Un futur per als quioscos

Barcelona“Com que l’espai és tan petit, pensàvem que en un dia faríem net… Vam estar fent neteja una setmana, i resulta que no són negres: els quioscos són beix!” Aquest comentari seria purament anecdòtic si no condensés tan bé la realitat dels quioscos barcelonins, convertits en botigues de souvenirs i galindaines que s’expandeixen pels panots, indrets emblemàtics però poc cuidats i gens endreçats, on la persona que atén queda camuflada enmig d’un retaule de sensacionalisme, males notícies i rialles de paper cuixé. Un drama.

“L’estructura dels quioscos en si és molt bonica, però solen estar atapeïts. En ple confinament se’ns va acudir la idea d’adquirir un quiosc i fer-lo queer ”, explica Iván Jiménez García, que juntament amb Txema Montero Gómez ha inaugurat fa deu dies l’Odd Kiosk, al carrer de València 220, gairebé cantonada amb el carrer d’Enric Granados. L’un és dissenyador gràfic i l’altre arquitecte. I es nota: un quiosc que feia un any que estava tancat ara és un indret lluminós, de color rosa, presidit per una orquídia esplèndida i on es poden comprar unes 40 publicacions de temàtiques diverses i de caràcter LGTBI, obres originals d’uns 25 artistes queer -d’entre 5 i 400 euros, per a totes les butxaques-, la premsa del dia i algunes begudes.

“He fet la curadoria pensant en trencar amb les etiquetes, perquè això és el queer : trencar amb els gèneres i les fòbies”, explica Jiménez García mentre fulleja l’últim número de Beauty, una revista sobre les diversitats de la bellesa i dels gèneres molt més enllà del cànon i el binarisme, i un exemplar de Phile, una capçalera dedicada a les fílies, un aspecte “molt divers i alliberador de l’ésser que s’ha acostumat a veure malament, però si qui ho fa està d’acord a fer-ho, quin problema hi ha?”, pregunta retòricament el quiosquer debutant.

Comprar un quiosc per Wallapop

Els quioscos de Barcelona no es poden comprar perquè són propietat de l’Ajuntament, que els lloga per uns 150 euros mensuals. Per gestionar-ne un cal comprar la llicència a qui la tingui, en aquest cas un pare i un fill que el van regentar durant molts anys. Per fer realitat l’Odd Kiosk, van buscar traspassos de quioscos per Wallapop fins que van trobar aquest del carrer València. Així de senzill. “Jo mai de la vida hauria pensat a ser quiosquer”, confesa Jiménez García, que també treballa mitja jornada en un estudi de disseny gràfic i fa classes a l’escola de disseny LCI. “Soc un motivat de la vida”, conclou amb una rialla que sona per sota de la mascareta de colors. L’Odd Kiosk és obert dilluns i dimarts de 8 a 14 hores i de dimecres a diumenge de 8 a 14 i de 17 a 20 hores. Ja poden prendre litres i litres de cafè.

“Li hem posat el nom d’Odd, que en anglès vol dir estrany, perquè ser rar està mal vist malgrat que és enriquidor. Ser diferent és positiu, i si tothom ho pensés la cultura i la societat serien molt millors”, rebla Jiménez García, que recorda: “Jo de petit era el rar per ser gai, el friqui per portar pantalons de campana. Però la por pel que ens puguin dir o fer no ens ha de frenar”, diu en al·lusió a les agressions que ha patit el Centre LGTBI de Barcelona.

Entre la premsa del dia també tenen els diaris de dretes, i clientela que cada dia els compra. “Que vinguin, que vegin el quiosc”, diu. Els que venen durant l’entrevista són el Paco i el Manolo, editors de la revista Kink, una publicació centrada en la fotografia de nus masculins. Porten l’últim número perquè es vengui a l’Odd Kiosk, i se n’alegren pels quiosquers: “Felicitats per la idea, és molt bona i arriscada!” A ningú se li escapa que encara som en plena pandèmia i l’economia trontolla, però la vida segueix.

