Qui és Hideko Yamashita? Una altra guru de l'ordre que ordena la teva vida

TòquioAbans que Marie Kondo captés l'atenció del món amb les seves exhortacions per desfer-nos dels objectes que no ens fan feliços, hi havia una altra guru japonesa de l'ordre. Es diu Hideko Yamashita. I tot i que Yamashita no ha aconseguit mai la fama de Kondo, al Japó li atribueixen el mèrit d'haver encapçalat el moviment modern d'organitzar les nostres cases, o com es coneix popularment: el mètode Kondo.

Totes dues dones, nascudes a Tòquio amb tres dècades de diferència, prediquen la idea que les cases acumulen massa coses. Segons elles, desprendre's dels objectes innecessaris i crear espais minimalistes i més ordenats pot millorar el benestar mental. Yamashita assegura que admira Kondo per fer arribar aquestes idees al món occidental. Una portaveu de Kondo va reconèixer en un comunicat que Yamashita havia sigut una figura destacada en la tendència de l'ordre durant anys, però assegurava que Kondo havia establert les seves pròpies filosofies.

Fa més de dues dècades, Yamashita va començar a oferir seminaris al Japó sobre danshari, l'art japonès de la neteja. L'any 2009, el seu llibre Dan-sha-ri: ordena la teva vida –publicat més d'un any abans que La màgia de l'ordre de Kondo– la va llançar a la fama. Yamashita presenta un programa de televisió setmanal molt vist al Japó, en el qual s'enfronta a algunes de les cases més maximalistes del país. També dirigeix una escola on forma estudiants –majoritàriament dones, de mitjana edat o més grans– perquè es converteixin en experts professionals de l'ordre.

Dues maneres d'afrontar el desordre

Quan fa consultes de danshari, Yamashita es mou amb fluïdesa per les cases dels seus clients amb un davantal elegant i una faixa vermella. Amb la seva cabellera castanya pulcrament pentinada i un somriure càlid, irradia energia.

Yamashita i Kondo aborden el desordre de manera diferent. Als llibres i a la sèrie de Netflix, Kondo ofereix tècniques d'ordre fàcils de seguir, acompanyades de l'alegria i la positivitat que la caracteritzen. "Conserva els objectes que et fan feliç, i els que no, dona'ls les gràcies i desfés-te'n", diu.

En canvi, Yamashita és més abstracta, filosòfica i reflexiva; menys accessible, sostenen els adeptes a l'escola de Marie Kondo. Quan organitza el que hem de conservar o llençar, Yamashita convida els seus clients a pensar per quin motiu estan tan vinculats a certs objectes i a examinar el que la sobreabundància i l'obsessió provoquen en els seus estats emocionals. "Per a mi, el danshari no consisteix en ordenar, organitzar o desfer-se de coses que no provoquen alegria", diu Yamashita mentre es menja uns fideus en un restaurant de Tòquio. "L'objectiu és portar les persones de tornada a un estat en el qual desprendre's de les coses els sigui natural. Quan les cases i les ments de les persones se saturen amb massa coses, es comencen a empantanegar", continua. "És com quan menges i després vas al lavabo i ho expulses; és una part normal de la nostra existència. El danshari consisteix en crear una sortida i recuperar aquest flux", assegura.

La primera trobada de Yamashita amb el danshari es va donar durant la seva etapa universitària a Tòquio, quan va estudiar ioga i ensenyaments budistes que feien èmfasi en desprendre's de les seves afeccions. Després de llicenciar-se i traslladar-se a la prefectura d'Ishikawa, a l'oest de Tòquio, va començar a fer servir aquests principis per ordenar casa seva, que compartia amb el seu marit, el seu fill i la seva sogra.

A través de la seva sogra va descobrir les dificultats d'animar els altres a ser més ordenats. Quan Yamashita intentava llençar coses, la seva sogra furgava les bosses d'escombraries i la renyava esmentant-li el mottainai, un terme japonès que expressa penediment pel rebuig. "La meva sogra es queixava que la casa era massa petita i jo volia cridar-li: «Si et desfàs de coses tindràs més espai!»", recorda Yamashita.

El 2005, Yamashita, que llavors tenia 50 anys, va fer construir un altre espai a prop de la seva casa familiar que va anomenar Casa oberta 'danshari'. Allà va començar a ensenyar als seus alumnes de ioga els principis de l'organització de la llar. Quatre anys després, Yamashita va publicar el seu llibre; un èxit instantani al qual van seguir desenes més. En total s'han venut més de set milions d'exemplars dels seus llibres.

