Glaçats de fascinació: set paisatges gelats on el fred es torna art

BarcelonaSiguem sincers. La majoria de nosaltres, quan el termòmetre baixa dels cinc graus, no tenim ganes de sortir de casa i, si en sortim, ens convertim en una mena de ceba humana embolicada en capes tèrmiques, polars i de llana, amb el nas vermell. Però ¿i si us diguéssim que, mentre nosaltres no ens separem de la calefacció, a fora el món s’està transformant en una galeria d’art efímera?

No parlem de la neu que s’embruta als vorals de la ciutat. Parlem de fenòmens que semblen trets d’un món irreal: bombolles que pugen del fons d’un llac siberià i s’aturen o de coves a Islàndia on el blau és tan intens que ens fa preguntar si portem filtres. És la bellesa d’allò que és efímer, d'allò que sap que té els dies comptats abans que la primavera ho torni tot a l'estat líquid.

Avui us convidem a sortir de casa per fer un viatge per les arquitectures més fràgils i salvatges del planeta. Prepareu els guants i poseu-vos la bufanda perquè anem a buscar l'estètica de l'impossible: allà on el gel no només petrifica paisatges sinó que ens deixa, literalment, glaçats de fascinació.

Si voleu saber què se sent caminant sobre l’abisme sense caure, el llac Baikal és el vostre lloc. A l’hivern, el llac més profund del món es converteix en un mirall de vidre tan pur que la transparència fa vertigen. Sota les botes, es desplega una paleta de blaus elèctrics que no sabíeu ni que existien i es veuen aquelles bombolles hipnòtiques, petrificades a mig camí de la superfície com si algú hagués premut el botó de "pausa", en ple ascens. És un desert de gel viu, on el fred esculpeix piràmides de cristall que capturen la llum del capvespre i les coves s'omplen de punxes de vidre. I enmig d'aquest silenci glaçat, potser teniu la sort de veure una nerpa, la foca local, traient el cap per una esquerda. Una postal gairebé irreal que ens recorda que la natura, quan vol, és l'artista més radical del planeta.

Si Islàndia fos un regne, el parc natural de Vatnajökull en seria la corona. Imagineu una massa de gel tan immensa que podria cobrir dues vegades tota la superfície de les comarques de Barcelona. Aquí no parlem d'una glacera qualsevol, sinó d'un gegant blanc que, de tant en tant, es deixa foradar per crear unes coves de cristall blau que semblen creades amb IA. Entrar-hi és com viure dins d'un filtre d'Instagram permanent, on el blau és tan insultantment intens que us preguntareu si els ulls us enganyen. Però el deliri estètic no s'acaba sota terra. A la Diamond Beach, els icebergs que s'escapen de la llacuna suren fins a la vora del mar i queden encallats a la sorra negra volcànica, brillants com diamants gegants sota el sol àrtic.

Hi ha alguna cosa profundament hipnòtica en veure una cascada que no cau. Doncs imagineu-vos això en moltes de les 90 cascades que hi ha a Plitvice. Quan el termòmetre baixa, molts dels seus famosos salts d’aigua es petrifiquen i es converteixen en unes estalactites gegants que desafien la gravetat. L’aigua, que normalment brolla amb fúria, aquí es transforma en escultures de vidre i crea una arquitectura viva i blanca que sembla treta d’un conte de fades nòrdic. Caminar per les passarel·les de fusta cobertes de neu és caminar per un regne íntim i gairebé místic. Aquí el luxe no és l'opulència, sinó la pau absoluta d’un paisatge que canvia de forma davant dels vostres ulls mentre el gel busca nous camins per filtrar-se. És la versió més purista de la natura: sense cues, sense soroll i amb una paleta de blaus i verds que brillen sota una capa de gebre impecable.

Si el far de Saint Joseph del llac Michigan fos una persona, us diríem que té un problema d’ego a l’hivern. No en té prou amb ser una icona històrica del segle XIX, sinó que també vol ser una obra d’art. I ho aconsegueix. Quan el vent de l’oest bufa amb ràbia, l’aigua del llac esquitxa l’estructura i es converteix en una cuirassa de vidre que sembla esculpida per un artista amb deliris de grandesa. És el que en podríem dir arquitectura extrema. Les escales desapareixen sota boles de neu glaçada i la llanterna del far queda atrapada en un ventre de balena de color blau pàl·lid. Una postal d'aquelles que et deixen amb la boca oberta i els dits gelats, però amb la certesa que el món, sota una bona capa de gel, és un lloc molt més espectacular.

Si us diem que al Japó hi ha un exèrcit de monstres que vigila les muntanyes de Yamagata, potser pensareu en un anime de Hayao Miyazaki. Però els Juhyo són ben reals i tenen una explicació tan científica com poètica: els vents gèlids de Sibèria travessen el mar del Japó, es carreguen d'humitat i, al xocar contra els avets del mont Zao, l'aigua es congela a l'acte. Capa rere capa de gel i neu, l'arbre desapareix i neix el monstre: una figura geperuda, blanca i colossal que sembla vinguda d'un altre planeta. Fins a la primavera, aquest bosc glaçat es converteix en un escenari de ciència-ficció. El millor és pujar-hi amb el telefèric per veure la magnitud estètica des de l'aire o atrevir-se a esquiar entre aquestes escultures mudes. Però la veritable màgia arriba quan es fa fosc: el festival il·lumina els monstres amb colors intensos, mentre els focs artificials i les baixades amb torxes trenquen el blanc immaculat de la nit. És l'hivern en la seva versió més salvatge i, a la vegada, més fascinant.

Un altre festival asiàtic que no us podeu perdre a l’hivern és el de Harbin. És el lloc on el fred es converteix en un material de construcció. Aquí, quan el termòmetre cau fins als trenta graus sota zero (sí, d'aquells que et congelen fins i tot els pensaments), la ciutat decideix que és el moment d'aixecar un imperi efímer. El que va començar als anys seixanta com unes senzilles llanternes de gel il·luminades amb espelmes, avui és el festival de neu més gran del planeta: una autèntica ciutat construïda amb blocs de cristall extrets del riu Songhua. Passejar-hi és literalment caminar per dins d’un congelador fet ciutat. Castells gegantins d'estil rus, pagodes i escultures monumentals que, quan arriba la nit, s'encenen amb milers de llums led i creen un paisatge gairebé psicodèlic. És una experiència física extrema on la bellesa és tan bèstia com la temperatura.

Hi ha matins en què algunes platges del golf de Finlàndia es desperten cobertes per un exèrcit de perles gegants que semblen polides per un joier. Però no són joies ni ous d'una espècie marina desconeguda, sinó còdols de gel. Aquest fenomen no és insòlit, però sí extremadament capritxós: necessita una platja de sorra amb poc pendent, la temperatura de l'aigua justa i un vent suau però constant. Tot comença amb un petit nucli –una pedra o una alga– que va recollint capes de gel mentre l’onatge suau el fa rodar endavant i endarrere sobre la sorra, polint-lo com si fos un còdol de riu fins a crear una esfera gairebé perfecta. Segons l'Institut Meteorològic de Finlàndia, és una arquitectura que sol aparèixer només un cop a l’any. Encara que les imatges més famoses ens arriben del nord d'Europa, aquestes boles gèlides també s’han deixat veure a les ribes del llac Michigan, als Estats Units, o al remot golf de l’Obi, a la Sibèria russa. Una prova més que la natura, quan s'avorreix, es posa a jugar a bales amb el paisatge.