"Els maies creien que només l’ofrena d’un cor humà podia nodrir els seus deus"

BarcelonaEl filòsof i matemàtic francès Blaise Pascal va dir una vegada que el cor té raons que la raó no comprèn. Hi ha coses que podem reconèixer com a certes però que no les sabem a través de la raó lògica, sinó que les intuïm dins del nostre cor. I és precisament aquesta emoció, que sembla sortida d’un lloc màgic, el que ha fet que la majoria de les civilitzacions hagin sentit fascinació per aquest òrgan del cos.

Per a moltes societats, el cor era on residia l’ànima i la consciència, una posició que avui ocuparia el cervell. De tot això i molt més es parla en el llibre La curiosa historia del corazón (Ariel, 2025), escrit pel cardiòleg i historiador Vincent M. Figueredo. A través de les seves pàgines, es recorre tota la història d’aquest òrgan humà, des de les creences que suscitava a les antigues civilitzacions fins als seus avenços mèdics i científics, passant per la visió que se n’ha fet a l’art i la literatura.

“Els antics egipcis es referien al cor amb el mot ib, que podia significar el cor físic, la ment, la intel·ligència, la voluntat, el desig, l’estat d’ànim o el coneixement”, explica Figueredo. Com ells, altres cultures ancestrals el veneraven, i consideraven que era aquest òrgan del cos el que connectava l’individu amb Déu. A l’antiga Índia es creia que contenia l’ànima, la responsable de tots els pensaments i emocions; a l’Amèrica Central, els maies creien que només l’ofrena d’un cor humà podia nodrir i donar energia als seus deus; mentre que Confuci deia que “vagis on vagis, ves-hi amb tot el teu cor”. És a dir, que quan un cor no estava corromput, un no s’hauria de preocupar de res. Per què tenir por, si l’interior era bo?

Més endavant, a l’Edat Mitjana, el cor es converteix en un símbol de sinceritat, veritat, lleialtat i fidelitat. És freqüent que aparegui la seva representació als escuts i blasons de les famílies. També és aleshores que apareix la primera representació artística coneguda a Europa: una escena d’un home enamorat agenollat davant d’una damisel·la, a la qual ofereix el seu cor.

Aleshores, la seva forma recorda la d’una pinya, amb la punta del cor apuntant cap amunt, tal com esmentaven les descripcions anatòmiques de l’època, fetes per Galè i Aristòtil. No és fins al Renaixement que Leonardo da Vinci i Andreas Vesalius, conegut com el pare de l’anatomia moderna, fan els primers esbossos del que avui dia acceptem com a les primeres representacions precises del cor.

Icona cultural

Des de l’època antiga i fins ara, el cor ha estat una de les temàtiques principals a la música, la pintura o la literatura, i ha esdevingut tot un símbol per parlar sobre l’enamorament, l’amor, la força o el desamor. Tothom ha sentit o expressat el fet de tenir “el cor trencat”. “Les emocions que sentim al nostre cervell reverberen en el nostre cor, i les sensacions físiques conseqüents són manifestacions de la resposta del cor”, diu Figueredo. És precisament per això que durant milers d’anys s’ha ubicat l’ànima del cos en aquest òrgan, i no al cervell, com es podria creure avui.

A finals del segle XVII, “el coneixement anatòmic del cor era sorprenentment precís, i les teories postulades per William Harvey sobre l’existència d’un doble circuit van ser àmpliament acceptades”, diu l’autor. I si és durant el Renaixement que la ciència transforma la nostra visió del cor, no és fins a la Il·lustració i a partir del segle XIX que hi ha “una revolució en la nostra comprensió del funcionament del cor i el sistema circulatori, la identificació de les malalties cardiovasculars i com diagnosticar-les i tractar-les”, continua. És aleshores que els metges entenen que el cor no és un òrgan infal·lible i que ja es poden posar noms a malalties que fins aleshores s’atribuïen a “mals de cor”.

Tot i els grans avenços científics i l’àmplia informació que tenim avui sobre el seu funcionament, el cor continua estant en un lloc privilegiat a la nostra iconografia cultural. La seva imatge, el seu concepte, és una metàfora per descriure tot el més valuós que sentim com a éssers humans: l’amor. D’aquesta manera, i tal com apunta Figueredo al llibre, vivim actuant com si tinguéssim dos cors: el cor físic, que ens manté vius, i el cor simbòlic, que defineix les nostres emocions, desitjos, coratge i connexions interpersonals. Al final, el cor continua sent el nostre centre, la nostra ànima.