Cases icòniques amb regust de moda i cinema

BarcelonaQuan el matrimoni Stahl va comprar una parcel·la en un turó amb fabuloses vistes sobre Los Angeles, poc s’imaginava que la seva llar s’acabaria convertint en una de les més icòniques de la ciutat. El dream big alimentava el jovent nord-americà dels anys 60 i Carlotta i en Buck Stahl s’ho van creure. Després de diversos intents fallits de construir en un terreny perillosament inclinat, van trobar un arquitecte tan jove i tan valent com ells. Pierre Koenig els va projectar una casa que encara avui talla la respiració perquè no deixa de ser una caixa de vidre i d'acer suspesa a l’aire. Literalment.

Quan la Stahl House encara estava en obres, un intrèpid fotògraf la va escollir per fer una sessió d’arquitectura visionària. El dia avançava i Julius Shulman no deixava de disparar, però intuïa que allò no funcionava. Al capvespre van arribar dues noies. Una d’elles era la parella del seu assistent de fotografia. Les noies anaven mudades perquè després se n'havien d'anar a una festa. Quan les va veure, Shulman ho va tenir claríssim: va esperar que el sol baixés i les va fer seure en una cantonada de la sala d’estar. I és així com va aconseguir la instantània nocturna que va immortalitzar la casa dels Stahl i, de retruc, la va posar en el mapa dels localitzadors de Hollywood.

Només feia dos anys que viven a la seva llar i el matrimoni Sthal –de classe mitjana– ja va poder pagar-ne la hipoteca. Des del 1960 aquesta singular casa de Los Angeles ha servit d’escenari a moltíssimes pel·lícules, editorials de moda i anuncis publicitaris. Els Sthal mai s'han volgut desfer de la casa on van criar els seus tres fills a pesar de rebre ofertes milionàries. Actualment, el seu fill Bruce en gestiona l’explotació comercial, perquè es pot visitar. A més, acaba de publicar The Stahl House. The making of a Modernist icon (Chronicle Books, 2021), un llibre il·lustrat on explica la seva pròpia experiència vivint-hi.

L’arquitectura –en general– i una casa –en particular– també poden ser els protagonistes silenciosos d’una novel·la, una editorial de moda o una pel·lícula. Un dels exemples més recents és Malcom & Marie, un film indie de Sam Levinson protagonitzat per John David Washington i Zendaya. El punyent diàleg entre tots dos –a la ficció, un jove i premiat director de cinema i la seva parella i musa– transcorre al llarg d’una nit dins una casa que també és una caixa d’acer i de vidre. Però, a diferència de la casa dels Stahl, la Caterpillar House és una construcció actual situada enmig del camp. La signa Johnatan Feldman, un arquitecte que abans es va dedicar al cinema, una disciplina que té molt present a l’hora de projectar habitatges. 

La Caterpillar House és una propietat privada als afores de Los Angeles que els productors de Malcom & Marie van llogar l’estiu passat per a un rodatge exprés de dues setmanes. La casa es va convertir en el tercer protagonista i se n'ha parlat tant o més que del sensual vestit platejat de Zendaya. L’arquitectura de Feldman planteja un interessant diàleg entre interior i exterior, a més de modernitzar el concepte de casa de camp sostenible. Un concepte que ha evolucionat molt des de la cabana que Thoreau es va construir prop del llac Walden, a l’estat de Massachusetts, o del Cabanon de fusta que Le Corbusier va regalar a la seva dona a la costa de Niça. Dues construccions mínimes –i també visitables– que l’arquitecte suís Urs Peter Flueckiger dissecciona a l’assaig ¿Cuánta casa necesitamos? (Editorial GG, 2019).

Entre les seves pàgines ja s’intueix el perfil habitologista de Flueckiger, que en col·laboració amb els seus alumnes d’arquitectura de la Texas Tech University va construir una cabana del segle XXI a les planícies de Texas. Però qui va fer de l’habitologia un estil propi va ser l’arquitecte hongarès Antti Lovag, que el 1940 es va instal·lar a França per treballar a les ordres de l’arquitecte i dissenyador Jean Prouvé. Lovag tenia una visió de l’arquitectura tan particular, que més que la disciplina en si li interessava com les persones es relacionaven amb l’espai que habitaven. Per això ell mateix es definia com a habitologista.

Una de les seves construccions més impactants és el Palais Bulles, una peculiar mansió amb vistes fabuloses sobre la badia de Canes que li va encarregar l’empresari francès Pierre Bernard. Abans de començar una obra, Lovag sempre imposava condicions: “No sé quan durarà, no sé en què es convertirà i no sé quant costarà”. Però això no va arronsar Bernard: al contrari, li va donar carta blanca. Des de l’exterior, el Palais Bulles –construït a finals dels anys 70– és una suma d’esferes rosades amb obertures circulars que permeten als habitants emmarcar el cel i el mar de la Costa Blava. Lovag creia que les línies rectes eren una agressió a la natura i per això ell imposava l’esfera al cub.

El salt a la fama d’aquesta mansió va arribar de la mà de Pierre Cardin, que la va comprar a Bernard el 1992. El dissenyador de moda italià va vestir els interiors amb aquell inconfusible estil espacial que va revolucionar els anys 60. Sota la batuta de Cardin, el Palais Bulles es va convertir en un lloc de trobada de la jet internacional i també en el plató ideal per a tota mena d’esdeveniments: concerts, festes, desfilades de moda, campanyes de publicitat... Un estil de vida que està en standby des de la mort del modista el desembre passat, perquè els seus hereus han posat la mansió a la venda per 400 milions d’euros.

El Palais Bulles és un espai tan cinèfil que segur que hauria captivat el novaiorquès Cedric Gibbons, net i fill d’arquitectes irlandesos que va reorientar l’ofici familiar cap als platós de cinema. Del 1924 al 1956 va ser el director artístic de la Metro Goldwyn Mayer i va ser el responsable de pel·lícules mítiques com Donetes (1939), El Mag d’Oz (1951) i Un americà a París (1951). Al llarg de la seva carrera va guanyar onze Oscars, amb la paradoxa que va ser ell mateix qui va fer el disseny de l'estatueta daurada que encara avui presideix els premis. Fascinat per l’arquitectura racionalista i el moviment Art Déco que triomfava a Europa a finals dels anys 20, Gibbons el va traslladar als decorats de moltes pel·lícules de la Metro. Només cal visionar El sopar és a les vuit (1933) per apreciar-ho.

Aquesta admiració estètica també impregnava la vida personal de Gibbons. Casat amb la diva mexicana Dolores del Río, va projectar una casa familiar a Los Angeles on fusionava el glamur californià amb l’exquisidesa geomètrica de l’Art Déco.

Aquesta mansió, a pesar d’haver passat per uns quants propietaris, continua mantenint l’aura que la va fer popular els anys 30 i forma part dels tours per les mansions de celebritats que abunden a Los Angeles. I és que Gibbons i Del Río, a més d’una power couple, eren uns grans amfitrions. Les festes que hi organitzaven eren tan cèlebres que la llegenda explica que el divorci va arribar per l’aparició en escena d’Orson Welles, que no se’n perdia ni una.