Dones amb múscul

BarcelonaSón les sis de la tarda d’un dia d’hivern i el sol es pon darrere dels finestrals de l’Esportiu de Llinars (Vallès Oriental). A la sala de fitness hi ha cinc dones molt diferents amb una cosa en comú: els encanta anar al gimnàs. El més curiós és que no sempre ha sigut així per a totes. Entre peses, sacs i cordes, aquestes cinc dones expliquen què les motiva per no fallar mai a la seva cita al gimnàs i com és que han acabat estimant els esquats, les flexions i els burpees.

Katia Zambrano. 38 anys, mestressa de casa

“Em sento millor ara que als 20 anys”

Al gimnàs, la Katia fa de tot. Peses, esquats, zumba, sh’bam… Entrena de dilluns a divendres i les cames i els braços la delaten: està en forma. Segurament ningú no ho diria, però el cert és que fins fa vuit mesos la Katia no podia caminar. “Pateixo de l’esquena des que tinc 14 anys. Tenia una degeneració discal i cada cop anava a pitjor. L’any passat va arribar a un punt que em quedava clavada i no podia fer res. No podia caminar, no podia dormir, no podia sortir de casa… Les meves filles anaven a l’escola en taxi perquè no podia conduir”. La Katia va dir prou, i el mes de juny de l’any passat es va operar. “Vaig estar tres mesos de baixa i cada dia caminava 10 o 12 minuts. Després vaig començar a sortir al carrer i vaig preguntar al metge si podia anar al gimnàs”.

Fins aleshores mai no havia fet gaire esport. Els primers dies, recorda, ni tan sols podia ballar. “Estava rígida, però al cap d’un mes ja ho podia fer tot: tonificació, càrdio, ball… Operar-me i començar a fer esport és el millor que he fet mai per a mi. M’ha canviat la vida, encara que hagi començat als 37”, explica. “Abans estava amargada pel dolor i patia per les meves filles, per no poder-hi jugar, per no poder acompanyar-les amb la bicicleta… Ara em diuen que soc la mare més maca i forta de l’escola”, riu, i reconeix: “La veritat és que em sento millor amb mi mateixa ara que als 20 anys”. De tota manera, reivindica que el gimnàs és “per cuidar la salut, no el físic”. “Això és un afegit, i crec que la societat hauria de ser més conscient de la importància de fer esport. Jo mateixa vivia en la ignorància en aquest aspecte, però ara ho intento transmetre a les meves filles: "no es tracta d’estar prima o grassa, es tracta d’estar sana”, conclou.

Maite Garcia. 53 anys, tècnica de laboratori

“Algun dia que em costi venir? La veritat és que no”

La Maite no ha anat sempre al gimnàs, però l’esport li agrada des que era petita i la van apuntar a gimnàstica. Ja de més gran jugava a vòlei, però ho va haver de deixar per culpa d’una lesió. “Vaig tenir una tendinitis molt forta i el metge em va dir que si em tornava a passar m’hauria d’operar”, explica. Així que va canviar el vòlei pel gimnàs, i hi anava gairebé cada dia fins que va ser mare. Va deixar de fer esport durant pràcticament vuit o deu anys. “No ho vaig trobar a faltar perquè no tenia temps. De fet, no sé si aleshores feia més esport, perquè anava de cul amb els meus fills”, riu. Quan els nens van ser més independents, la Maite es va reenganxar al gimnàs. Ara hi va de dilluns a dijous, i els diumenges camina. Tot i que entre setmana el temps és més just, sempre troba una estona per entrenar-se: “Senzillament he de córrer una mica més. M’aixeco a les sis del matí per anar a treballar i quan torno a casa en lloc d’estirar-me al sofà faig la motxilla i vaig com una moto per poder arribar a les classes”. És un esforç, però el fa de gust. “Al gimnàs hi vinc perquè m’ho passo bé, m’agrada. No hi ha dies que em costi venir, la veritat és que no. De vegades em fa mal alguna cosa, però després de la classe sempre surto millor”, assegura. ¿Algun consell per a les persones a les quals els costa més? “Crec que anar al gimnàs per obligació no funciona. Qui hi va per obligació a la mínima trobarà excuses per escaquejar-se. Si no t’agrada, és complicat”.

