Un casament o un festival?

Les cerimònies nupcials són, cada cop més, xous personalitzats que busquen sorprendre els assistents

Casar-se està de moda. Però això no vol dir que es casi més gent, sinó que moltes de les parelles que decideixen fer el pas ja no ho fan per tradició (o per compromís familiar), sinó que ho aprofiten com a oportunitat d’expressió, gairebé com una extensió més de la marca personal. L’única tendència és la personalitat dels nuvis. Amb hashtag inclòs.

Una núvia arriba volant i aterra a l’escenari d’ Operación Triunfo. Els seus convidats l’esperen asseguts en cadires de director de cine amb el seu nom escrit al respatller. (Per cert, la núvia no vola amb un arnès qualsevol, sinó amb el que Beyoncé fa servir quan ve a actuar a Espanya.) Un dels convidats és un britànic amb els ulls sortits que deambula per l’espai, mig perdut, i que du un os de peluix a la mà. Ah! És Mr. Bean, que ha aparcat el seu Mini del 1976 abans d’entrar i que segueix al seu món particular, mentre uns especialistes de cine s’incendien a la llunyania, i un tatuador marca per sempre aquesta festa en la pell d’algun convidat.

En altres ocasions hi ha nuvis que caminen descalços cap a l’altar, i avancen entremig d’enciams i tomaqueres, perquè es casen en un hort, sota un aspersor gegant, i després de la cerimònia no caldrà que es moguin perquè l’aperitiu l’agafaran directament de la terra.

Lluny d’allà, ja de nit, en una casa mig enderrocada, una parella es fa un petó davant d’una enorme creu de llums de neó, i desenes de chandeliers antics -antics de veritat- pengen del sostre damunt de taules llarguíssimes decorades amb espelmes, on les cares dels convidats s’amaguen darreres de màscares.

Probablement ningú agafarà una espasa per tallar un pastís que arriba entre bengales gegants. Ni la núvia es traurà el lligacama per recol·lectar diners en un cistell que després faran servir per a la lluna de mel. Tampoc hi haurà llista de noces amb el nom d’una vaixella cara. Però aquests també són casaments. Ni pitjors, ni millors, però sense cap mena de dubte: diferents. I tot això té un nom compost que no s’oblida mai més: La Puta Suegra.

“Quan arriben les sogres a la nostra oficina al principi no els fa gaire gràcia, ens miren una mica així... però sempre aconseguim que se’n vagin orgulloses, perquè entenen que el nostre nom no és una connotació negativa, sinó tot el contrari; neix amb la mateixa intenció amb què el Guardiola deia «el puto amo». Nosaltres diem « la puta suegra » perquè sempre són de les persones més importants dels nostres saraus”. Sí, saraus o festivals, perquè, per començar, a La Puta Suegra no parlen de casaments, sinó de tot el que sigui susceptible de convertir-se en un festival sense precedents. Darrere d’aquesta empresa hi ha Marta Gilabert i Josep Plana. Es van conèixer fa uns tres anys, al Sónar -treballant, no de festa-, i va ser una d’aquelles trobades de timing impecable. La Marta és advocada i treballava en una empresa de càtering, i el Josep venia d’anys treballant -i dormint exageradament poc- a la televisió. Tots dos volien un canvi professional. Un canvi important. Només tres anys més tard d’aquella trobada, el nom de La Puta Suegra sona amb força al panorama de saraus internacionals, entre els quals inclouen l’organització del casament del germà d’Elon Musk, que va tenir com a convidats els Obama i Salma Hayek. I cordeu-vos l’arnès, perquè aquest any promet.

En les seves festes pretenen sorprendre els convidats, però sobretot els nuvis, “que són els protagonistes de veritat d’aquell dia”. I, per aconseguir-ho, la Marta i el Josep, després d’escollir els nuvis privilegiats -cada dia reben més de vint sol·licituds-, comencen un procediment creatiu que els porta, per començar, a sopar al menjador de la parella. “No els podem conèixer de veritat fent-los una entrevista en un bar, necessitem empapar-nos de qui són, del que els motiva de veritat”. A La Puta Suegra no segueixen tendències: “No tenim ni idea de quin és el pantone de l’any”, perquè la tendència de veritat és la parella que es casa, ja sigui en un hort amb ous ferrats de plat principal o en un sopar d’estil teppanyaki amb 40 cuiners -incloent-hi els germans Roca- i tres menús diferents.

Un vestit únic

En un món en què existeixen coaches de casaments i escriptors de discursos professionals, ja us podeu imaginar la importància que es dona al vestit de la núvia i a tot el que l’envolta.