Viure de manera senzilla

Tomoko Ikari, professora associada de comportament del consumidor a la Universitat Meisei de Tòquio, explica que hi havia una raó per la qual el danshari havia ressonat amb tanta força al Japó: la idea de viure de manera senzilla i desprendre's dels desitjos està arrelada als ensenyaments budistes que contribueixen a donar forma al país. Tanmateix, tot i la imatge popular de les cases i estils de vida japonesos ordenats, basats en una estètica minimalista zen, el Japó és un país d'espai limitat amb una elevada concentració de població a les grans ciutats. "Moltes cases i pisos són petits i estan plens de coses. Hi havia persones que coneixien el danshari, però abans de l'ascens de Yamashita eren poques –comenta–. Anys més tard, el que va començar amb Yamashita ha ressonat en el fenomen global de provocar alegria que veiem avui".

Un matí de la tardor passada, Yamashita va anar a fer una consulta de danshari a un apartament petit de la vuitena planta d'un edifici anodí al nord-est de Tòquio. El seu equip de vídeo la va acompanyar per gravar la sessió per al seu canal de YouTube. Vestida amb uns pantalons blau cel i una brusa blanca, Yamashita va poder passar amb facilitat pel vestíbul d'entrada fins a la sala principal i es va aturar per contemplar l'escena que tenia al davant. Piles de bosses plenes, cistells a vessar de roba i joguines. En un racó, desenes d'ampolles plenes de pols reposaven darrere d'unes butaques estil puf, i a terra, un trampolí en miniatura. Pràcticament no es podia veure cap superfície, sota les allaus d'objectes vells, marcs de fotos i articles d'oficina.

"Vaja, això no és gaire estimulant, oi?", comentava Yamashita, esbossant un somriure mentre es girava cap a Risa Kojima, la propietària del pis, que era a l'habitació amb els ulls molt oberts. "Tens la intenció d'estimular això?", preguntava. Kojima, de 41 anys, i el seu marit, Takashi, treballen a temps complet i tenen tres fills: un de petit, un altre que va a la llar d'infants i un altre que va a l'escola primària. Kojima combina la seva feina diària amb diverses activitats paral·leles com la fotografia i l'organització d'esdeveniments. El seu marit s'encarrega de la majoria de les tasques domèstiques i de la cura dels nens.

Una dècada després de mudar-se, l'apartament de 70 metres quadrats de la parella porta tant temps sumit en el desordre que ja no són conscients del caos. Començant per la sala d'estar, Kojima i el seu marit es van posar a ordenar cistelles plenes de bolígrafs vells, dispositius de jocs i garbuixos de cables de dispositius electrònics. Yamashita passejava per l'habitació amb el seu característic davantal, netejant superfícies i fent moltes preguntes a la parella. Una de les primeres (Què us importa més, la comoditat d'aquest espai o l'afecció que teniu a aquests objectes? Què té més valor?) va agafar per sorpresa Kojima, que es va quedar sense paraules. Al final de la sessió de cinc hores, com sol passar al programa de televisió de Yamashita, Kojima havia trobat algunes respostes.

"Estan començant a adonar-se que tenen massa coses aquí i allà, però hem d'indagar més a fons la raó per la qual en tenen tantes", deia Yamashita a mitjan neteja. "Crec que la meva ment està desordenada, per la feina i altres factors –responia Kojima–. Tenim tantes coses a la vista que constantment se'm fiquen dins del cap.

Yamashita insistia: "Òbviament, ningú pot veure l'interior del teu cap, però és visible en aquest espai". Després assenyalava la sala d'estar. "¿Pots veure com els reptes que enfrontes al teu cap es manifesten físicament aquí?", preguntava. "Crec que el problema és que ni tan sols soc capaç de reconèixer quan hi ha massa coses", deia Kojima.

Durant un descans entre les sessions del matí i la tarda, acompanyada del seu equip de vídeo i de Kojima, es va arribar a un petit restaurant de fideus al final del carrer. Després d'acomodar-se en una taula baixa en un racó de l'establiment, Yamashita va mostrar empatia amb Kojima per la dificultat del danshari. “En molts sentits, haver d'enfrontar-nos a les nostres coses és com haver d'enfrontar-nos a nosaltres mateixos –va dir Yamashita–. Tots fem molt, i és difícil treballar per desprendre'ns de les coses quan es tracta de les relacions i la feina”.

El seu objectiu, va dir, era ajudar aquesta mare de tres fills que treballa a ser conscient que les coses començaven a ser massa. "El que fem amb els objectes de casa... Això és només un entrenament", va assegurar.