Cuidar la mort: què podem decidir sobre l’enterrament?

BarcelonaQuan una persona estimada mor, a més d’enfrontar-nos a la pèrdua, hem de prendre decisions sobre les quals sovint no tenim prou informació. Quines opcions i drets tenim a l’hora de preparar un enterrament? Si la mort és l’únic fet inevitable i universal, com és que no disposem d’aquesta sobirania? “La mort formava part del dia a dia. Abans es veien les esqueles pel carrer i ara ha deixat d’ocupar un espai públic. Com que és tabú, hem perdut tot el coneixement, i s’ha produït un allunyament”, apunta Alba Calvo, de la cooperativa Som Provisionals, que reivindica precisament aquest binomi entre sobirania i mort. Núria Puigdevall, una altra de les seves sòcies, ho atribueix a la urgència. “La mort és vista com un problema per al capitalisme perquè és una situació gens productiva” i, per tant, “com més ràpid passi, abans podrem tornar a treballar”. Elles defensen que, malgrat això, podem adaptar-nos-hi cuidant el moment de morir, i això passa per fer una planificació prèvia i per incloure la mort dins la vida. Així, doncs, més enllà de la incineració o l’enterrament, què podem decidir i què no?

Doules de la mort

Hi ha una figura a qui podem recórrer si no sabem com procedir. Són les doules de la mort i s’encarreguen de l’acompanyament emocional al final de la vida, però també de l’assessorament funerari. “Ens molesta que les empreses funeràries tinguin ànim de lucre quan és un servei pel qual tots hi hem de passar. El nostre somni seria que fossin públiques i amb preus assequibles, que no haguéssim de fer aquest esforç econòmic i que no haguéssim de passar pels xantatges emocionals que et fan per vendre’t un taüt de més alta gamma relacionant-ho amb l’estima a la persona que ha mort. Ens sembla un abús emocional i econòmic”, explica Puigdevall, que afegeix que el descontentament és una sensació comuna amb la indústria funerària, liderada per grans grups a Catalunya, on només hi ha tres funeràries municipals i una sense ànim de lucre.

En la seva tasca divulgativa, elles informen les famílies dels seus drets. Moltes no saben que poden triar la funerària; ni que existeix la cremació directa, un servei més assequible pel qual venen a buscar el cos i et retornen les cendres, sense més protocol. Tampoc saben que “encara que t’ofereixin un paquet de serveis, l’únic que és obligatori és el trasllat del cos i el fèretre”: “La resta es pot fer de moltes maneres sense cost”. És el cas de la vetlla, que es pot organitzar a casa o en un espai privat amb el cos fins a 48 hores després del certificat de defunció; o sense el cos present, posteriorment; dues opcions que poden aportar a la família intimitat i temps. Com a doules de la mort, també s’encarreguen d’organitzar aquestes vetlles o cerimònies funeràries i del ritual de rentat del cos. “No ens estem inventant res. És el que feien les nostres àvies. Nosaltres oferim aquest servei, però si hi ha algun familiar que ho vol fer, està perfecte. Animem la gent a recuperar aquesta autosuficiència en el morir”, afegeix Puigdevall.

Un enterrament per un euro i mig

Un enterrament senzill costa de mitjana a l’Estat 3.700 euros, segons dades de l’OCU del 2023, mentre que a Girona superava els 4.000 euros. A Barcelona no hi ha dades des del 2021, quan se situava com una de les ciutats més cares, amb preus que podien arribar fins a més de 5.000 euros. A Espanya, a més, s’aplica el 21% d’IVA, quan a la majoria dels països els serveis funeraris n'estan exempts o tenen un IVA reduït com a bé de primera necessitat. Si hi ha una assegurança de decés contractada, s’arriba a quadruplicar la inversió. Per això, l’OCU recomana no tenir-ne i des de Som Provisionals recorden que els diners no gastats es poden reclamar si es comunica abans de la disposició final.

Els veïns del combatiu barri de Can Deu de Sabadell ja fa quaranta anys que es van organitzar contra aquesta situació que consideren abusiva a través de la cooperativa de consum Funerària Can Deu, amb la qual han demostrat que és possible pagar un funeral si cada soci ingressa un euro i mig cada vegada que mor un dels més de 2.900 membres de la cooperativa. “El difunt i les persones inscrites a la seva pòlissa no paguen perquè veure el nom al rebut en aquells moments remou”, explica la vicepresidenta, Vanessa Nofuentes. Les persones i la transparència són els valors principals d’aquesta iniciativa, afegeix la presidenta, Ester Lopera, que acompanya les famílies en aquest moment crític: “Una paraula amable s’agraeix en un moment difícil”. La tresorera, Ángeles Úbeda, comenta que tenen superàvit i que no deixen d’apuntar-se veïns, però no tenen intenció de créixer, sinó que volen que el model es repliqui en altres barris i municipis.

Morir ecològicament

No només contaminem en vida, sinó que emetrem emissions fins al dia del nostre enterrament. Segons un informe de La Fondation Services Funéraires – Ville de Paris, enterrar en tomba de ciment o nínxol genera 833 quilos de CO₂, mentre que el funeral natural, és a dir, l’enterrament directament a terra com fan els musulmans, reduiria les emissions a 182 quilos de CO₂, una xifra semblant a la de la incineració. És el que reivindica Jordi Miralles, biòleg i president de l'Asociación para el Enterramiento Natural. De fet, la legislació espanyola diu que l’enterrament s’ha de fer “sobre terrenys permeables”, però els cementiris que coneixem són eixams de formigó, mentre que a la resta d’Europa són majoritàriament de terra. Per tant, el funeral natural és una opció legal sempre que hi hagi espai: “Estan tots cimentats i, com que tenim tanta por que la mort sigui antihigiènica, no hi ha cap cementiri que s’hi atreveixi”, denuncia.

L’entitat promou elements més ecològics com el taüt de cartró, que no es troba a la majoria de les funeràries pel poc marge econòmic que ofereix. També impulsa el compostatge humà, que ja es fa als Estats Units i a Alemanya. El procés consisteix a envoltar el cos amb un preparat de material vegetal i aplicar-hi oxigen. El resultat és un humus que té el valor afegit de la fertilitat.

A l’hora de prendre decisions, el factor temps és clau per a Miralles. La nostra legislació estableix un límit màxim de 48 hores per a la inhumació d’un cadàver, mentre que en països com el Regne Unit i França es fa en un termini d’entre 5 i 7 dies, i a Alemanya poden trigar fins a 14 dies. “Si hi ha més temps, ho podem fer millor. Jo tinc claríssim que és per això que a Espanya hi ha tants problemes amb el dol. A Suècia, als 50 anys, la gent ja fa neteja del que ha acumulat i tenen una paraula per a això [Döstädning]”, reivindica el biòleg, que apunta que la putrefacció no comença fins passats tres o quatre dies. Explica el procés amb total naturalitat: “La mort, igual que el naixement, és un procés biològic flipant, amb la diferència que aquest passa a fora”.