Carmina Pairet i Nina Balmes, propietàries d’una de les botigues vintage més màgiques de Catalunya, L’Arca de l’Àvia (02), amb molta projecció internacional -els seus vestits els han dut Kate Winslet a Titanic i Michelle Dockery a Downton Abbey -, ja fa anys que no només dissenyen els vestits de les convidades i convidats, sinó també el de les núvies que busquen un vestit més enllà de l’inoblidable. “Des de fa uns quants anys les núvies busquen una cerimònia feta a mida amb un nivell de detall increïble. Hi ha núvies que han arribat a buscar un color per a un complement del vestit que faci joc amb l’estilisme de tot el casament. Per exemple, vam tenir una núvia pastissera que va fer un pastís a partir del seu vestit de núvia. Aquest any tenim un núvia amb temàtica western, una de temàtica indiana i diverses núvies dels anys 20 amb temàtica Gatsby, que és un món que fa anys que tenim molt per la mà. Els vestits de núvia que vindran el 2019 són senzills i lleugers, que permetin que la núvia es pugui moure bé, saltar i expressar-se. Són vestits minimalistes, amb màniga llarga, estil dels anys 30 amb teixits brillants i glamurosos, i donant importància a les mànigues i al tall”, diu Balmes.

Segons Eli Urpí, dissenyadora de referència de barrets, ja fa dues temporades que venen “molt barret de palla per a núvies i per a convidades”. “En les nostres col·leccions la palla s’ha convertit en un material noble i de luxe; la palla amb cinta negra de seda és un clàssic d’Eliurpi. En aquesta nova temporada, a part dels clàssics, tindrem una col·lecció de barrets amb un tramat de seda molt fi combinada amb mocadors del mateix teixit que serà la nostra proposta més elegant”, explica.

Núvies mil·lennials

Els hashtags #boda i #wedding són dels més buscats a Instagram. I és que els nuvis mai havien estat tan atents a les variacions de la moda en general i la moda nupcial en particular. Segons Carmina Balmes: “Les núvies mil·lennials són més sensibles a la sostenibilitat i busquen propostes més racionals: teixits i tallers autòctons, amb fornitures sostenibles, fet que segueix molt el nostre lema vintage is slow, ja que els nostres materials, des de les cortines i les puntes reciclades de materials nobles com el lli, el cànem i el cotó, estan fets als nostres tallers seguint un procés 100% artesà”.

Fins ara sempre n’hem dit “bodes gitanes”, com un cas rar i divertit, però la veritat és que cada vegada se’n veuen més. Hostals com el Mas Sant Marc, a la Cerdanya, requereixen que les seves instal·lacions i habitacions es contractin durant tres dies. L’objectiu, segons David Borrell, director del Mas, “és posar a disposició l’espai perquè les dues famílies i amics puguin passar el màxim de temps junts en un entorn de festa i de pau a la vegada”. “A més, algunes de les escenes més boniques d’un casament sempre són l’esmorzar i el dinar de l’endemà. A part, el fet que no ens lliguem amb cap càtering en exclusiva permet als nuvis escollir els seu estil i trencar l’homogeneïtat d’un casament clàssic”, afegeix. Una opció que també permet desplegaments com el de Tipi Barcelona (01), una aposta nupcial vinguda d’Austràlia que es desvincula de l’estètica de les carpes habituals. Estan fets amb fusta natural, es poden convertir en diferents estances, des d’un chill-out fins a una habitació, i l’estructura és prou àgil per anticipar-se a qualsevol canvi climàtic.

Però, i el menjar?

En general, en un casament, ningú recorda quines flors hi havia damunt de la taula. Però tothom recorda si el menjar va ser extraordinari o si va ser un desastre.

Glòria Carulla, directora comercial i propietària del càtering Sibaris, explica “que ara la tendència és un menjar més saludable, més healthy ”. “A part, l’accés a la informació ha fet que els nuvis siguin més exigents que mai, i que nosaltres també ho siguem, però no només amb la gastronomia, sinó també amb la posada en escena, un estilisme que s’estudia des de la presentació del plat fins a l’ambient general del casament”, explica.

Una línia en què coincideix Rocío Muñoz, directora comercial del càtering Azulius, que diu: “En els últims sis anys hi ha hagut una revolució important: s’ha capgirat el posat clàssic en tots els nivells, i els proveïdors de material s’han reinventat per acabar, per exemple, amb les estovalles blanques i les cadires amb funda. Es porten també formats d’àpats més dinàmics i frescos, amb showcooking i fins i tot casaments tipus còctel”.

Totes dues coincideixen que, tot i la meticulositat de la posada en escena, la gastronomia segueix sent clau i s’enfoca principalment en una cosa: el producte. La gent vol saber què menja, més enllà d’esferificacions i escumes. Les paraules clau de la nova gastronomia serien dinamisme, qualitat i producte.

Una idea per als que no volen convidats de compromís

Un aniversari! L’Alba feia trenta anys i el Jordi, la seva parella, li va organitzar una festa sorpresa. Però tot era mentida per enganyar amics i familiars: era un casament encobert. Només sabien la veritat els pares i dos amics imprescindibles per a la logística. La festa-boda va ser un èxit i va tenir un convidat estrella molt especial: el músic mallorquí Tomeu Penya, que va tocar per delectar els nombrosos fans que té entre la família de la núvia. Els únics hàndicaps de casar-se per sorpresa i sense avisar és que a les fotos tothom va vestit de costellada i que el regal serà menys esplèndid. Ara bé, els convidats seran, només, els de la primera línia de foc.