Estils 02/05/2021

Quan la disponibilitat permanent aliena

Hartmut Rosa mostra els problemes de fer disponible el món i com ressonar amb allò indisponible

4 min
El filòsof alemany Hartmut Rosa en una imatge d'arxiu

BarcelonaEstar disponible, a tothora, és el nou imperatiu, no només laboral (accentuat amb el teletreball), sinó social (accentuat per la tecnologia). Una disponibilitat que, malgrat els seus efectes positius, ofega. Aquesta disponibilitat omnipresent no és només fruit de les circumstàncies actuals, sinó que va més enllà i és la base de la modernitat, com sosté el filòsof i sociòleg Hartmut Rosa (Alemanya, 1965): “El moment impulsor d’aquesta forma de vida que anomenem moderna és la idea, l’anhel i el desig de posar el món a disposició”.

Rosa publica el llibre Lo indisponible (Herder) per recordar que, malgrat l’obsessió perquè tot estigui a l’abast, “la vivacitat, la commoció i la veritable experiència sorgeixen de la trobada amb allò indisponible”. 

“Un món completament conegut, planejat i dominat –afirma el filòsof– seria un món mort. I no és una idea metafísica, sinó quotidiana. La vida succeeix com un interjoc entre allò disponible i allò que és indisponible però ens importa. Advé, per dir-ho d’alguna manera, en aquesta línia fronterera”.

Com explica, quan intentem posar el món a disposició generem punts d’agressió “com un conjunt d’objectes que han de ser coneguts, assolits, conquerits, dominats o utilitzats”. Pensem, per exemple, en el dia a dia farcit de coses per fer (és a dir, per assolir-les i dominar-les), les quals, com assenyala Rosa, es transformen en punts d’agressió al món i, alhora, a nosaltres, ja que amb l’exigència que tot esdevingui disponible no deixem pas “al que constitueix l’experiència de la vivacitat i la trobada: allò que possibilita la ressonància”. 

Angoixa, por i ira

La relació amb el propi cos es basa en aquesta mateixa lògica, en què “tot el que hi percebem es troba subjecte a l’optimització”, des del pes i els passos fets fins a la pressió sanguínia i l’aspecte físic. El mateix imperatiu el podem trobar en la resta d’activitats: “Les muntanyes han de ser escalades; els exàmens, aprovats; els esglaons professionals, ascendits; els llocs, visitats i fotografiats; les pel·lícules, vistes…" "Això –afegeix– produeix angoixa, por, ira i fins i tot desesperació, sentiments que després, entre altres coses, es veuen reflectits en comportaments polítics impotents i agressius”.

Segons aquest catedràtic de l’Institut de Sociologia a la Universitat Friederich-Schiller de Jena i director del Centre Max Weber de la Universitat d’Erfurt, la normalitat d’exigir un món disponible no és una característica de la condició humana, sinó més aviat una construcció històrica que troba les arrels a l’Europa de fa tres segles, amb el desenvolupament de la tècnica i la consegüent voluntat de domini (reflectida de manera paradigmàtica en el colonialisme europeu). Un domini que no es limita a controlar, sinó que pretén convertir tot allò que conquereix en instrument per utilitzar. 

Així, explica Rosa, sorgeix la creença que com més tenim més està tot a l’abast i, per tant, més disponible esdevé el món. D’aquí l’atractiu pels diners, la tècnica o les grans ciutats més enllà dels pressupòsits racionals (fins i tot, sovint, en contra de la raó). No només es tracta de tenir-ho a l’abast, sinó a disposició “de manera més ràpida, més fàcil, més eficient, més barata, més segura i sense que oposin cap resistència”. 

L'augment lligat a la bona vida

Amb el temps, però, el creixement, l’acceleració i la innovació ja no apareixen com la promesa de millorar la vida, sinó com una amenaça apocalíptica i claustrofòbica: “Si no som millors, més ràpids, més creatius, més eficients, etc. perdrem la feina, tancaran empreses, s’enfonsarà la recaptació tributària i augmentarà la despesa pública, no podrem mantenir el sistema sanitari ni les pensions, el sistema polític perdrà legitimitat… Per tant, qui afirma que la modernitat està impulsada pel desig d’anar més amunt, més ràpid i més lluny, desconeix la seva realitat estructural: no és la cobdícia d’aconseguir més, sinó la por de tenir cada vegada menys la que manté el joc de l’increment”, puntualitza Rosa. Una por que se suma a l’altre motiu impulsor d’aquest anhel de disponibilitat: “La idea que l’augment del nostre abast del món és la clau d’una vida bona o millor”.

Davant d’aquest panorama, el filòsof proposa tornar a rebre la indisponibilitat original, la que ens interpel·la i transforma, a diferència del capitalisme, “que tradueix el nostre desig de relació en desig d’objecte”. I afegeix: “No només les experiències, també les coses amb les quals ens trobem han d’amagar estones d’indisponibilitat” per obrir-nos a l’inesperat, que inclou experiències petites i quotidianes de ressonància, com un capvespre o un poema. Una ressonància on experimentar “l’autoeficàcia, la relació de resposta i d’assimilació transformadora” com a alternativa a una modernitat “que s’ha tornat incapaç de deixar-se interpel·lar i colpir” i, en conseqüència, ens aboca a l’alienació i a la pèrdua d’espais on poder dir “No em cal res més”.

L’afany de disponibilitat, a més, provoca una paradoxa: el món es fa cada vegada més indisponible, però d’una indisponibilitat radical que aliena, al contrari de la indisponibilitat original que transforma i ressona. Així, les experiències quotidianes es tornen, per mitjà de l’afany de control i domini, en indisponibles: menjar, parir i criar els infants o estimar “esdevenen tremendes experiències d’inseguretat i impotència” per la quantitat d’informació parametritzada que, “en lloc d’ampliar l’autoeficàcia, la soscava”.

Per al pensador alemany, el símbol d’aquesta indisponibilitat radical (que és filla de l’afany per la disponibilitat) el trobem en l’energia nuclear, quan es va posar a disponibilitat la matèria amb la capacitat tècnica d’escindir l’àtom i aprofitar-ne l’energia alliberada: “La radioactivitat (pensem en Txernòbil o Fukushima) no pot ser dominada i esdevé la contrapart més indisponible amb què ens enfrontem”. 

Cal trobar maneres, doncs, de tornar al cultiu de la indisponibilitat primera, la que ens interpel·la i ens fa escoltar el món, abans que aquest no només se’ns torni mut sinó, en última instància, el perdem.

stats