Montse Ors. 57 anys, perruquera retirada

“No vaig descobrir que era competitiva fins als 46 anys”

La Montse no va començar a fer esport fins als 46 anys, quan va deixar la feina de perruquera. “Vaig començar a jugar a pàdel, i arran d’una lesió al bessó em van dir que m’aniria bé córrer”. Al principi va pensar que era una bogeria: “El meu home havia corregut sempre i jo creia que estava boig”. Però la Montse va començar a córrer, encara que al principi ho feia mig d’amagat perquè li feia vergonya: “Al vespre, quan no em veia ningú, feia la volta a l’escola que hi ha al costat de casa”. Físicament també li costava. “M’ofegava i quan acabava tenia la cara lila”, riu. Però a poc a poc li va anar trobant el gust, i al cap de sis mesos d'haver començat a córrer la seva filla li va proposar participar a la Cursa de la Dona. Aquella va ser la primera de moltes curses, i la Montse va passar de no haver fet esport mai de la vida a quedar sempre primera en la seva categoria. “No vaig descobrir que era competitiva fins als 46 anys”, assegura. L’any 2017 Catalunya Ràdio la va triar per participar en un repte molt especial: la corredora Núria Picas l’entrenaria a ella i a tres persones més per córrer la marató de muntanya de Zegama, a Guipúscoa. L’objectiu era acabar la marató en vuit hores, i la Montse la va acabar en set hores i mitja.

Fa quatre anys es va apuntar al gimnàs “perquè no tot fos córrer”, i ara fa sobretot tonificació i spinning. “L’esport m’aporta molt. Vaig estar anys sense fer-ne i ara no sé què faria si no en pogués fer”, assegura. De tot plegat també n’ha tret un vincle molt especial amb el seu marit. “Ara l’entenc. Abans no podia. El Jordi arribava a casa i em deia: «Estic molt cansat, me’n vaig a córrer». Ara sé el que és. Fa uns diumenges el vaig deixar a casa amb febre perquè tenia una cursa, i ell ho entén: està orgullós de mi”.

Laura Obradó. 25 anys, estudiant de màster

“Fes un esport que t’agradi i potser així crearàs l’hàbit”

A casa de la Laura sempre s’ha fet esport: és la filla gran de la Maite, i sovint comparteixen classe al gimnàs. Circuit training, body pump… L’exercici cardiovascular i de força és el que la Laura disfruta més. Es va apuntar al gimnàs amb 16 anys, i ja abans havia fet aeròbic, ball i bàsquet. “M’agrada esforçar-me”, diu. “A la feina i amb el màster estic sempre asseguda, i al gimnàs desconnecto i m'ho passo bé”. Des que va descobrir que aquest tipus d’exercici li agradava va decidir que sempre trobaria el temps per anar-hi. “Fa uns anys enrere potser prioritzava altres coses i si no podia anar al gimnàs no hi anava. Ara he après a organitzar-me diferent: vaig a treballar en tren i aprofito el trajecte per fer feina de la uni. M’organitzo d’una altra manera i ho acabo fent tot, i no sacrifico l’esport com feia abans”.

Per a les persones a les quals els costa fer exercici, té alguns consells d’allò més raonables: “Crec que has de tenir els objectius clars i ser racional. No t’apuntis per venir un mes, aprimar-te i desapuntar-te. Ves a poc a poc, fes les coses que t’agradin i potser així crearàs l’hàbit. Si t’obliguen a fer esport i has de fer coses que no t’agraden busca alguna cosa que t’agradi, alguna cosa que puguis complir a llarg termini”.

Maria Codina. 61 anys, mestressa de casa

“Em van prohibir fer molts esports i no ho vaig acceptar”

La Maria va començar a anar al gimnàs fa vint anys, després que li recomanessin fer esport pel mal d’esquena. “Abans, amb els fills i treballant, mai havia pogut fer gaire exercici”. Al principi li van recomanar que només nedés. “Em van prohibir moltes coses i no ho vaig acceptar, tenia una desviació a la columna, no una invalidesa. Vaig decidir que començaria a fer esport, però a poc a poc, i que si em feia mal ho deixaria”, explica. Es va enganxar al gimnàs de seguida. Pilates, body pump, body balance, natació, zumba, sh’bam, ioga… Pràcticament no hi ha cap classe que la Maria no faci, i es nota: és de les dones que aixequen més pes a les classes dirigides i als 61 anys està més activa que mai. “Amb l’esport he canviat tant físicament com emocionalment. Em fa sentir-me bé, em dona energia i vitalitat, bon humor, seguretat… Tot és positiu”, afirma. De fet, assegura que si no pot venir durant uns dies “es mor”.

L’esport també li ha portat altres canvis: “Quan vens al gimnàs notes que, si menges malament, costa més. Jo m’ho noto, i ara menjo millor perquè el cos dona més de si”. Igual que la Katia, assegura que l’esport és sobretot una qüestió de salut i no de quilos: “Peso el mateix que quan no anava al gimnàs, però he perdut greix i he guanyat múscul”, diu. Té un consell per a les persones a les quals els costa fer exercici: “És molt important no mirar massa què fa la persona de la teva dreta o la teva esquerra”, riu. “La que manes ets tu. Has de tenir clar que la que manes ets sempre tu”.