Estils 28/04/2016

Jordi Pigem: una visió postmaterialista de la vida

El filòsof publica un llibre en què vincula les ciències de la ment amb la nova biologia

Dídac P. Lagarriga
4 min
Jordi Pigem:  Una visió postmaterialista de la vida

BarcelonaSobreviure o viure? Quina és la diferència? Podríem dir que la noció de sobreviure és una construcció mental, una idea, que volem superposar al fet, directe, de viure. Sobreviure implica que no n’hi ha prou vivint, que cal competència, lluita, desconfiança... En definitiva, tots els afegits que ens allunyen de viure. Amb la idea de sobreviure, enaltim el sobre i ens oblidem del viure. Amb les ulleres de la supervivència observem una realitat cruel i violenta, descoratjadora de confiar-hi, sospitosa, en què tota finalitat ha de ser palpable o, per contra, deixarem de sobreviure. Però, si el pols és entre sobreviure o extingir-se, on queda el viure?

“¿Des d’on es veu la lluita per la supervivència com la característica essencial de la natura?”, es pregunta el filòsof de la ciència i escriptor barceloní Jordi Pigem, que respon: “Des de l’ego que se sent aïllat, enfrontat a la vida. Perquè qualsevol forma de vida no busca la simple supervivència, sinó la plenitud de la vivència”.

Intel·ligència vital

Aquesta plenitud, que es deslliga del sobreviure per aprofundir en l’art de viure, és la característica essencial de tots els éssers i és el que ha volgut recordar Pigem en el seu últim llibre, titulat gràficament Intel·ligència vital (Kairós). “Està emergint una nova manera d’entendre la vida que de vegades s’anomena postdarwinista o postgenòmica, perquè recull el que hem après de Darwin i del genoma, però ho integra en un context molt més ampli i més ple de sentit”, explica l’autor. “¿Podem seguir reprimint l’evidència del fet que en altres espècies hi ha capacitat de percebre i de sentir, és a dir, experiència, és a dir, interioritat? ¿Podem parlar de consciència?”, es pregunta de forma retòrica Pigem, que aporta com a resposta la conclusió de la Declaració de Cambridge sobre la Consciència (elaborada el juliol 2012 per un grup internacional de neurocientífics reunits a la Universitat de Cambridge): “El pes de l’evidència indica que els humans no som els únics que tenim els substrats neurològics dels quals emergeix la consciència”.

Acostumats a creure en la supervivència i en un ésser humà superior a la resta, s’imposa un retorn a la humilitat i l’atenció de viure, i la ciència sembla que ho entengui així: “Els bacteris i altres organismes unicel·lulars no són criatures simples -cap organisme ho és-. Entre la seva capacitat cognitiva i la nostra hi ha més continuïtat que discontinuïtat”, explica Pigem en aquest llibre àgil i de caràcter divulgatiu. I segueix: “Cada vegada es publiquen més estudis que atribueixen als bacteris habilitats cognitives, conducta intencionada, comunicació lingüística, memòria col·lectiva, autoorganització cooperativa i intel·ligència social. Vam voler construir un món a imatge i semblança del mecànic, l’abstracte i l’inert. Vam creure que la tecnologia ens portaria al paradís i que el model del veritable coneixement són les bases de dades. Però la realitat no es pot digitalitzar perquè no està feta d’objectes aïllats, sinó de relacions, i és molt més complexa, dinàmica i impredictible del que els mites contemporanis ens volien fer creure”, ens diu el filòsof.

La vida no és mecànica

Entre aquests mites, per exemple, trobem el de la intel·ligència artificial, que sorgeix d’una visió mecanicista i gairebé automàtica del món, en què el culte tecnològic ha trencat amb aquesta intel·ligència primordial i és la causa de seriosos greuges en l’equilibri mediambiental. “La cultura contemporània associa la intel·ligència més amb la tecnologia que amb la vida -afirma Jordi Pigem-. Ignorem la intel·ligència que batega en tot el que és viu i en canvi tenim tot d’utopies relacionades amb l’anomenada intel·ligència artificial -que mai no és veritable intel·ligència, sinó simple capacitat mecànica d’aplicar regles de manera rígida i cega-. És paradoxal que atribuïm intel·ligència a alguns robots domèstics, com les anomenades aspiradores intel·ligents (que a partir d’uns simples sensors segueixen unes quantes regles fixes), mentre ens resistim a reconèixer la intel·ligència de tota mena de formes de vida. La mal anomenada intel·ligència artificial no pot anar més enllà de calcular dades i aplicar regles. En canvi, tota forma de vida té consciència del seu món i és capaç de respondre-hi creativament. Fins i tot en el nivell de la cèl·lula hi ha una intel·ligència que mai no trobarem en les màquines. Quin enfosquiment del seny ha fet que un ordinador o una aspiradora ens semblessin més intel·ligents que una formiga o un bri d’herba?”, conclou Pigem, que apunta: “Tot i que el darwinisme (i, especialment, el neodarwinisme) té molt de newtonià, només ens apropem a comprendre la vida i l’evolució en la mesura que deixem enrere les lleis mecàniques a l’estil de Newton. De fet, dos segles després de Kant, després d’haver dedicat algunes de les ments més brillants de la humanitat a intentar explicar la vida a partir de la física i la química, no seria honest afirmar que podem realment explicar l’autoorganització d’un bri d’herba. Ni tan sols sabem, com reconeix l’expert en complexitat Stuart Kauffman, què fa que les cèl·lules estiguin vives”.

Aquesta substitució de la noció de supervivència pel gaudi de la vivència ens porta també a la reverència i la gratitud d’una vida conscient, que batega en xarxa i de la qual formem part. Seguint el filòsof i precursor de l’ecologia profunda Arne Naess, Pigem ens recorda: “Com més ens autorealitzem més ens identifiquem amb els altres. I com més ens autorealitzem, més la nostra autorealització va lligada a l’autorealització dels altres” i, per tant, propiciar i protegir tota autorealització forma part d’aquest camí cap a l’equilibri vital, matriu, que ens depassa i ens sustenta. “¿Com es coordinen els bilions de cèl·lules de l’organisme a cada instant? Qui és l’intèrpret?”, es pregunta, tot astorat davant l’evidència. “No pot ser cap altre -ens proposa Jordi Pigem- que la intel·ligència del conjunt de l’organisme: una intel·ligència inconscient, la intel·ligència vital, que desborda la nostra comprensió”.

stats