“Ser lliure no és fer el que et vingui de gust”

BarcelonaVivim envoltats de desconfiança. No ens refiem dels governs, dels discursos, de les promeses. No confiem en la política ni en els partits perquè “no ens representen”; no confiem en la IA perquè, tot i els avantatges que ofereix, ens fa por que afecti la nostra privacitat; no confiem en els mitjans d’informació perquè poden ser font de fake news. Ni tan sols ens refiem dels altres, o de les nostres pròpies decisions. I, tot i això, continuem vivint junts, compartim l’espai públic i tenim la mateixa necessitat d’ajuda mútua, encara que molts potser ens n’hem oblidat. Com podem viure en un món en el qual molts ja no creiem en un bé comú? De tot això parla la catedràtica de filosofia moral Victoria Camps en el seu nou llibre, La sociedad de la desconfianza (Arpa, 2025), nascut d’una reflexió feta després de la pandèmia.

“Una experiència com aquella ens havia de fer adonar que tots som interdependents, que tenim necessitat dels altres i de cuidar-nos mútuament”, reflexiona Camps. Aquells mesos d’aturada i estat d’alarma havien de fer-nos tenir la consciència que, en algun moment de la vida, tots necessitem que ens ajudin i ens protegeixin. En canvi, segons la filòsofa, aquest canvi de paradigma no es va acabar de produir, sinó que més aviat hem continuat anant en sentit contrari.

Ens trobem en una època marcada per la insatisfacció, el malestar i el descontentament, uns estats d’ànim derivats en gran part de les contínues crisis que s’han anat succeint, així com de la incapacitat dels polítics per saber-les gestionar. Tot i això, “les crisis provoquen malestar però són, alhora, ocasions òptimes per a la reflexió sobre possibilitats de millora. Però això no sembla anar així”, reflexiona.

“L’eclosió de la societat neoliberal ens ha portat a una concepció de la llibertat excessivament individualista i egoista, i vivim en un clima de confrontació i discòrdia permanent”, continua Camps. Aquest estat de “baralla constant” no convida a la cooperació ni a una cohesió social, que és el que, segons la catedràtica, necessitem per reflexionar sobre els reptes que tenim com a societat.

Però, primer de tot, ¿quina és la base de la confiança? Per a l’autora, confiar és “posar expectatives en els altres”. Aquests “altres” poden ser tant persones com institucions. En tot cas, la base de confiar és esperar que es compleixin les expectatives que tenim posades en una cosa. Per què es perden, aquestes expectatives? “Perquè no es compleix el que s’espera de la gent ni de les institucions”, remarca. No es pot pensar en l’ètica com una exigència que forma part de la condició humana si, d’entrada, desconfiem de les seves possibilitats de millora.

Desconfiança personal

Més enllà de la política, en l’àmbit personal la confiança en els altres també ha perdut molt pes en els últims temps. “Des de la modernitat s’ha propiciat la idea d’un individu autònom, autosuficient i que no necessita ningú”, continua. Una idea que fa servir la concepció de la llibertat individual i el fet de poder satisfer els desitjos propis. “Hi ha qui diu que ser lliure és fer el que et vingui de gust, el que t’interessi, sense anar una mica més enllà ni tenir en compte que la llibertat és, en un sentit moral, construir una personalitat pròpia, i no la que ens ve donada per les diferents influències que rebem”, matisa Camps.

Una personalitat que, d’altra banda, no s’acaba amb la mateixa persona, sinó que té en compte també les necessitats i les obligacions amb els altres. “Ser lliure és preguntar-se què he de fer en cada moment. I, en un sentit moral, sempre s’ha d’incloure l’altre”, apunta.

En un món en el qual impera la desconfiança sempre tenim molt a perdre. “Perdem les bases de la convivència i la cohesió social, de treballar conjuntament per un món que millori en tot el que està fallant, que són moltes coses, i cada cop més”, lamenta Camps. Sense la base d’una democràcia, que és una demos, un poble cohesionat que té un ethos, uns valors comuns, és molt difícil caminar junts i millorar en global. “Cadascú intenta millorar la seva pròpia vida, però això no sempre millora el conjunt”, apunta.

Com podem transcendir la desconfiança i tornar a confiar en els altres? Per a Camps, és necessari corregir aquesta idea de llibertat i que cadascú prengui consciència de l’ètica que implica la capacitat i facultat de ser lliure, tenint en compte les obligacions col·lectives.

Per a la filòsofa, encara hi ha esperança. “Sempre dic que, si parlem d’ètica, hem de tenir esperança, perquè l’ètica és la creença que tot el que hauria de ser es pot anar convertint en realitat”, matisa. Si l’esperança no existeix, no té cap sentit elaborar teories ètiques ni parlar d’ètica.