Cafè i disseny

Tot i la seva singularitat, l’Odd Kiosk no és el primer quiosc rescatat a Barcelona: fa temps que a la plaça de la Revolució, a Gràcia, els diumenges obria La Polilla, un quiosc okupat. I des de fa nou mesos al passeig de Sant Joan 17, per sota del carrer d’Ausiàs March, hi ha News & Coffee, un quiosc amb més de 100 publicacions internacionals en què “el disseny, l’estètica i els valors” són fonamentals; a banda, la premsa del dia i un cafè boníssim. “El torro jo mateix, i la cafetera és boníssima, val 10.000 euros”, comenta Pablo Pardo, el propietari d’aquest quiosc. “Teniu el Paris Match?”, pregunta una vianant. Justament aquesta no, perquè l’actualitat informativa es limita als diaris; les revistes d’aquest quiosc són més aviat d’alt impacte estètic, de grans editorials fotogràfiques. Algunes no es troben enlloc més de l’Estat: News & Coffee és l’únic lloc on poden comprar-se algunes capçaleres com ara la revista de tenis Racquet, la cinematogràfica Shelf Heroes i The Surfer’s Journal, dedicada als que busquen l’onada perfecta. El que mai tindran, assegura Pardo amb fermesa, són “les revistes mainstream. Ni l’ Hola ni el Pronto. De fet, fins i tot ha vingut el director de l’ Hola per demanar-me que la tingui, però no. Hem trencat les regles del joc, hem reciclat un format per crear una cosa nova”.

Igualment, amb els distribuïdors que treballa va negociar el percentatge de benefici, perquè tradicionalment era “un negoci de cèntims en què donaven al quiosquer el 20% de la venda”. Pardo va renegociar-ho al seu favor.

News & Coffee obre cada dia de 9 a 16 hores i ja té una clientela que “compra les revistes que només troba aquí”, explica Pardo, que es vanta de “viure del paper” i revela que ven unes 200 revistes al mes. Abans que quiosquer va ser consultor gastronòmic i va ajudar a impulsar projectes com ara l’Hotel Casa Bonay.

El començament del quiosc no va ser fàcil: “Quan anava a l’Ajuntament a tramitar els permisos em tractaven de boig. ¿Què vol dir que no vendràs ni llaminadures ni souvenirs?”, recorda que s’exclamaven. “Jo volia fer un retorn bonic a la ciutat, actualitzar un model de negoci que mai s’havia actualitzat. Els quioscos estan bruts i lletjos. Durant un any i mig vaig covar aquesta idea, la d’ajuntar bon cafè i bones publicacions. Mai abans s’havia fet, i de vegades el més simple és el millor i ningú hi pensa”, diu Pardo, d’origen argentí i que fa 18 anys que viu a Barcelona.

Els detalls són importants, i al quiosc de Pardo hi ha aparcament per a bicicletes, un bon sistema de so, llum càlida, algunes plantes, postals de disseny -l’única concessió a la Barcelona del guiri- i les publicacions del moment, com la novel·la pandèmica Contagiado de amor, de Lluís Segura, una història romàntica i canalla en temps de covid-19.

Quan tot va cada cop més de cap a les pantalles i a la digitalització etèria, l’olor de la tinta i el tacte del paper de les revistes i diaris es converteix en un romanticisme modern amb gent com la d’Odd Kiosk i de News & Coffee. Són singulars, únics, una resistència bellíssima sense rèplica coneguda enlloc més. A l’estranger, el més similar és la llibreria berlinesa Do You Read Me?!, que ja fa 12 anys que es dedica a promocionar les edicions més suggeridores del món; a casa nostra, des del febrer del 2018 hi ha la llibreria Free Time (carrer del Comte d’Urgell 32) també dedicada a publicacions de disseny. Però de quioscos bells no n’hi havia. Llarga vida!