L’arma secreta del Luz de Gas és de fusta i en forma de proa

Què tenen en comú l’exalcalde Trias, la model Judit Mascó, el comissari en cap dels Mossos, Josep Lluís Trapero, i la periodista Laia Ferrer? Doncs que tots quatre van ser vistos entre una llarga llista de vips i convidats a la festa dels 20 anys del Luz de Gas. El 246 del carrer Muntaner és el nexe d’unió físic, però l’enllaç emocional és el Fede Sardà. Vint anys remenant les cireres a la zona pija de la ciutat no són qualsevol cosa i per això el regal als presents va ser un concert dels Estopa, cosa que va provocar una curiosa barreja de fans, clients habituals, amics de la casa i periodistes. De periodistes no els en faig la relació per falta d’espai, però responien a la seva justificada fama de noctàmbuls abraonant-se sense pietat a les barres del local. Fins i tot vaig detectar algun guionista que escriu gags on s’al·ludeix amb certa freqüència al preu de les copes.

Un cop dins i superat el photocall on es presumia de 10.000 concerts en 20 anys, el passadís que condueix a la pista s’havia transformat en un hall of fame amb retalls de diari de l’època. Articles de rotatius catalans que recordaven la transformació de l’antic Belle Époque (un music-hall ) en el que aleshores en dèiem discoteca. El primer concert va ser de Luz Casal i les cues per entrar-hi, antològiques. “Sortia de sopar d’un japonès que hi havia aquí al davant i em vaig trobar tota la gentada de cop”, recorda Sardà. Tot i ser un dels temples de la pijería, presumeix de ser un “tio de barri, una persona normal”: “Això ha funcionat perquè ho faig tot al meu gust, que és normal”, remata. Però potser aquest no és l’únic secret de l’èxit. Entre gintònic i gintònic sento rumors relacionats amb la distribució de l’espai. I així vaig a parar al Jaume Tresserra, presumpte noctàmbul i veterà dissenyador de mobles amb botiga a Nova York. “En aquella festa em vaig quedar tota la nit a dalt la llotja de l’aglomeració que hi havia”, recorda. Intento saber quina relació té amb els rumors que he sentit però només fa que parlar-me bé del Fede: “En el tracte és com un botiguer dels d’abans, ara les discoteques són més anònimes amb tot de tios amb pinganillo ”. “Sí, això que em dius està molt bé, però quina és l’arma secreta?”, crido mentre els Estopa exciten el personal invocant “ la raja de tu falda ”. “Doncs són dues barres que li vaig dissenyar, especialment aquesta central en forma de proa”, confessa. I, efectivament, qui hagi tingut ocasió de deixar-se caure alguna vegada pel Luz de Gas segur que ha fet parada i fonda en aquesta barra, que atrapa com si estigués magnetitzada. Encara que només s’hi entri per percebre l’esperit de Joan Laporta.

Como Camarón posa punt final a prop de 90 minuts de concert dels Estopa, que amb un micro, una guitarra i un tamboret van delectar el públic. Els tenien a tocar, literalment, com van demostrar al final saludant pacientment els fans de la sala. Tants anys després i segueixen semblant uns nanos normals. Arribat a aquest punt, el DJ obre sessió i comença el joc subterrani amb el pertinent desplegament lúbrico-festiu dels presents, que no volen desaprofitar la nit. Ells, sobretot amb camisa de màniga llarga, per dins dels pantalons i majoritàriament clara. Elles, amb el conjuntet pertinent fent equilibris amb les fronteres del seu cos esperant que la natura i els gintònics facin la resta. Pràcticament com fa vint anys.