Esport

Per què tanta gent comença a fer esport als 40 (o 50)?

Per salut, per estètica o per ganes de fer coses noves, cada cop hi ha més gent que s'apunta a l'exercici físic un cop superada la mitjana edat

Anna Comet
5 min
Un home amb bicicleta per una carretera

BarcelonaEl pas del temps, els canvis de prioritats i de necessitats al llarg de la vida, la intrínseca condició humana de superar-nos i plantejar-nos reptes, buscar emocions no viscudes, sentir-nos motivats cada matí al llevar-nos, evolucionar... Aquests són alguns dels motius que fan que, al llarg de la vida, passem per diferents estats que ens poden fer semblar que vivim vides completament diferents i que no tenen per què tenir massa connexió les unes amb les altres. El secret és fer-ho sempre amb coherència amb un mateix i amb el nostre entorn.

“En el cas de les persones que han decidit tenir família i han seguit una evolució cronològica, a l’edat dels 40 o 50 els fills ja no són tan dependents i els pares tornen a tenir un temps del qual no havien pogut gaudir durant anys”, explica Laura Suàrez, psicòloga esportiva. No és gens estrany veure persones del nostre entorn que mai havien practicat esport o, almenys, no ho feien de manera regular durant la seva joventut –fins i tot alguns portaven, més aviat, el que en diem una mala vida– que, de mica en mica, es van introduint en aquest món, sobretot amb esports de resistència tipus running, bicicleta, triatló o, últimament, també el crossfit, que s’ha posat molt de moda. Realment és un fenomen comú que estem vivint en les últimes dècades.

Cap als 40 o 50 anys és habitual que sobretot els homes s’engresquin amb la pràctica esportiva regular, i molts d’ells acaben, fins i tot, competint, tenint un entrenador personal, anant regularment al fisioterapeuta i portant una dieta pautada per part d'un professional.

“De petit mai havia competit, i durant l’adolescència vaig practicar molt d’esquí alpí perquè treballava com a monitor, però cap al final de la dècada dels 30 em vaig adonar que portava una vida molt desordenada i vaig començar a fer esport per cuidar-me”, explica Albert Lòpez, que es descriu com a “fofisano”. 

Gimnasos, competicions de resistència tipus curses de muntanya, cicloturistes, maratons d’asfalt, travessies de natació o triatlons de llarga distància estan plens de practicants que ronden els 35-55 anys.

Què ens passa a partir de certa edat?

“A part de tenir més temps a nivell familiar, també hi ha una raó laboral. En aquestes edats ja es gaudeix, en general, de més estabilitat laboral. Ja no existeix de forma tan marcada el repte en aquest camp i, per tant, ja no s’hi dediquen tants esforços”, continua la Laura.

Cal afegir que s’acostuma a tenir més comoditat i estabilitat econòmica, de manera que es pot invertir en altres activitats que, anys enrere, no estaven dins de les prioritats, perquè hem de tenir en compte que moltes d’aquestes disciplines esportives no són barates.  Altres raons que porten les persones d’aquesta edat a adherir-se a l’esport de manera gairebé addictiva, en el bon sentit de la paraula, poden ser una separació de parella o la marxa dels fills de casa. Els dos factors poden generar soledat i la necessitat de conèixer gent nova i de tornar a relacionar-se. L’esport, sense cap mena de dubte, és un element social molt important i integrador. Més factors que acompanyen aquest fenomen són la salut i l’estètica. “Poden arribar les primeres xacres, el control del pes ja no és tan fàcil de gestionar i els signes de l’edat es van fent evidents. Una manera de poder seguir-se sentint més sa, més jove i més fort és practicant esport i adquirint hàbits de vida saludables”, assegura la Laura. 

En general és una situació que es veu més accentuada entre la població masculina “per l’ego, per la recerca del reconeixement social o per la dificultat d’acceptar el pas del temps”, segueix la Laura, que també assegura que, “moltes dones que de joves havien practicat esport competitiu i que l’havien abandonat durant l’adolescència o els primers anys de l’edat adulta, s’hi reincorporen en aquest moment de les seves vides”.

L’Albert, com molts altres nous esportistes d’aquesta franja d’edat, es va iniciar en l’esport de manera progressiva i va començar perquè va veure la necessitat de cuidar-se, d’ordenar-se, de gestionar l’augment del pes i de cuidar la seva imatge, ja que a nivell laboral ho necessitava: “Vaig fer el primer triatló quan tenia 39 anys, ara vaig pels 50 amb un bon reguitzell de competicions acabades i he aconseguit una rutina d’entrenament, he incorporat hàbits saludables al meu dia a dia, descanso molt millor, soc capaç de regular el pes i veure'm millor, i he adquirit un compromís i una disciplina que no només m’ajuden en l’esport sinó en la vida en general”.

Mai és tard

Assolir hàbits saludables i enganxar-se en la pràctica esportiva és una de les millors decisions que pot prendre una persona i, tal com diuen els professionals, mai és tard per fer-ho. Les evidències parlen: “Introduir l’esport com a rutina a aquestes edats és clau per al control del pes, el peristaltisme intestinal, les cremors i problemes digestius, controlar el colesterol i els problemes arterials, la millora del son i del descans, ajuda en la gestió de les emocions i, una cosa molt important, estimula les relacions socials”, afirma Marc Codina, fisioterapeuta amb una llarga experiència.

Però un dels inconvenients que hi podem trobar és que aquestes persones no tenen el cos adaptat a l’esport i cal introduir-s’hi de manera progressiva, i sempre deixant-se acompanyar per professionals. “Si ens passem podem caure en errors que ens portin a lesions, a trastorns cardíacs, a desordres de parella...”, afegeix el Marc.

Algunes de les equivocacions que es cometen i que cal tenir en compte és no caure en l’obsessió i fer servir l’esport com a substitut d’un treball emocional o de conflictes que no es volen afrontar. Com en tots els aspectes de la vida, cal saber-hi trobar un equilibri i, en aquest sentit, el Marc ens dona una sèrie de consells per fer-ho de manera saludable tant físicament, per evitar lesions, com emocionalment, per mantenir l’equilibri amb tot el nostre entorn, familiar, laboral i social: “Cal fer-ho de manera progressiva i endreçada. No només dedicar hores a la part aeròbica, sinó que cal introduir el treball compensatori de força, sigui al gimnàs o a casa. És important cuidar la dieta, però sense obsessionar-nos. Fer-se proves d’esforç de manera periòdica quan ens ho dictin els metges per evitar o detectar problemes cardíacs. Fer-se revisions mèdiques periòdiques amb anàlisis de sang i, sobretot, fer ús del sentit comú i deixar-se aconsellar per professionals”.

Durant l’article hem comentat el fet que algunes persones s’inicien en l’esport a aquestes edats després d’una ruptura matrimonial, i també és cert que la pràctica descontrolada pot ser la causa de problemes de parella, però l’Albert en fa una lectura molt positiva que, ben encaixada, val la pena valorar: “És cert que preparar triatlons de llarga distància, com és el meu cas, treu hores de família i cal gestionar-ho amb tacte, tenir-ho tot ben parlat i consensuat amb la parella. També són hores que robo als meus tres fills, però considero que mostrar-los de primera mà i amb l’exemple els beneficis de l’esport, de la incorporació dels hàbits saludables, de portar un equilibri i un ordre és un bon aprenentatge que els estic oferint i que espero que els quedi per sempre”.

stats