasquens la primera vegada que va veure una aurora boreal. Era l’any 2014, en un dels primers viatges fotogràfics que va fer a Tromsø, al nord de Noruega. “Va ser un viatge en què va nevar molt, però l’última nit una treva ens va regalar la primera aurora”, recorda. “Jo també la vaig veure a Tromsø, a la zona de Rekvik, on hi ha una carretera que baixa fins al mar, però abans tens tres muntanyes molt fotogèniques”, recorda Pere Soler, un fotògraf de natura que ha guanyat més de 90 concursos de fotografia, entre els quals el prestigiós Wildlife Phography of the Year, de la BBC i el Museu d’Història Natural de Londres, en la categoria àeria. De fet, de la seva primera trobada amb una aurora en va sortir una de les seves primeres fotos guardonades amb el primer premi Montphoto 2012 en la categoria de muntanya.

Un fenomen que enganxa

Soler havia tingut tres somnis des de petit: veure un volcà en erupció, veure els baobabs de Madagascar i veure una aurora boreal. “Mai m’hauria imaginat complir-los tots ni arribar tan lluny fent de fotògraf, i la veritat és que veure aurores és una passada: quan comences, no pots parar”, reconeix. Per a Dasquens, anar a Noruega a fotografiar aurores era un destí mític. “Per als fotògrafs que ens agrada la natura i els paisatges és un imprescindible”, diu. Va fer el somni realitat l’any 2005, quan l’agència de viatges Tarannà li va proposar fer viatges fotogràfics i d’autor, fent de guia de clients que busquessin conèixer un destí a partir de la fotografia. Des de llavors, cada any porta, de dues a sis vegades, grups reduïts de 6 o 8 persones a la zona del comtat de Trom (350 km per sobre del cercle polar àrtic) per orientar-los a l’hora de fotografiar les aurores. “És un espectacle natural que t’omple en molts sentits. Sembla irreal i té una part mística i moltes llegendes al voltant -considera-. Enganxa molt veure-les, però també fotografiar-les. Hi ha gent que ha vingut una primera vegada només a gaudir-ne, però s’ha tornat a apuntar una segona vegada amb una càmera per aprendre a immortalitzar-les”, explica. I és normal, perquè descriu l’experiència com “un espectacle sensacional, sobretot quan té molta intensitat”.

Les aurores es mesuren amb l’escala Kp de 0 a 9, i a partir de 4 o 5 ja es considera molt intensa. Just fa deu dies, aquests dos fotògrafs es van trobar a l’aeroport tornant de Noruega. Dasquens hi havia portat un dels grups dels viatges fotogràfics i Soler hi havia anat amb uns amics. Tots dos recorden l’última nit, quan van veure una aurora d’intensitat Kp 5. “Un 5 és un cel impressionant, una meravella de la natura i les erupcions solars”. A la zona on era Soler, la van categoritzar amb un Kp 4, però la recorda com una de les millors: “La teníem just damunt del cap i quan la comences a veure ballar i de cop comença a canviar de colors passant de verd a lila i magenta... No es pot descriure, s’ha de veure!”

El joc de perseguir-les

Les aurores són capritxoses i per veure’n s’ha de tenir molta paciència. Hi ha aplicacions que les prediuen, però també cal estar pendent de la meteorologia perquè fa falta un cel serè i suficientment fosc. Per una banda, doncs, necessites que el sol tingui activitat i, per l’altra, que els núvols no et facin la guitza. A més, pot ser que apareguin i ho facin només uns minuts, o poden quedar-se al cel ballant durant hores. “Jo faig servir les aplicacions que les prediuen, però no són 100% fiables. Al capdavall, és una tempesta solar i ningú la pot predir”, considera Soler. I afegeix: “Són una ajuda, però la millor aplicació és l’ull humà”. Com a consell per a la zona del nord de Noruega, també recomana veure d’on bufa el vent: “El vent de l’est és el millor. Aquí ens porta pluja, però a Noruega és un vent sec que ve de Sibèria. En canvi, si ve de l’oest, malament”. Dasquens també recomana no fiar-se de les nits que neva o plou: “L’experiència em diu que moltes vegades, quan para, queda un cel superestrellat ideal per veure aurores”. Però també afegeix que “de vegades, cal anar a buscar un forat sense núvols. És com un joc d’estar-ne pendent. Quan ja és prou fosc, pot aparèixer en qualsevol moment, i comença la recerca”. “Tenim un punt base, però ens desplacem amb una furgoneta, sempre pendents del cel i de la nit”, afegeix. “Jo he arribat a conduir 5 hores d’anada i 5 de tornada perseguint l’aurora”, recorda Soler, que diu que des de Tromso va arribar a travessar a Finlàndia per veure les famoses llums del nord. I és que per veure i fotografiar aquest espectacle de llums i colors il·luminant la nit, tot s’hi val.

Els millors llocs per caçar-les

Les aurores només es veuen a les zones polars de la Terra. A l’hemisferi nord es diuen aurores boreals, i al sud, aurores australs. Ens centrem en les boreals.

Noruega

Tromsø i les illes Lofoten s’han convertit, a Europa, en la meca de les aurores, gràcies a les bones condicions climàtiques (la temperatura és baixa, però el vent de l’Atlàntic no la fa baixar a -30 o -40 ºC com en altres llocs) i a l’espectacularitat del paisatge, amb fiords i muntanyes.

Finlàndia

Àrees com Rovaniemi i Ivalo acostumen a tenir cels més serens que Noruega, però el paisatge és més planer, amb molts boscos d’avets, i les fotografies no queden tan espectaculars.

Suècia

Al Parc Nacional d’Abisko, a la Lapònia sueca, hi ha una estació d’observació d’aurores boreals. És un dels llocs més secs i amb el cel menys ennuvolat del país, ideal per veure les llums del nord.

Rússia

Gran part del territori és remot i molt fred, però Murmansk, la ciutat portuària més gran de l’Àrtic rus, és un bon lloc per veure aurores. Arkhangelsk, a dues hores en avió de Moscou, també és un destí popular per caçar-ne.

Groenlàndia

Kangerlussuaq, a la costa oest del país, on hi ha l’únic aeroport internacional de l’illa, té 300 dies de cel clar a l’any, cosa que el converteix en un dels punts amb més probabilitat de veure-hi aurores.

Islàndia

És més complicat tenir-hi un cel serè, però, si hi ha sort, pots fotografiar aurores enmig de volcans i glaceres.

Canadà

Yellowknife i Whitehorse són dos dels llocs més assequibles per veure l’aurora boreal al Canadà i tenen un percentatge alt de nits de tempestes solars.

Alaska

El nord de la regió té fama de ser un dels llocs més privilegiats per veure’n. A més, té paisatges envejables.

Què és i quan es veu una aurora?

Diu una llegenda sami que una guineu que travessa els terrenys àrtics il·lumina el cel amb llums de colors gràcies a les guspires que provoca la seva cua quan entra en contacte amb la neu. Hi ha mil i una llegendes que parlen de personatges fantàstics o animals com a causants de les aurores. Però l’explicació científica és que la llum de colors que es veu al cel àrtic la provoca el sol. Quan les partícules carregades de vent solar entren en contacte amb el camp magnètic de la Terra, són desviades cap als pols, on el camp és més dèbil i xoquen amb les capes atmosfèriques més altes. Aquest xoc és el que provoca que vegem el cel de color verd, i també lila i magenta quan la intensitat és més alta. Es poden veure entre els mesos de setembre i abril, però els millors mesos es consideren el novembre i el març, quan les condicions climàtiques als pols no són tan dures.