Per què hi ha gent que ho veu sempre tot negre?

Tots coneixem algú que exagera tot el que li passa, que s’ofega en un got d’aigua, que tot ho veu pel costat negatiu i que, en fi, és un rei o reina del drama. Cada petita cosa que li passa en el seu dia a dia és maximitzada i dramatitzada fins a límits excessius, sembla que tingui una constant necessitat d’atenció, i estar a prop seu pot resultar, com a mínim, esgotador.

D’aquesta mena de personalitats en parla el psicòleg nord-americà Scott Lyons, autor del llibre Adictos al drama (Alienta, 2025). A les seves pàgines, ell mateix es reconeix com a exaddicte al drama i assegura que moltes vegades aquesta actitud és una forma inconscient de buscar validació. “Volem sentir-nos vistos, escoltats i demostrar que el nostre patiment importa”, escriu. A més, reconeix que aquesta mena de persones “s’avorreixen” quan tot està en calma. Per tant, necessiten omplir-se d’activitats i situacions que els mantenen sota pressió per sentir-se més “vives”, fet que, paradoxalment, les acaba deixant més aclaparades. En tot cas, adoptar aquest paper de víctima i centrar-se només en tot allò que és negatiu els genera un conflicte constant, un esgotament emocional i un aïllament cada vegada més gran.

Però, ¿per què hi ha gent així? Per a Mireia Cabero, psicòloga, professora de la UOC i fundadora de Cultura Emocional Pública, hi pot haver moltes causes perquè una persona tingui aquestes reaccions psicològiques. D’una banda, tenir aquesta actitud pot generar “beneficis socials”, encara que es faci de forma inconscient. “Si veiem una persona que respon a una experiència de forma neutral i una altra que ho fa de forma dramàtica, ¿a qui tindrem més necessitat d’ajudar?”, reflexiona Cabero. “Ser dramàtics no només ens ofereix atenció i validació, sinó que també ens desresponsabilitza cap als altres, amb l’excusa que estem malament i no podem fer res”, afegeix. És a dir, és molt menys compromesa la vida quan es viu des del dramatisme, perquè és un estat que et deixa “inoperatiu” i ja dona a entendre als altres que no podràs respondre a les seves necessitats.

De vegades, aquesta conducta ve apresa del mateix entorn on s’ha crescut, on el fet de ser dramàtics ha estat l’única solució per ser vistos i escoltats. Altres vegades es tracta de persones que tenen “la metxa molt curta”, que tenen una gran dificultat d’autogestió emocional.

Sigui com sigui, quan s’agafa la tendència natural de viure la vida des del dramatisme, acaba sent un problema en l'àmbit físic i emocional. Alguns dels símptomes que solen sentir són una falta de control davant la realitat i una sensació d’intensitat constant, com una tetera a punt d’explotar. La intranquil·litat permanent i la tendència a l’exageració provoquen, també, un sentiment de soledat i aïllament.

Gestionar el conflicte

Viure a prop d’un rei del drama no és fàcil. Segons Cabero, al principi és fàcil enganxar-se a una persona que ho dramatitza tot. “Som humans i, si tenim una mica d’empatia, no volem veure patir l’altre”, explica la psicòloga. A la llarga, però, aquesta necessitat constant d’ajuda i suport acaba tenint un cost per a qui està al costat. A més, Cabero considera que la major part de les vegades no podem ajudar a qui pateix aquest malestar, perquè quan està en un moment de molta intensitat emocional no serveix de res anar per la via racional. “Al principi, és millor validar la seva emoció amb missatges com «t’entenc»”. Només quan la persona ja s’ha calmat és quan la podem ajudar a canviar la perspectiva de les coses, assegura la psicòloga.

Ara bé, ningú està obligat a viure amb aquesta càrrega constant. “Hem de tenir la lliure elecció de decidir si volem participar del dramatisme o no. No serem millors persones si ho fem, ni més egoistes si no ho fem”, aconsella Cabero. “Hi ha moments en què hem de mirar per nosaltres i protegir-nos del desgast que suposa intentar ajudar a una persona que potser ja té un interès a viure-ho tot de forma dramàtica”, apunta.

¿I què passa si resulta que els dramàtics som nosaltres? De fet, ¿com podem saber que ho som? Per esbrinar-ho, la psicòloga recomana preguntar-se i anotar en una llibreta quantes vegades al dia, a la setmana o al mes vivim experiències que ens encenen molt. “Si passa un dia cada sis mesos, segurament no tens una tendència dramàtica, però si cada dia et passa quatre vegades, ja podries estar dins d’aquest perfil”, posa d’exemple.

A partir d’aquí, la nostra feina seria “treballar l’autogestió” i intentar comprendre què és el que origina aquest perfil dramàtic. Per a Cabero, només el fet de prendre consciència d’aquesta tendència ja és un bon pas per canviar cap a una vida més lliure de drames i poder-ne gaudir amb molta més serenitat.